RELECTURES: CERIMÒNIA PRIVADA

Cerimònia privada es va publicar l'any 1995. Comptem amb les dues edicions que veieu aquí, però avui, per trobar la novel·la, caldrà recórrer a les Biblioteques o al comerç de llibres de segona mà.

Cerimónia privada és una novel·la que pot semblar desconcertant i, a voltes, artificiosa, però aquesta mena d'artifici és una de les seves grans virtuts. L'autora es va inspirar en un cas real, el del suïcidi, inexplicable, d'una parella jove i rica, centre europea. 

Va situar els fets a casa nostra, al castell de Tamarit. Es tracta d'una novel·la en la qual compta més l'atmosfera, volgudament elitista i distant, aconseguida amb la prosa habitual de Xirinacs, plena de matisos i referències cultes de tot tipus. 

Els decorats i paisatges evoquen novel·les de culte o el cinema de Visconti. Unes vides aparentment buides es consolen de les seves mancances amb la droga, la cocaïna, que ja en aquells anys havia estès el seu consum entre les classes altes. La protagonista, tot i que la novel·la és més aviat coral, se sent perduda i es deixa arrossegar pels esdeveniments, sent un amor impossible i frustrat per un parent pero aquest és també un personatge enigmàtic amb un rerefons ambigu.

La novel·la està amarada de tristor, d'una mena de mirada intemporal vers un passat idealitzat, els personatges semblen viure fora del temps, l'exterior gairebé ni es percep. No són dolents, s'aprofiten dels seus privilegis, suren entre l'abundància i un luxe decadent. Moltes coses no s'acaben d'explicar i tot resta embolcallat en una mena de boira fins arribar a un desenllaç absurd i inútil que deixarà al darrera un infant orfe els pares del qual, com diu el llibre, han mort per res.

No és aquesta una novel·la per als amants de l'acció trepidant o pels lectors apressats. En les poques ressenyes que he trobat per la xarxa es copsa fins i tot una certa decepció davant d'un text en el qual cal entrar sense complexos. La novel·la ens explica una tragèdia presentida, inexplicable, inútil. Per als admiradors de l'escriptora, un text a rellegir de  forma lenta i mesurada, considerant que en ocasions ens pot semblar, així mateix, un exercici d'estil molt ben resolt. Entre les moltes virtuts de la novel·la, entre les quals estar admirablement ben escrita, s'hi copsa la influència d'un existencialisme resistent i d'un nihilisme inquietant,  així com  els ressons de moltes lectures.

Com en molts altres casos, crec que si el llibre fos d'un altre país hauria obtingut un reconeixement molt més sòlid. Però de la ingratitud habitual amb tanta gent ja n'he parlat manta vegades i no cal insistir.

RELECTURES: TEMPESTA D'HIVERN

Tempesta d'hivern, llibre publicat el 1990 per Columna, compta amb les dues edicions que podeu veure aquí. És una novel·la relativament breu. Una dona dedicada a la música, que ha pogut estudiar a l'estranger i arribar a ser directora d'orquestra, torna a la seva ciutat per a fer-hi un concert.

Aquest retorn, després de vint anys, la farà retrobar persones que ha deixat enrere sense manies ni voler recordar, trencant tots els lligams afectius. Amigues, primers amors, una professora amb qui va tenir un vincle molt especial... Es retrobarà amb els fantasmes del passat, s'ensopegarà amb un fet violent, les persones que la recorden i que l'enyoraven s'adonaran de què el record s'acostuma a mitificar. 

Per tota la història, aparentment senzilla, hi plana un sentiment nostàlgic, una reflexió a l'entorn de les relacions humanes, dels sentiments, del pas del temps. La neu és un altre personatge de la novel·la, potser una evocació de la magnífica narració de Joyce, Els morts, que és una de les preferides de l'autora. La neu esborra les petjades i els sorolls. En aquesta ciutat aparentment tranquil·la, el mateix que hi dormen les passions s'hi passeja la inquietud, la crueltat, la mort.

El llibre, com acostuma a passar en molts altres de l'autora, és ple de referències cultes que avui, gràcies a la xarxa, se'ns poden fer més properes que no pas en l'època de la publicació. Tan sols en una novel·la de Hjalmar Söderberg, El joc seriós, m'he trobat fins ara amb el detall d'una explicació al final a l'entorn de les moltes referències cultes d'aquest tipus. 

Tempesta d'hivern ens evoca músics, peces emblemàtiques de música clàssica, pintors, poetes com Mallarmé, escenes d'un cinema que ja és també clàssic, La femme douce, Una història immortal... Un munt de suggeriments destinats a ampliar i arrodonir una lectura que demana lentitud, aquesta mateixa pau amb la qual cau la neu damunt de la terra generant un silenci que té la seva dosi inevitable d'inquietud vital.

Com en el cas anterior, un llibre difícil de trobar, avui, a les llibreries. Cal recórrer a les biblioteques, llibreries virtuals o no de segona mà o manlleus als amics i les amigues. 

En els llibres de segona mà però en ocasions, com aquesta, també als que prenc de les biblioteques, em trobo amb sorpreses, vells bitlletes de tren, retalls de diari... En aquest cas al llibre, que prové de la Bonnemaison, m'hi he trobat una d'aquelles fitxes antigues i escrites a mà que feien servir, per al préstec, les poques biblioteques de fa anys, i que palesa com l'autora era molt sol·licitada en aquell moment. Com és que avui costen de trobar amb facilitat, fins i tot, a les llibreries, les seves darreres publicacions? Allò que hi ha o no hi ha a una llibreria i fins i tot el lloc que se li destina o els exemplars que s'apilen a la vista del consumidor és, també, una forma subtil però eficaç de discriminació intel·lectual.

RELECTURES: RELATS DE MORT I ALTRES MATÈRIES

Relats de mort i altres matèries és un recull de narracions breus, editat per Destino el 1988. Per aquestes narracions hi plana el misteri, la mort, en alguns casos les pinzellades d'un subtil humor negre ens distancien del terror intuït. El llibre no s'ha reeditat, si no el tenim a casa haurem de recórrer a les biblioteques o a les webs de venda de llibres de segona mà o que ja no es troben amb facilitat. Josep Faulí en va escriure una ressenya a La Vanguardia.

Tot el volum és excel·lent però personalment m'ha encantat la primera part, en la qual unes persones es reuneixen en un Museu per examinar unes màscares mortuòries i certificar-ne l'autenticitat. En el més pur estil tradicional literari comencen a explicar històries de por i de ressuscitats. 

En el conjunt s'hi retroba el bo i millor de Xirinacs, les referències cultes sobre pintura i música, el vocabulari acurat i una certa ambigüitat molt adient a la temàtica. Alguns dels relats es mouen en ambients quotidians, d'altres enmig d'una certa sofisticació ambiental. En alguns casos podrien ser l'inici -o el final- d'un relat més llarg, d'una novel·la. 

Un llibre molt recomanable, per llegir i rellegir al capvespre, en solitud, davant d'algun moble antic d'aquests que contenen històries que mai no arribarem a conèixer.