VENS AMB MI COM L'ALÈ SILENCIÓS

Vens amb mi com l'alè silenciós,
ets l'esperit latent d'una atmosfera blava,
la clau d'un món perdut. No diré res,
ningú no sap que et tinc
ni tu que m'esperaves. Entrarem
a les cambres prohibides
on potser encara algú deu jugar
sobre la seda d'un vermell de sang,
granat de llunes mortes sense crits,
sobre la carn mossegada  els pits
tremolosos com llunes sobre el mar.

Olga Xirinacs (La pluja sobre els palaus)

CREIX UNA LLUM DAURADA ALS TEUS CABELLS

Creix una llum daurada als  teus cabells,

no hi fa res, que el crepuscle s'acosti; 

flota el teu nom al cel i la gavina

retorna sobre el mar.

Hi ha el perfum que es desprèn lentament

de la memòria del teu goig.

Sobre la  terra, densa al pas del temps,

descansa l'ombra teva,

no oblidis que passàvem

com el sol de la tarda, pols fugaç

de les teves parpelles quan tancaves

els ulls abans d'un bes.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus

LA TERRA ROJA

Un nou poema d'Olga Xirinacs comentat per l'escriptora Helena Bonals, l'1 de desembre de 2009, al seu blog Una cosa molt gran en una de molt petita.

Vaig pintar la sang dels cossos afusellats.

Llavors, jo no ho sabia;

mentre naixien ocres de tardor, sortíem als afores a pintar.

La soca era ampla i dreta,

la soca on van finir tants cossos

amb el terror de nit i albada clavat als ulls

com una daga.

La terra allà és roja,

potser la sang encara no s’ha esborrat.

El pi era verd tendre, esclarissat,

com els nostres pins de costa.

A l’altra banda hi havia el cementiri:

tan sols un mur gris pel traspàs de vida a mort.

I unes llums velles

amb regust de resines i mareselves

per ungir tots aquells fronts oblidats.

XIRINACS, Olga Óssa Major

“La terra allà és roja”, potser es refereix a la sang que encara no s’ha esborrat. Roja en els dos sentits, de sang i de republicana. “A l’altra banda hi havia el cementiri: tan sols un mur gris pel traspàs de vida a mort”, dos versos carregats de sentiment, el mur simbolitza allò que separa de la mort, també de manera metonímica, simbòlica. “Per ungir tots aquells fronts oblidats”, es tracta d’una cosa espiritual, l’”ungir”, el que fa la seva pròpia poesia amb aquells morts, després de tot. “Llavors, jo no ho sabia” diu la veu poètica, que pintava “la sang dels cossos afusellats”: no era conscient que pintava mentalment allò del qual després en faria poesia.

XERRADA I POEMES, BADALONA, 3 de desembre de 2015

El grup ANASTÀSIES a través de la Roser Padrós m'ha convidat a fer una xerrada a l'entorn de l'obra literària d'Olga Xirinacs, també es llegiran poemes seus. Si podeu venir, ja ho sabeu, un motiu més per tornar a Badalona...

BOIRA

Avui em limito a copiar l'extraordinari poema que l'escriptora ha penjat al seu blog personal.

TU,  DES DEL MAR, PUJARÀS COM LA BOIRA

                 “És un déu qui m’ha donat aquests lleures.”

                 VIRGILI  - Bucòlica I

                             ...

Setembre avança amb tu, amorós de boira,

s’anuncia amb un deix melancòlic

i fa el primer somriure sobre els camps,

com qui amida la casa tancada

on, arribat l’estiu, va ser feliç.

Poeta enamorat d’imatges oblidades

et diria que és bell, setembre, coronat d’arboç,

com un amant impacient de tu.

Canten abellerols i l’aire és dolç

quan les baies maduren

i la molsa prepara l’estada

dels visitants nocturns.

Quieta, la tarda aviva el meu desig

per l’amor que s’acosta:

tu, des de mar, pujaràs com la boira

per adormir-te amb mi.

Setembre, el dels retorns

a les velles i noves estances,

on el pas dels meus ulls sobre els llibres

i la conversa entre els teus llavis

es detura un moment a les flames

i reviu els colors del desfici.

No el temps, sinó la pausa, voldria,

que ens fa eterns.

***

Olga Xirinacs “Llavis que dansen”. Premi Carles Riba 1987.

SOM TOTS U

Del blog Una cosa molt gran en una de molt petita, d'Helena Bonals. Comentari de l'autora del blog. Publicat el 24/11/2009.


SOM TOTS U

Som tots u:
pell cremada i ossos adormits
que adoren el sol aspergint-se d’aigua residual,
ben preparats per esdevenir vidre tou.
Terra.
Pols.
Aigua altra vegada.
Boira.
Ells ja calculaven una altra creació.

Acabàvem el passeig del matí
a l’altra platgeta dita dels capellans,
ben lluny, és clar, de la que us contava abans.
Allà es banyaven, xafarderies, amb banyadors ratllats
tots els clergues de les rodalies
i fins i tot algun seminarista gran,
i devien jugar també a pilota, havent desat el breviari
curosament embolicat per mor de la sorra.
Però jo, els capellans
sempre els havia vist més aviat esblanqueïts.
La via seguia recta amunt, lluent
cap a Barcelona, no aspiràvem pas a gaire més.
Oliveres i atzavares punxaven l’aire blanc i blau
que aromava apartaments i banyadors rossos
de noies brunes.
Els pins eren torts i miraven tots al nord.

XIRINACS, Olga, Óssa Major

“Som tots u”, “pell cremada i ossos adormits”, “per esdevenir vidre tou”: la nuesa ens unifica, i tornant-nos morenos sembla que ens fonem, essent més unificats encara (sense connotacions negatives). “Terra./ Pols./ Aigua altra vegada./ Boira.”: el cicle normal de la vida, que no és eterna, de la terra al cel i de nou a la terra. “Ells ja calculaven una altra creació”, només de la terra al cel, la pretesa a través d’Adam i Eva, la dels capellans, que són més aviat esblanqueïts, per puritans. “Oliveres i atzavares” són plantes del sud. “Els pins eren torts i miraven tots al nord”: s’han de cargolar molt per mirar cap al nord, simbòlicament, al fred. O bé és que és al nord que tendien els banyistes atrevits en la postguerra. Cap a Barcelona, “no aspiràvem pas a gaire més”. Poema que critica la mentalitat religiosa de l’època, la de la dictadura.

RECITAL POÈTIC-HOMENATGE A OLGA XIRINACS, AVUI!!!!

Més informació: http://el3.cat/events/homenatge-a-olga-xirinacs-a-sants/

LA LITERATURA D'OLGA XIRINACS

Fotografia: Muntatge realitzat pel grup ANASTÀSIES (Badalona)

LA LITERATURA D’OLGA XIRINACS

POESIA, NARRATIVA,DIETARIS

Diputació de Tarragona. Publicacions de  l’Abadia de Montserrat (2014)

La literatura d’Olga Xirinacs és un interessant volum coordinat per Magí Sunyer i està dedicat a analitzar l’obra d’Olga Xirinacs, una escriptora que des dels anys seixanta fins ara ha publicat tota una obra literària ambiciosa, extensa i diversa. Xirinacs ha guanyat tots els premis literaris importants de la nostra literatura, inclòs el de la Crítica Serra d’Or. Aquest llibre completa l’acte institucional que es va fer al Palau de la Diputació de Tarragona el 5 de maig de 2014.

El llibre s’inicia amb la presentació de l’acte a càrrec del president de la Diputació tarragonina, Josep Poblet i Tous i amb la transcripció del parlament fet pel  rector de la Universitat Rovira i Virgili, Francesc Xavier Grau. Magí Sunyer signa el primer article, Per fer comprendre, per fer engrescar, que introdueix la resta del volum format per apartats específics sobre els diferents gèneres literaris conreats per l’escriptora.

Pere Ballart ens acosta a l’obra poètica i Eugeni Perea Simón al pes dels paisatges en el corpus de l’escriptora. Llorenç Soldevila i Balart ens evoca el paper del viatge real i imaginat en els textos d’Olga Xirinacs. Anna Esteve aprofundeix en els seus dietaris i M. Carme Bernal i Creus en la seva literatura dedicada als joves.

Xavier Allué escriu un assaig sobre Al meu cap una llosa i la relació de la figura i l’obra de Virgina Woolf amb la de Xirinacs. Joan Maria Pujals escriu un article el nom del qual ja és prou evident del seu contingut, Olga Xirinacs, una obra de combat. Margarida Aritzeta aprofundeix en el terror literari i els relats gòtics de l’escriptora.

El llibre no és molt extens, inclou algunes referències bibliogràfiques i resulta imprescindible per als qui ja coneixem i admiren una literatura de referència però també necessari per a molts lectors que no la coneixen o que n’ignoren alguns aspectes. La seva poesia magnífica és encara una gran desconeguda per a molta gent.

Malgrat el gruix de la seva biografia literària, per motius complexos i lligats a modes, tendències i oblits, interessats o relacionats amb certa ignorància inexplicable, la figura d’Olga Xirinacs ha quedat en els darrers anys una mica al marge del món intel·lectual oficial el qual de vegades sembla funcionar com la borsa.  El fet d’etiquetar-la com a escriptora tarragonina, cosa explicable car viu a la ciutat de Tarragona, la seva obra hi fa referència sovint i a les comarques tarragonines és on ha rebut més reconeixement, l’ha perjudicat en certa manera amb un cert tuf de localisme molt injust.

També en aquests darrers anys han desaparegut intel·lectuals que havien apostat de forma convençuda per ella, quan era més jove. Tot plegat és una llàstima. Olga Xirinacs complirà vuitanta anys l’any 2016, segurament se li farà algun homenatge però caldria alguna cosa més. Per exemple, com és possible que no tingui encara un premi com el d’Honor de les Lletres Catalanes?

Un premi, tot s’ha de dir, que fins ara s’ha atorgat a quaranta-tres homes i tres dones, un greuge comparatiu que fa pensar força en com és en el fons un país que volem creure modern i avançat. Montserrat Abelló el va rebre amb noranta anys, Joana Raspall no el va rebre mai però va haver d’arribar a centenària per tal que els reconeixements que se li feien fossin importants i tinguessin ressò. Potser és que ja es compta amb una més gran longevitat femenina, qui sap.

En tot cas no és Olga Xirinacs qui necessita premis.  Més aviat a l’inrevés, són les persones qui dignifiquen els premis quan la seva concessió és justa i merescuda. Olga Xirinacs és l’escriptora en actiu més important del present, tant pel que fa a la seva llarga trajectòria com a la qualitat global d’una obra literària amb un pes específic indiscutible. I quan dic ‘escriptora’ incloc també els homes, ep. En tot cas cal acostar-nos de nou a la seva narrativa, els seus dietaris, els seus poemes i reivindicar-ne la promoció i la difusió a tots nivells. Xirinacs ha demanat sovint una política cultural de traduccions generosa i constant. És a més una molt bona persona, disposada a presentar un llibre quan cal a un escriptor novell que li demani, toca el piano i la música és molt present en la seva obra literària, fa una pintura tendra i intimista i collages innovadors i manté un blog en actiu on interacciona amb els seus seguidors i seguidores.

Júlia Costa

QUAN VAIG TORNAR ALS ANYS TENDRES

Del blog d'Helena Bonals Una cosa molt  gran en una de molt petita. Publicat el 17 de novembre de 2009


Quan vaig tornar als anys tendres,
la flor de Sant Joan deia el teu nom, feréstega,
a cops del groc prou aspre:
botons de tiges grises van descordar tot l’enyor
de tant temps adormit.
Els anys que hi havia al darrera
portaven vestits de xiscle de falcia,
feien olor de lluna, sal i espígol.
Tenien el color de la caseta en runes
crestallada de mareselva i vidalba,
i l’escalf de les dolces fogueres d’entranyats capvespres.
Tornaven a l’oïda el parrupeig de la tórtora que venia a la finestra,
el plàcid borbolleig del cafè a l’olleta de test
i les nostres veus que s’encalçaven
fins que els estels s’havien apagat.

Tots aquests febles ornaments amagaven la teva absència,
potser el teu oblit
-alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma-
i ara els descloc per recitar
amb veu blana
aquest llibre d’hores tan efímeres com l’alenar dels déus.

XIRINACS, Olga Óssa Major

La veu poètica explica com va tornar al passat, amb nom de Joan, en ple juny (“groc prou aspre” de les espigues del blat). “botons de tiges grises” ( joc de paraula amb la planta del botó i el botó d’una peça de roba que es descorda) la feren recordar, “descordar" (fer visible) "tot l’enyor” contingut: recordar és tornar al cor, etimològicament. Com fa la magdalena de Proust. “Els anys que hi havia al darrere” eren plens de poesia. Eren en runes, però molt líriques, amb l’encant de les herbes silvestres. Els records “amagaven la teva absència, potser el teu oblit”: aquí es posa molt líric, el poema, l’oblit seria com l’“alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma” són totes coses molt lleugeres, “tan efímeres com l’alenar dels déus”. Es tracta de l’eterna lluita contra el pas del temps, contra la transitorietat de la vida humana. Jo sóc de les persones que creuen que l’amor és etern, si més no en la memòria. N’hi ha que troben de mal gust de dir versos com “My love is that, that rivers cannot quench”. Però, com en tot, en l’amor també hi ha diferències.

(Comentari d'Helena Bonals)

NO HA SORTIT NINGÚ A REBRE'M

No ha sortit ningú a rebre'm, ningú no m'esperava.

M'ha semblat que sentia la música vaga

d'un piano perdut qui sap en quina cambra.

Venia a poc a poc, a la tarda tornava.

L'asfalt era calent i la calor minvava

entre acàcies florides i la gent apressada.

He alçat el cap i els vides brillaven a ponent.

Els arbres, les parets, aspres, rugoses, clares,

m'indicaven el pas mentre jo m'acostava.

Encara no, m'he dit, esperaré que el vespre

vingui amb passes comptades,

com un felí a l'aguait quan l'ombra es fa més blava.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus, 1990

OLGA XIRINACS, PREMIS, LITERATURA I GREUGES COMPARATIUS

Aquest article l'he escrit per a la revista de l'Associació 'NODAMEN' de l'Escola de la Dona

OLGA XIRINACS, PREMIS, LITERATURA I GREUGES COMPARATIUS

Els jardins i les flors ja no hi són,
però tinc les paraules.

Olga Xirinacs, 1990

Escric paraules que no vull que morin,
nascudes d'una terra sense nom.

Olga Xirinacs, 1987

Olga Xirinacs Díaz (Tarragona, 11 de maig de 1936) és una escriptora amb una llarga trajectòria, diversa i singular. Ha escrit poesia, novel·la, narració breu i assaig. La temàtica en el camp narratiu i poètic ha estat polièdrica i dirigida a públics diversos, inclòs l’infantil i juvenil. Ha col·laborat en la premsa periòdica, ha impartit cursos de narrativa i ha guanyat els premis més importants de la llengua catalana: el Sant Jordi, el Sant Joan, el Josep Pla, el Ciutat de Palma, el Ramon Llull i el Carles Riba. Els seus llibres han estat traduïts a diferents llengües tot i que l’escriptora ha reivindicat sovint una política més eficaç i generosa de traduccions. L’any 1990 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi i una escola tarragonina porta el seu nom.

Malgrat aquest impressionant currículum literari que fa que Xirinacs es pugui considerar com la gran dama de la nostra literatura, en els darrers anys hi ha hagut un cert bandejament de la seva figura, subtil i destinat a potenciar d’altres autors. Molts oblits, intencionats o a causa de la ignorància, l’han silenciat a l’hora de citar poetes importants o novel·listes del present. Se l’ha etiquetat en ocasions com a escriptora tarragonina, per exemple, cosa que no tindria cap importància si no fos que segons com es mencioni comporta un cert reduccionisme de la seva obra immensa. No sempre és fàcil trobar els seus títols a les llibreries. Sembla que en ocasions es castiga l’excel·lència i el fet que Xirinacs hagi destacat en tants camps i gèneres  i hagi guanyat tants premis destarota els partidaris del minimalisme i l’especialització rància. Escriure massa, recordem el cas de Pedrolo, ha estat una mena de penjament quan res ens garanteix la qualitat dels autors menys prolífics i treballadors.

A Catalunya s’atorga des de 1969 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un premi que en ocasions ha estat controvertit però que té un prestigi evident. El concedeix Òmnium Cultural i és un reconeixement a la trajectòria d'una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans. Ben segur que hi ha moltes persones que el mereixen o l’han merescut però en mirar el llistat de premiats ens trobem amb un greuge comparatiu, fins ara l’han rebut quaranta-tres homes i tres dones. Es fa difícil d’entendre que en els temps que corren això sigui així. Com és que una escriptora com Olga Xirinacs no el té, encara?

Xirinacs complirà vuitanta anys pel mes de maig de 2016 i des de les comarques tarragonines ben segur que se li endegarà algun homenatge merescut però seria una llàstima que el tema no tingués un ressò més ampli. El Premi d’Honor seria un reconeixement important, la cirereta del seu pastís literari, tan remarcable i imprescindible per al nostre món cultural. Malauradament alguns homenatges arriben tard. Penso en Joana Raspall qui va haver d’arribar a ser centenària per merèixer un reconeixement més multitudinari i que tampoc no va obtenir aquest premi, per cert. A Montserrat Abelló li van concedir amb noranta anys. S’ha atorgat a homes molt més joves, que encara tenien molt de camp per córrer. Tot i que es parli tant d’igualtat d’oportunitats per als dos sexes i que molts prejudicis semblin superats el cert és que en aquesta mena de coses estem encara molt lluny de la normalitat.

Olga Xirinacs, certament, no precisa de cap premi per a ser una gran escriptora que sempre cal descobrir, redescobrir, llegir i rellegir. La seva magnífica poesia, per exemple, és encara un tresor ocult, amb poca presència a la xarxa i, ai, a les llibreries i biblioteques. No és ella qui necessita cap premi sinó ben bé a l’inrevés. El Premi d’Honor sí que precisa de comptar en les seves llistes amb un nombre més o menys semblant d’homes que de dones si vol tenir una continuïtat digna. Ni tan sols els premis Nobel, en la llista dels quals hi ha també molta diferència entre homes i dones, compta amb un tant per cent tan baix de senyores.

Algunes persones a les quals he plantejat aquesta qüestió, s’han inquietat pel fet que ho han interpretat com una crítica als homes guardonats. Res d’això, no entraré en el camp de les qualitats, dels gustos, de l’oportunitat del moment o de la vàlua de les persones que han estat reconegudes amb aquest guardó o amb d’altres. És, tan sols, qüestió de percepció, de números, d’estadística. Però cal admetre sense restriccions l’excel·lència d’una escriptora de gruix amb molts anys al darrere, un munt d’extraordinàries novel·les, un nombre impressionant de contes diversos i la qual, a més a més, pinta, toca el piano (la música és present en molts dels seus textos), manté un blog personal i continua en actiu.

Per fer un tast, un poema i la relació d’alguns títols importants de l’escriptora:

Sóc més ample que el prec

adreçat a ponent, a l'hora incerta

que els arços punxen núvols

amb misteris de fusta

carn i ossos.

Depenc de cos i pedra

i les arrels se'm nuen al cervell.

És així que el meu vol

esdevé lacerant fins al traspàs.

No tastaré la lluna

amb somnis freds, però les dents trossegen

el meu cos tot obert

al sol profund.

De Llençol de noces (1979)

Bibliografia imprescindible

Narrativa

Música de cambra. Barcelona, 1982.

Interior amb difunts. Barcelona, 1983.

Al meu cap una llosa. Barcelona, 1985.

Zona marítima. Barcelona, 1986.

Relats de mort i altres matèries. Barcelona, 1988.

Enterraments lleugers. Barcelona, 1991.

Cerimònia privada. Barcelona, 1993.

No jugueu al cementiri. Barcelona, 2002.

El hijo del tejedor. Barcelona, 2006

La inundació. Valls, 2012.

Poesia:

Llençol de noces. Barcelona 1979.

Preparo el te sota palmeres roges. Barcelona 1981.

Llavis que dansen, Barcelona, 1987.

La pluja sobre els palaus. Barcelona, 1990.

La muralla. Barcelona, 1993.

Óssa major : poesia completa 1997-2007. Barcelona, 2009.

Balneari del nord. Badalona, 2014.

Júlia Costa, octubre 2015

PRÒLEG AL LLIBRE 'HE D'ANAR-ME'N'

OLGA XIRINACS ha estat sempre una persona generosa, disposada a col·laborar en nous projectes, fer presentacions de llibres o, com en aquest cas, escriure un pròleg al primer volum publicat pel col·lectiu Cornèlia Abril, el llibre de relats He d'anar-me'n, que es presenta a la Biblioteca de Catalunya el proper dimecres.

Pròleg «He d'anar-me'n»

EAU FOLLE

EAU FOLLE (2)

   Màscares al port

L'amor s'amaga entre la boira,

sota les aigües, al costat d'un vaixell;

l'oculta un tros de seda, un feix de plomes,

una xarxa amb escata

o una màscara negra.

Una bengala il·lumina,

el separa un carrer, una finestra,

la grua, els docs, un mur,

l'aire mateix que passa

entre les ales dels coloms,

que li besa els cabells,que s'emporta el seu cos,

que mira, escolta i calla,

que navega i que es perd.

XIRINACS, Olga,  dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)

CLANDESTINE

Del blog d'Helena Bonals:

"Clandestine"

El vent moria contra els vidres
i la cambra era nua.
No teníem teulades ni portes
però la pluja no et mullava.
Ni vànoves de seda, ni cortines:
mai no vas tenir fred.
Tu, com el vori, eres tan bella
que una ombra qualsevol,
una ploma de cigne, la flor de la mimosa,
fins i tot un sol vers, una paraula,
no havia de tocar-te. Sobre teu
sols la mirada d'un poeta.

XIRINACS, Olga "Rive Gauche" dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)

Quan l'acció ja ha passat és quan se'n sol fer poesia generalment. Per això, encara que no tingués la veu poètica ni teulades ni portes ni protecció, "mai no vas tenir fred": es tractaria d'una intempèrie virtual. Com el vori de la torre de vori de l'artista: les coses belles, també "un sol vers, una paraula", no arriben a tocar la Bellesa, a retenir-la. Només la mirada d'un poeta pot veure-les i transmetre-les, només aquesta mirada arriba a llocs "clandestins" i en fa Poesia.

PASSEIG D'OCTUBRE

Oh, que dolçament reposarien els meus ossos,
si algun dia la vostra flauta digués els meus amors!

Virgili, Bucòliques, llibre X



Clara olor del paisatge a mitja alçada,
quan una acàcia s'estremeix amb tu
perquè l'aire d'octubre t'esperava.
La platja, que es retira, sent l'onada
com la cobreix, amenaçant i esquiva;
com li porta, de lluny, la veu trencada
de les petxines mortes, i la roba
d'un ofegat anònim, estripada.
L'aigua de pluja busca els seus camins,
camins d'octubre, oberts, pedra oblidada
de la terra que es perd, arrossegada
entre avellanes mortes i arbres nus.

Sento la teva pell i el primer foc
acompanya la tarda de les llars.
Hi ha celatges enlaire, llavis prims
enamorats i balbs, bevent silencis
de solituds bellíssimes, glaçades,
on no arriba l'escalf de les besades
ni l'olor del fum nou, ni el vell sabor
del vi que es beu a poc a poc, del goig
d'aquesta llum que em fuig, tan breu, tan lluny.


Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)

LES MANS SOBRE LA FUSTA

El freixe és l'arbre més bell en els boscos,

el pi en els jardins, el pollancre vora els

rius, l'avet a les muntanyes altes; però bell

Licidas, si em vens a veure més sovint, el

freixe en els boscos i el pi en els jardins et

cedirien.

Virgili, Bucòliques, llibre VII

És l'hora de les mans sobre la fusta

-vius i morts hi repossen el cossos-,

comptem les vetes, resseguim els nusos,

melis, xicranda, cirerer,

noguer, olivera, roure, pi i caoba,

fusta olorosa, tèbia treballada

per les mans que no ens han de conèixer.

A la finestra hi tens alfàbrega,

sobre el llit un pomell de flors seques

i ginesta a la taula de vidre.

La porcellana et reflecteix elsulls,

hi veig el pol·len de les malves

i el vol de les abelles.

Quan fem cruixir la fusta a peu descalç

ningú no ens prendrà el cel

que hem lligat al capçal.

Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)

MEDITACIÓ PER A UNA NIT DE JUNY

-Podries tanmateix descansar aquesta nit

amb mi, sobre un jaç de fulles verdes.

Tenim fruita ben dolça i formatge fresc

en abundància.

Virgili, Bucòliques, llibre I

El dia s'inclinà amb un plor de llum

per contemplar el teu cos entre les roses;

vellut sobre vellut, creixia el gust

d'aquella sang encara no vessada.

S'apuntalava l'aire en el silenci

navegat pel desig que arriba a port.

Les flors collides al matí rendien

altives llances vegetals; vetllaven

incendis màgics en la soledat

de les blanques parets de la cambra.

Escric paraules que no vull que morin,

nascudes d'una terra sense nom.

Les dic a poc a poc, a mitja veu,

en el repòs del temps que ens va vencent.

Dins dels llavis encesos de juny

hi ha un poema que et besa lentament.

Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)

NACRES I PETXINES

Sento de nou la tarda de les platges,
l'aigua arrossega petites imatges
canten les ones amb veu diferent.

Sobre el meu pit dibuixes noves rutes,
silenci de morts blanques, diminutes,
rastre calcari cisellat pel vent.

Les mans acosten nacres al ribatge,
sense paraula, inventes un paisatge
nimbat de calidesa transparent.

Ni principi ni fi no s'endevinen,
jo sé que hi són, i que, como tot, declinen,
però l'etern comença a ser present.



Olga Xirinacs, Suite Marítima (1987)

LA INVENCIÓ SOBRE EL COS

LA INVENCIÓ SOBRE EL COS

La llum nasqué un matí, quan Odisseu
vestí el mantell a la claror de l'alba
i la Nimfa es posà la bella roba
cenyida d'or, que l'autora envejava.

Passaren segles i un vestit com d'aire
fou dissenyat per Sandro Botticelli
per a una Venus que sortí del mar
un migdia de sol renaixentista.

¿Qui va inventar després aquell vellut
sobre la pell de dames venecianes?
¿I sedes com la nit, i l'or més pur?

Avui, que el temps de viure és tot ben nostre,
dibuixarem a l'aire els nous camins
per vestir el món amb signes de futur.

Olga Xirinacs, Suite Marítima (1987)