diumenge, 18 de desembre del 2016

ES DE NIT EN SILENCI...



És de nit en silenci, el carrer ja és tot buit.
Dormen els fills sota edredons de ploma
i alguna veum'arriba, encara esmorteïda,
mentre parlen i riuen, abans d'agafar el son.
L'hivern s'atura fora, amb l'alè sobre els vidres.
Puc sentir el mar de fons com bramula amb feresa:
sense repòs, les aigües envesteixen
les roques, i les platges i els vaixells ancorats.

Un neguit inquietant compassa els meus somnis.
De nit tot és opac, les hores s'allargassen
i a poc a poc convoco les amables imatges
que pugin des del fons, on de dia reposen:
que em vetllin, que em somriguin, que em tornin tot allò
que hauria pogut fer, que no he sabut contar,
que esperava amb somriures i que ja s'ha allunyat.

Ve la son i m'adormo amb el cant d'un poeta
que fa els versos més bells fins que arriba l'aurora
i amb la claror del dia oblida les paraules.
Qui les vol retrobar, ja s'han desfet en l'aire
o el mar se les ha endut, gelós, enjogassat.

Olga Xirinacs

diumenge, 11 de desembre del 2016

SENTO EL FRED A LES MANS...



Sento el fred a les mans. Ara, a la tarda,
passos i veus s'aprimen amb el vent
i la boira hivernal baveja els cossos.
Cada capvespre és un amant que torna
per abraçar-me amb tèrbols pensaments.

Soc una breu imatge, navegant
de rutes sense nom, encara presa
d'aquell desig que, poc a poc, s'apaga,
com l'aigua que es retira amb la marea
i deixa un llit de cendra, lentament.

Mor el sol de la tarda sobre el pont
que travessa la vida. ¡Si pogués
seguir la llum que es perd cap al ponent!

Tanco els ulls i les mans, amb el gest feble
de qui se sap vençut. Però i ha un pàl·lid
inici de tendresa que em retorna,
perquè, vivint, dic sí, i és suficient.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus, 1990

dimarts, 29 de novembre del 2016

EN EL PAISATGE HI HA BOIRES...

Resultat d'imatges de Berthe Morisot camp de blat

Berthe Morisot ha pintat un camp de blat, però en el paisatge hi ha boires i per això el color s'endolceix. Un home amb una camisa blava avança pel cami i podria se qualsevol amic o familiar dels Ramsay. Però Virginia potser no ho sabia, això, i potser no era sensible a la pintura dels impressionistes, ella, tota sensacions fugaces. El cel de Virginia abasta tot un món sense perdre res, ni l'ala de plata imperceptible que fa canviar la tarda. Ni un llum ni una lllum. A les cases i ha una atmosfera interior càlida, recollida, feta d'alens menuts, d'infants, de poms de roses i de cortines per absorbir precisament la dolcesa gris del paisatge exterior...

Olga Xirinacs, 'Interior amb difunts', Destino, 1982

dimarts, 22 de novembre del 2016

NOVEMBRE


Feia fred. Era novembre i per les vores del riu les fulles dels pollancres prenien, caigudes, uns tons daurats que es fonien a la terra. Les petites gavines sobrevolaven l'aigua ràpida, crescuda, i tots dos s'aturaven sovint a tirar lluny alguna pedrao a observar les inicials i les inscripcions amoroses que envoltaven els arbres, sobretot els faigs, més corpulents...

Olga Xirinacs, Tempesta d'hivern, Columna 1990

dijous, 17 de novembre del 2016

ELS MISERABLES DEL VEÏNAT

Resultat d'imatges de Nonell

Són els miserables d'en Nonell, que apuntalen els carreus de les esglésies, muntanyes de parracs de color verd fosc, granat, negre, deixats allà com una nosa, escorrialla silenciosa que constitueix per ella mateixa una població d'ombres animades, cadascuna amb un cos gairebé endevinat, sempre tràgic, quegira l'esguard cap a la paret o a terra enun gest d'impotència...

Olga Xirinacs, 'Interior amb difunts', Destino, 1982

dilluns, 7 de novembre del 2016

LA CUINA ROJA

Resultat d'imatges de Maurice Vlamink cocina

Aquests interiors ombrosos, que trobem al capdamunt d'una escala recordada, són també al soterrani humil i al ventilat, i un dia veuran una explosió de llum perquè Maurice Vlaminck decidirà pintar una cuina roja...

Olga Xirinacs, Interior amb difunts, Destino, 1983

dilluns, 24 d’octubre del 2016

MIRES LA CIUTAT...


Resultat d'imatges de la femme douce de Bresson


Mires la ciutat i penses tants retorns al capvespre, passejant despreocupada, amb els llibres d'estudi, parlant de cinema amb Pol. ¿Saps que et comparava amb la femme douce de Bresson? T'havia agradat que et retratés entre els salzes, sobre l'herba, emergint de la boira, com una aparició. La boira del riu, freda, viscosa, mentre algú prenia les teves mans entre les seves...

Xirinacs, Olga, Tempesta d'hivern

dijous, 20 d’octubre del 2016

TRANSGRESSIÓ, EN DIEM ARA

Resultat d'imatges de van gogh

Maurice ha après de Van Gogh l'impacte del color en la retina, i és aquell color encès que neix de la jove energia insatisfeta, que vol destruir el món i aconseguir-ne un altre de pastat amb les pròpies mans, amb sang dels colors de la paleta i membres que es clavaran com sagetes a la tela, com s'enfondiria la carn sobre la carn, dintre de la carn, una i altra vegada per fecundar i engendrar els nous projectes.

Transgressió, en diem ara, en cert llenguatge crític sàviament dosificat. I és el trencament generacional que rebutja els motilles que l'han coformat i l'úter que els contenia, i que la nova brostada de cossos i àimes ignorarà per sempre més. De fet, és l'agressió, de l'home contre l'home i contra la dona, en un intent de supervivència...

Olga Xirinacs, Interior amb difunts, Destino, 1982 (Premi Josep Pla)

dijous, 13 d’octubre del 2016

ROSALBA CARRIERA PINTAVA DONES A VENÈCIA

Resultat d'imatges de Rosalba Carriera noia amb ocell


La tarda que Rosalba Carriera
pintà la noia que jugava amb l'aire
Venècia s'estremí per un sol bes,
tan o més lleu que el pes de dues perles
nascudes a la pell.
Les mans color de rosa
sostenen un ocell tot fet de llum
que tremola a mig vol.

Finestres de Venècia, amb vidres freds
i reflexos ardents.
Les sedes de Rosalba no vingueren
amb caixes d'Orient.
Ella inventà els colors que es posarien
les dames dels hiverns més fastuosos,
senyores dels estius més indolents,
figures que somreien des dels nobles
salons on el record es va desfent.


Olga Xirinacs


divendres, 30 de setembre del 2016

TALL DE GANIVET


Talls de ganivet


Des d'on escric, el mar vigila,
hi ha talls de ganivet que porten les onades.
Quan hi descanso els ulls no sóc enlloc,
ni dins del mar ni fora, ni les mans no em sento;
ni desig ni evasió, només un son lleuger
pautat de tecles sincopades.
Marxo de mi però no veig on sóc.

XIRINACS, Olga La taronja a terra

dimarts, 30 d’agost del 2016

DES D'HABITACIONS...





Des d’habitacions espesses de llenguatge
enfosquit, de cabelleres tallades una i altra vegada,
prenc notes marginals pel llibre no acabat,
com si no recordés ben bé, ara que ho dius,
quina va ser la primera sorpresa, 
el primer senyal. I la foto antiga
fos el soterrani on baixo a escorcollar les eines oblidades, 
rovellades, 
les que van emmotllar la carn i els ossos
i em pentinaven cabells que qui sap on paren,
i amb els quals podria teixir l’escaleta
per la pujada al món sense mesura.
Si no t’ho creus, endreça la memòria
i ves que no perdis ni un color dels vells,
que els haurem de menester, i potser algun més
per confegir la vànova, Patchwork, en diem ara.
I no és res més que els retalls que ja són morts.

XIRINACS, Olga Óssa MajorBergmanianes

dissabte, 20 d’agost del 2016

TOT EL VIATGE...



Tot el viatge escuro les cançons de juny,
aquell que érem legió d'adolescents
que traspassava alguna primavera.
Quan va entrar un temps que no era el nostre,
va rabejar-se a places i carrers,
xuclava els cossos, els mercats, la sang.
Ara hem perdut el nord, i tot el foc
que portàvem ha mort, engolit
per immenses rieres de detritus.

XIRINACS, Olga Preparo el te sota palmeres roges (1981), dins Óssa Major


dimarts, 19 de juliol del 2016

QUAN LA TARDA S'ENYORA DEL COS


Fotografia: http://racoviatgermarilo.blogspot.com.es/2016/01/aigues-mortes-franca.html


Quan la tarda s'enyora del cos (Maresmes del Llenguadoc)

Algú ha estès sobre el mar un mocador de seda
per recollir el desig que es va negar.
M'ha semblat que hi trobava els teus ulls,
potser he pensat enyors que no existien
però era tard. El sol s'havia mort,
es refredaven els camins, les barques
i el vent que alçava l'aigua sense pressa.
Les canyes inclinaven els plomalls;
vençuts els cossos ínfims, els silencis
obrien les finestres sense llum
amb tremolors als vidres de ponent.

Un fred intemporal eixuga el plor
d'aquest moment fugaç.
T'he recordat en un instant perdut,
quan la tarda s'enyora del cos
i sols abraça l'ombra.

XIRINACS, Olga. Suite marítima, 1987 dins Óssa Major. Poesia completa 1977-2009

dilluns, 4 de juliol del 2016

MEDITACIÓ PER A MEITATS DE JUNY




Meditació per a meitats de juny

"Amb quins presents et pagaria jo un cant com aquest? Perquè ni els xiulets del vent de migjorn que s'acosta, ni les platges batudes per l'onada em plauen tant".

VIRGILI, Bucòliques, llibre V

L'amor de juny comença amb el desig
d'una mar d'aventura, no tan lluny
que oblidem la ciutat, urna de vidre,
sepultura dels déus i dels infants
que vam ser per un temps. L'amor de juny
és un amor que arriba com les ones,
com l'estol de gavines, cada vespre:
ja han dominat les altituds marines
i retornen al jaç per somniar
cales, roquers i llunes, el lladruc
dels gossos a la platja i el batec
del sexe dels amants entre les dunes.

XIRINACS, Olga, dins Llavis que dansen (1987), Óssa Major. Poesia Completa
(1977-2009)

divendres, 10 de juny del 2016

A L'HORA DE SOPAR








A l’hora de sopar anaven caient les parets d’una a una.
Verdures monòtones sense gana
i l’eterna lletania dels partits del diumenge a tot volum.
A la cuina preparaven la safata amb gots de llet
i el dringar de les culleretes.
La mare, després, sargia mitjons i capcinejava;
a vegades queia dels mitjons l’ou de fusta que hi havia,
i rodolava sota la taula.

El fred de gener se’ns menjava les mans, ens llepava el cos.
Pel damunt de la taula amb fandilles
saltaven crits de llana i bescambrilla.

La llum que somniàvem no cabia a la nit ni al fred,
a l’armari, a la casa o a la ciutat.
Traspassava els murs sota zero
i de tornada ens portava una tèbia niuada d’estels.

XIRINACS, Olga Óssa Major, poesia completa

dimarts, 17 de maig del 2016

SOM TOTS U




Un altre poema d'Olga Xirinacs, comentat per Helena Bonals i publicat al blog Una cosa molt gran en una de molt petita, pel novembre de 2009.

SOM TOTS U

Som tots u:
pell cremada i ossos adormits
que adoren el sol aspergint-se d’aigua residual,
ben preparats per esdevenir vidre tou.
Terra.
Pols.
Aigua altra vegada.
Boira.
Ells ja calculaven una altra creació.

Acabàvem el passeig del matí
a l’altra platgeta dita dels capellans,
ben lluny, és clar, de la que us contava abans.
Allà es banyaven, xafarderies, amb banyadors ratllats
tots els clergues de les rodalies
i fins i tot algun seminarista gran,
i devien jugar també a pilota, havent desat el breviari
curosament embolicat per mor de la sorra.
Però jo, els capellans
sempre els havia vist més aviat esblanqueïts.
La via seguia recta amunt, lluent
cap a Barcelona, no aspiràvem pas a gaire més.
Oliveres i atzavares punxaven l’aire blanc i blau
que aromava apartaments i banyadors rossos
de noies brunes.
Els pins eren torts i miraven tots al nord.

XIRINACS, Olga, Óssa Major

“Som tots u”, “pell cremada i ossos adormits”, “per esdevenir vidre tou”: la nuesa ens unifica, i tornant-nos morenos sembla que ens fonem, essent més unificats encara (sense connotacions negatives). “Terra./ Pols./
Aigua altra vegada./ Boira.”: el cicle normal de la vida, que no és eterna, de la terra al cel i de nou a la terra. “Ells ja calculaven una altra creació”, només de la terra al cel, la pretesa a través d’Adam i Eva, la dels capellans, que són més aviat esblanqueïts, per puritans. “Oliveres i atzavares” són plantes del sud. “Els pins eren torts i miraven tots al nord”: s’han de cargolar molt per mirar cap al nord, simbòlicament, al fred. O bé és que és al nord que tendien els banyistes atrevits en la postguerra. Cap a Barcelona, “no aspiràvem pas a gaire més”. Poema que critica la mentalitat religiosa de l’època, la de la dictadura.

dimarts, 10 de maig del 2016

PER MOLTS ANYS, OLGA XIRINACS!!!


Baixa el teló de color granat amb serrells verd viu. La funció del dia s'ha acabat.

En un angle, asseguda a terra amb les cames penjant i el braç dret repenjat a la paret que forma la boca de l'escenari, hi ha Judy Garland que canta Més enllà de l'arc iris.

A mesura que va cantant, la veu se li trenca i les llàgrimes li llisquen cara avall. Els reflectors, piadosos, no les fan brillar. Passa el mateix cada dia que hi ha funció. Cada dia.

Els espectadors s'esperen. Saben que ella ha de cantar la cançó i l'escolten atents...

Over the rainbow (La crisi dels vuitanta, Meteora, 2016)


PER MOLTS ANYS, OLGA!!!!!!




diumenge, 8 de maig del 2016

OLGA XIRINACS, 80 ANYS!!!


L'onze de maig, el proper dimecres, Olga Xirinacs complirà 80 anys i estaria bé, com vam fer l'any passat i potser amb més empenta encara, donada la xifra rodona, que als blogs i espais d'internet incidíssim en la seva obra penjant textos o comentaris que hi fessin referència.


Si col·laboreu en aquesta proposta i per tal de tenir una certa estadística de l'èxit de la convocatòria em podeu enviar les referències al correu, jcostacod@gmail.com.

dimecres, 4 de maig del 2016

LA CRISI DELS VUITANTA, NOU LLIBRE D'OLGA XIRINACS



Resultat d'imatges de la crisi dels vuitanta olga xirinacs



La crisi dels vuitanta

Olga Xirinacs
Meteora, 2016

Olga Xirinacs, a tocar dels vuitanta anys, que complirà l’onze de maig, i després d’haver passat per seriosos problemes de salut, ha publicat aquest  llibre inclassificable, breu i imprescindible, que defuig totes les possibles etiquetes i que és gairebé un compendi acurat de tants temes com han transitat pels seus altres llibres, els quals ja conformen un gruix considerable de literatura d’alta volada.

El llibre aplega un recull d’articles o com en vulguem dir, els quals, si aquest fos un país com el que voldríem, haurien vist la llum en diaris o revistes de categoria intel·lectual reconeguda, de gran tirada. Olga Xirinacs és un d’aquells luxes del país dels quals no som conscients fins que no els trobem a faltar. A través dels textos breus inserits en aquesta crisi dels vuitanta hi trobem records, poesia, literatura, vivències diverses, reflexions i també, és clar, pors. No ens enganyem, la vida passa i per això ella opta en un dels textos per fer prevaldre la visió realista d’una Simone de Beauvoir impotent i rebel davant del pas inexorable del temps en front d’un Herman Hesse que intenta fer un elogi d’aquesta part de la vida tan poc digna de lloança, la més dura de les dictadures, com expressa de forma molt gràfica i poètica en una de les seves millors cançons, Alberto Cortez.

La vida ens fa passar per crisis diverses però les darreres ens són poc conegudes perquè entren en un camí sense retorn de forma apressada i a ningú no li agrada pensar-hi a fons. El món d’avui ha banalitzat la mort i no vol sentir a parlar de vellesa, les paraules vell o vella semblen una mena de penjament i se’ns insisteix en què som vells o estem malalts, gairebé, perquè ens abelleix i no fem bondat. Per això resulta tan imprescindible entomar amb poesia i bona literatura la incertesa de la brevetat vital, de la qual tan sols podem ser conscients quan ens va arribant aquell moment indefugible en el qual ja potser ni tan sols podrem prendre decisions.

Malgrat la melangia que traspuen alguns textos del recull no es tracta d’un llibre pessimista, més aviat al contrari, és tan sols que no fa volar coloms i intenta recuperar, des del record i la memòria, encara ben activa i coratjosa, sentiments, paraules, colors, olors i situacions, músiques i lectures. I en això hi percebem la grandesa, si en té alguna, de la vellesa, en això d’aplegar experiència i grandesa i poder assolir la lucidesa que tan sols pot donar el pas de la vida i que tan poc apreciada és per les noves generacions, encara més en els temps que corren. Per les noves generacions i per la cultura oficial, és clar.

És aquest un llibre breu per tenir i rellegir, com es fa amb els reculls de poemes tot i que d’entrada ens l’empassem d’una tirada. Els qui són més joves hi percebran d’entrada el seu alè poètic i literari però amb els anys li aniran trobant nous valors, com és natural. Potser un format menys convencional, més proper al dels llibres de poesia, hauria afavorit la percepció del volum, i és que avui es ven molt per la vista. Però això no té importància si considerem que el que cal és entrar a fons en el contingut. Xirinacs va ser coneguda durant un temps, més aviat, com a narradora, però ha conreat tots els gèneres, és una poeta esplèndida i els seus dietaris són excel·lents i guanyen força amb el pas dels anys.

Aquí hi retrobareu la cronista, la narradora, la poeta. I també s’hi pot percebre el pes que el món sensorial, els colors i la pintura, així com la música, tenen en la seva literatura. Olga Xirinacs compta amb el passat però no viu en el passat, està al cas de la literatura contemporània, del cinema, dels costums del nostre temps i les dèries de les noves generacions, manté un blog a la xarxa on dialoga amb els seus seguidors i, per sort, en els darrers temps està rebent diferents suports i reconeixements. Amb tanta empenta, malgrat els condicionants que el temps i la salut, aquest bé fràgil que tant valorem, limitin la seva activitat, desitjaríem de tot cor que arribés a entomar amb la mateixa vitalitat la crisi dels noranta o la dels cent.

El llibre l’ha publicat l’Editorial Meteora, una d’aquestes editorials que també són tot un luxe per al país i que assumeixen reptes editorials diversos amb cura, grapa i intel·ligència.

Júlia Costa





dijous, 14 d’abril del 2016

ÉS DE NIT EN SILENCI...



És de nit en silenci, el carrer ja és tot buit.
Dormen els fills sota edredons de ploma
i alguna veu m'arriba, encara esmorteïda
mentre parlen i riuen, abans d'agafar el son.
L'hivern s'atura fora, amb l'alè sobre els vidres.
Puc sentir el mar de fons com bramula amb feresa:
sense repòs, les aigües envesteixen
les roques i les platges i els vaixells ancorats.

Un neguit inquietant compassa els meus somnis.
De nit tot és opac, les hores s'allargassen
i a poc a poc convoco les amables imatges
que pugin des del fons, on de dia reposen:
que em vetllin, que em somriguin, que em tornin tot allò
que hauria pogut fer, que no he sabut contar,
que esperava amb somriures i que ja s'ha allunyat.

Ve la son i m'adormo amb el cant d'un poeta
que fa els versos més bells fins que arriba l'aurora
i amb la claror del dia oblida les paraules.
Quan les vol  retrobar, ja s'han desfet en l'aire
o el mar se les ha endut, gelós, enjogassat.


Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus

dijous, 24 de març del 2016

HOMENATGES, POESIA I IMATGES

Xavier Pujol ens ha fet arribar aquestes poesies de l'acte del dia 21, en concret de l'homenatge blogaire fora de programació oficial . També us avanço que el dia 2 de maig, a les sis, tindrà lloc un altre acte poètic i d'homenatge a Olga Xirinacs, a la Casa Golferichs, de Barcelona. I per al dia 11 de maig, en què l'escriptora complirà els 80 anys, podem fer com l'any passat i penjar textos diversos als blogs i d'altres espais virtuals.










dimarts, 8 de març del 2016

SENTO EL FRED A LES MANS...


Sento el fred a les mans. Ara, a la tarda,
passos i veus s'aprimen amb el vent
i la boira hivernal barreja els cossos.
Cada capvespre és un amant que torna
per abraçar-me amb tèrbols pensaments.

Sóc una breu imatge, navegant
de rutes sense nom, encara presa
d'aquell desig que, a poc a poc, s'apaga,
com l'aigua que es retira amb la marea
i deixa un llit de cendra, lentament.

Mor el sol de la tarda sobre el pont
que travessa la vida. ¡Si pogués
seguir la llum que es perd cap al ponent!

Tanco els ulls i les mans, amb el gest feble
de que se sap vençut. Però hi ha un pàl·lid
inici de tendresa que em retorna,
perquè, vivint, dic sí, i és suficient.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus

dissabte, 27 de febrer del 2016

QUAN LA TARDA S'ENYORA DEL COS



Quan la tarda s'enyora del cos (Maresmes del Llenguadoc)



Algú ha estès sobre el mar un mocador de seda
per recollir el desig que es va negar.
M'ha semblat que hi trobava els teus ulls,
potser he pensat enyors que no existien
però era tard. El sol s'havia mort,
es refredaven els camins, les barques
i el vent que alçava l'aigua sense pressa.
Les canyes inclinaven els plomalls;
vençuts els cossos ínfims, els silencis
obrien les finestres sense llum
amb tremolors als vidres de ponent.

Un fred intemporal eixuga el plor
d'aquest moment fugaç.
T'he recordat en un instant perdut,
quan la tarda s'enyora del cos
i sols abraça l'ombra.

XIRINACS, Olga Suite marítima, 1987 dins Óssa Major. Poesia completa 1977-2009

El mocador de seda estès sobre el mar seria el poema que recull la poesia. Tot és decadència, el final del dia en una al·legoria. Les finestres sense llum, sense vida s'obren malgrat tot amb el reflex del sol. "Un fred intemporal", la petrificació després de l'enamorament, torna insensible la veu poètica, "eixuga el plor d'aquest moment fugaç". El final és preciós: malgrat el desamor, ha recordat l'altra persona "en un instant perdut", quan el que queda del dia "s'enyora del cos i sols abraça l'ombra", sols abraça la idea de l'amor en la poesia.

Manllevat del blog de l'escriptora Helena Bonals.

Fotografia: https://misescapadillas.wordpress.com/category/languedoc-roussillon/

dilluns, 15 de febrer del 2016

A L'HORITZÓ LES LLUMS SÓN ALTES...

Petxines mortes

De nit escolto
vora les altes
torres de pedra
com salta l'aigua,
com creix la lluna,
com surt la branca.





Borden els gossos 
darrera preses 
imaginades. 
Un aire pàl·lid 
escampa els núvols 
sobre les palmes. 

A l'horitzó 
les llums són altes, 
neixen les hores 
entorn de l'alba. 
L'escuma deixa 
petxines mortes 
sobre la platja. 

XIRINACS, Olga, Suite marítima, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009) 

Per arribar a l'alba s'ha de passar per la nit, la dels gossos que borden "darrere preses/ imaginades", el ser cec, tot cercant un indici de llum, que em sembla que deia Margarit. L'"aire pàl·lid" seria una metonímia, l'aire no té color però agafaria el del cel per ser-hi relacionat; així com també és una sinestèsia i una personificació la d'aquest aire: tot sembla indicar que l'ambient és apagat abans de l'alba. 

Al capdavall, amb el nou dia, "l'escuma deixa/ petxines mortes/ sobre la platja": allò que neix sempre va acompanyat d'allò que mor. No és pas gratuït de reeixir.