QUAN LA TARDA S'ENYORA DEL COS

Fotografia: http://racoviatgermarilo.blogspot.com.es/2016/01/aigues-mortes-franca.html

Quan la tarda s'enyora del cos (Maresmes del Llenguadoc)

Algú ha estès sobre el mar un mocador de seda
per recollir el desig que es va negar.
M'ha semblat que hi trobava els teus ulls,
potser he pensat enyors que no existien
però era tard. El sol s'havia mort,
es refredaven els camins, les barques
i el vent que alçava l'aigua sense pressa.
Les canyes inclinaven els plomalls;
vençuts els cossos ínfims, els silencis
obrien les finestres sense llum
amb tremolors als vidres de ponent.

Un fred intemporal eixuga el plor
d'aquest moment fugaç.
T'he recordat en un instant perdut,
quan la tarda s'enyora del cos
i sols abraça l'ombra.

XIRINACS, Olga. Suite marítima, 1987 dins Óssa Major. Poesia completa 1977-2009