EL SECRET

He pujat les escales d'hivern a hora primera,

cruix la fusta, es bada la mimosa,

la llum del mar és groga sobre els vidres blaus

de l'aigua continguda en llunyania.

I aquí dalt, tendrament, he alliberat

el  secret de les meves companyies,

les que em segueixen sense veu, furtives,

fantasma o àngel, pensament, memòria,

i els he dit: desplegueu-vos,

fugiu per la finestra de llevant, voleu,

esborreu tot temor de nits en vetlla,

obriu al sol els llavis tan glaçats,

navegueu pel matí que recomença,

buideu-me el cap, i el cor, allibereu-me en vers.

Després ja tornareu, amb les mans buides

d'haver tocat el cel i no tenir

sinó un cos com el meu per univers.

Olga Xirinacs, 1997

A L'HORA DE SOPAR

A l’hora de sopar anaven caient les parets d’una a una.
Verdures monòtones sense gana
i l’eterna lletania dels partits del diumenge a tot volum.
A la cuina preparaven la safata amb gots de llet
i el dringar de les culleretes.
La mare, després, sargia mitjons i capcinejava;
a vegades queia dels mitjons l’ou de fusta que hi havia,
i rodolava sota la taula.

El fred de gener se’ns menjava les mans, ens llepava el cos.
Pel damunt de la taula amb fandilles
saltaven crits de llana i bescambrilla.

La llum que somniàvem no cabia a la nit ni al fred,
a l’armari, a la casa o a la ciutat.
Traspassava els murs sota zero
i de tornada ens portava una tèbia niuada d’estels.

XIRINACS, Olga Óssa Major, poesia completa

A L'HORITZÓ LES LLUMS SÓN ALTES...

Petxines mortes

De nit escolto
vora les altes
torres de pedra
com salta l'aigua,
com creix la lluna,
com surt la branca.

Borden els gossos 
darrera preses 
imaginades. 
Un aire pàl·lid 
escampa els núvols 
sobre les palmes. 

A l'horitzó 
les llums són altes, 
neixen les hores 
entorn de l'alba. 
L'escuma deixa 
petxines mortes 
sobre la platja. 

XIRINACS, Olga, Suite marítima, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009) 

Per arribar a l'alba s'ha de passar per la nit, la dels gossos que borden "darrere preses/ imaginades", el ser cec, tot cercant un indici de llum, que em sembla que deia Margarit. L'"aire pàl·lid" seria una metonímia, l'aire no té color però agafaria el del cel per ser-hi relacionat; així com també és una sinestèsia i una personificació la d'aquest aire: tot sembla indicar que l'ambient és apagat abans de l'alba. 

Al capdavall, amb el nou dia, "l'escuma deixa/ petxines mortes/ sobre la platja": allò que neix sempre va acompanyat d'allò que mor. No és pas gratuït de reeixir. 

Del blog de l'escriptora Helena Bonals.

OBRO UNA PORTA AL FONS...

Obro una porta al fons i algú es belluga en somnis.

He vist el vell armari i el mirall

com un mar vertical

on els ulls es capbussen i la imatge

travessa sense fred l'espai glaçat.

Hi ha un retrat i un paisatge

i a cada cantonada un àngel nu

que somriu des de sempre

sobre el goig i la mort, sobre el desig,

la febre i el desfici. Mals d'amor

i el nom d'algun difunt per tot seguici.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus

COM L'AIRE A LES PRIMERES VIOLETES...

Un altre magnífic poema d'Olga Xirinacs amb un dels magnífics comentaris d'Helena Bonals 

Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes
i que els corbs tracen signes amb ploma negra i tinta japonesa.
Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges.
El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.
A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,
a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,
hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.
Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,
i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.

XIRINACS, Olga La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

La primavera, la poesia, s'acosta a una persona estimada per la veu poètica, la qual és com violetes a les quals s'acosta l'aire, aquesta poesia. Alhora, els corbs, símbol de la mort, "tracen signes amorosos" amb la cal·ligrafia japonesa, hi són presents (amor i mort). Amb tanta bellesa "esclaten els iris", els ulls brillen. Tot reviu amb aquesta estació, en el poema que la veu poètica ofereix a l'altra persona. No en dirà el nom (com fan els poetes generalment), en farà "un càntic sense veu", el d'aquest poema, i serà un palau sense regne, perquè l'altra persona no hi és i es tracta d'una primavera espiritual, del retorn del passat en abstracte. Però que sol ser molt sentit