ELS MISERABLES DEL VEÏNAT

Són els miserables d'en Nonell, que apuntalen els carreus de les esglésies, muntanyes de parracs de color verd fosc, granat, negre, deixats allà com una nosa, escorrialla silenciosa que constitueix per ella mateixa una població d'ombres animades, cadascuna amb un cos gairebé endevinat, sempre tràgic, quegira l'esguard cap a la paret o a terra enun gest d'impotència...

Olga Xirinacs, 'Interior amb difunts', Destino, 1982

TRANSGRESSIÓ, EN DIEM ARA

Maurice ha après de Van Gogh l'impacte del color en la retina, i és aquell color encès que neix de la jove energia insatisfeta, que vol destruir el món i aconseguir-ne un altre de pastat amb les pròpies mans, amb sang dels colors de la paleta i membres que es clavaran com sagetes a la tela, com s'enfondiria la carn sobre la carn, dintre de la carn, una i altra vegada per fecundar i engendrar els nous projectes.

Transgressió, en diem ara, en cert llenguatge crític sàviament dosificat. I és el trencament generacional que rebutja els motilles que l'han coformat i l'úter que els contenia, i que la nova brostada de cossos i àimes ignorarà per sempre més. De fet, és l'agressió, de l'home contre l'home i contra la dona, en un intent de supervivència...

Olga Xirinacs, Interior amb difunts, Destino, 1982 (Premi Josep Pla)

A L'HABITACIÓ GROGA ON ESCRIC...

A l'habitació groga on escric, la finestra, que ocupa tota la paret frontal, s'obre al mar en tota l'amplària. La vista imme­diata és el passeig, limitat pel Balcó del Mediterrani, de trenta metres d'alçada, on la tradició és arribar des de la Rambla a «tocar ferro».

Molts anys enrere alguns suïcides havien fet des d'aquí el seu vol final; altres l'havien intentat, i el dubte els feia evidents; per això més d'un cop hem procurat la dissuasió, amb un acostament confiat. Quan se sabia el fet la gent s'abocava a guaitar, en una morbosa i esgarrifada atracció; esperaven l'arribada de l'autoritat i el que se'n deia la pastera, que s'emportava el cos del suïcida. Els avis, des del menjador, havien vist com es tirava una dona, crec que era jove. Anava vestida de blanc i les faldilles li voleiaven com una campànula: l'única flor per a una mort ben sola. Alguna vegada els pins de sota paraven la caiguda, o podia ben ser que trossegessin el cos, amb la forca de l'embranzida. Els ulls al cel o a la terra, què hi fa!, la sang pasta la pols, potser alguna salvatgina fa la vetlla nocturna.

Olga Xirinacs, fragment de Música de cambra.

Amb el títol força aclaridor de Música de cambra l'escriptora tarragonina Olga Xirinacs, ja reconeguda per la seva obra poètica, presenta un seguit de notes personals en forma de dietari recollides durant tres anys, entre 1979 i 1981. És, però un dietari sense dates. L'autora va preferir una llibertat més àmplia en el curs narratiu i potser agrupant el temps en quatre grans parts, —el temps és el mestre d'obres d'un dietari— aconsegueix alliberar-se del rigor expositiu a què obliga l'anotació diària o més precisa. [...] 

Aquesta construcció i la manera volgudament imprecisa d'enunciar-la pot indicar també una voluntat de distanciament o almenys una tendència, per part de l'autora, a distanciar els continguts de la seva obra dels de la crònica habitual de fets viscuts que caracteritza sovint el gènere autobiogràfic en general quan és presentat sota un esquema cronològic. La seva vol ésser una visió de conjunt. [...] 

L'autora ens porta al seu terreny sense fer cap concessió. Perquè no vol del lector la curiositat cap a les confessions autobiogràfiques, sinó que exigeix de nosaltres que ens acostem a escoltar la mateixa música interior, amb tot el respecte a la persona i amb tota la bona criança dels convidats envers l'amfitriona que juntament amb un recital o una lectura ens ofereix compartir una estona, un vespre, la llum i l'ambient de la discreta i ferma pau de casa seva. De l'autora, per mitjà d'un llibre, més dens que no sembla, només tenim, i és prou, allò que ens diu, i només sabem el que ens vol explicar. La resta és suggeriment i intenció, obra al capdavall de poeta. 

(Joan Triadú: "La música interior d'Olga Xirinacs", Avui, 19 de setembre de 1982)