diumenge, 4 d’abril del 2021

DOTZE HORES

 


Un preciós poema inèdit d'Olga Xirinacs. Fotografia original de l'escriptora.

DOTZE HORES

 

Sonen les dotze en punt d'un nou dissabte,

quants en comptem a la vida?

Tocats per les campanes, potser pocs,

repartits en estius, tardors i primaveres.

Greu, la campana,

com el solemne cap de la tortuga

que s'adreça al sol, cap de bronze

esculpit per un orfebre ja oblidat.

Ha durat més que els ossos

sepultats sota les lloses

que el pas del temps ha polit.

La glòria antiga i nova

la nodreix la campana de les hores.

 

Olga - 27 - 3 - 21


dijous, 11 de març del 2021

MISSATGE DE L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS



L'escriptora Olga Xirinacs m'ha fet arribar aquest text per incloure'l en aquest espai d'admiradors i seguidors de la seva obra literària, on ens agraeix el suport i seguiment que li hem donat en aquests darrers cinc anys, des que, amb motiu dels seus vuitanta, vam pensar que potser 'ja' mereixia el Premi d'Honor. En aquest blog no posem en valor els mèrits de ningú, només faltaria, tan sols volem continuar reivindicant una obra sòlida i diversa, d'una gran qualitat, no tan coneguda i difosa, avui, com caldria.


"A tots els amics en xarxa que alguna vegada hagin pensat o cregut que em podia ser concedit el Premi d'Honor, dono moltíssimes gràcies. No sé si arribarà o no. Però valoro molt la vostra llarga confiança en la meva obra. La companyia que m'heu fet durant uns anys que ja són força. Ara més sentida la companyia perquè estic sola i malalta i aviat faré 85 anys. A tots vosaltres, perquè em conforteu, ja que us compto també entre els meus estimats. Que els vostres anys, malgrat els temps que corren, siguin molt feliços. Salut. Olga Xirinacs"









Ben aviat podrem comptar amb dos nous volums seus, en aquest cas, de poesia.


dimarts, 26 de gener del 2021

RECUPERANT POEMES: SAXO NOCTURN

 




SAXO NOCTURN

Un foraster que passa en la nit alta
toca un blues amb un saxo.
Algú, en una finestra a la muralla,
sent el seu nom sobre els vidres glaçats
i no és res més que l'eco d'un monòleg
que s'enfila a la pedra, acariciant-la,
que traspassa algun cos i el desperta
d'un somni que naixia sense sang ni dolor.

Hi ha llum blava als fanals
on els dragons s'empassen el silenci
i a les escletxes fondes
algun colom, inquiet, també es desperta.

L'home del saxo té reflexos blaus
als llavis i a les mans, i la música és blava.
El metall, ondulant, repercuteix
a la muralla viva. A la finestra oberta
hi ha un monòleg de llàgrimes en blau.


Olga Xirinacs, Óssa major, poesia completa, Omicron, 2009