dilluns, 30 de gener del 2017

SAXO NOCTURN

Young guy playing a saxophone ... #art:

Imatge: https://es.pinterest.com/pin/312296555386664615/

SAXO NOCTURN

Un foraster que passa en la nit alta
toca un blues amb un saxo.
Algú, en una finestra a la muralla,
sent el seu nom sobre els vidres glaçats
i no és res més que l'eco d'un monòleg
que s'enfila a la pedra, acariciant-la,
que traspassa algun cos i el desperta
d'un somni que naixia sense sang ni dolor.

Hi ha llum blava als fanals
on els dragons s'empassen el silenci
i a les escletxes fondes
algun colom, inquiet, també es desperta.

L'home del saxo té reflexos blaus
als llavis i a les mans, i la música és blava.
El metall, ondulant, repercuteix
a la muralla viva. A la finestra oberta
hi ha un monòleg de llàgrimes en blau.


Olga Xirinacs, Óssa major, poesia completa, Omicron, 2009

dimarts, 17 de gener del 2017

EL SECRET






He pujat les escales d'hivern a hora primera,
cruix la fusta, es bada la mimosa,
la llum del mar és groga sobre els vidres blaus
de l'aigua continguda en llunyania.
I aquí dalt, tendrament, he alliberat
el  secret de les meves companyies,
les que em segueixen sense veu, furtives,
fantasma o àngel, pensament, memòria,
i els he dit: desplegueu-vos,
fugiu per la finestra de llevant, voleu,
esborreu tot temor de nits en vetlla,
obriu al sol els llavis tan glaçats,
navegueu pel matí que recomença,
buideu-me el cap, i el cor, allibereu-me en vers.
Després ja tornareu, amb les mans buides
d'haver tocat el cel i no tenir
sinó un cos com el meu per univers.

Olga Xirinacs, 1997

dilluns, 2 de gener del 2017

LA TERRA PROMESA


Ara mateix, aquí, on t'he trobat i et tinc, rebel,
no escoltare més déus amb les paraules dures
de càstig i de mort.
No àngels caiguts ni fosques amenaces.
Si hi va haver paradisos llunyans
fa massa temps que s'han perdut.
Ara el lent creixement de les herbes,
l'alta victòria dels xiprers,
el repòs confiat dels ocells a les branques
i el teu cos adormit sobre el món
són la part de la terra promesa
d'on ha nascut la meva rebel·lia:
no hi ha temor en la dolcesa esquiva
que posseeix el dia amb un soriure
ara mateix, aquí.

Olga Xirinacs, 1997