dissabte, 27 de febrer del 2016

QUAN LA TARDA S'ENYORA DEL COS



Quan la tarda s'enyora del cos (Maresmes del Llenguadoc)



Algú ha estès sobre el mar un mocador de seda
per recollir el desig que es va negar.
M'ha semblat que hi trobava els teus ulls,
potser he pensat enyors que no existien
però era tard. El sol s'havia mort,
es refredaven els camins, les barques
i el vent que alçava l'aigua sense pressa.
Les canyes inclinaven els plomalls;
vençuts els cossos ínfims, els silencis
obrien les finestres sense llum
amb tremolors als vidres de ponent.

Un fred intemporal eixuga el plor
d'aquest moment fugaç.
T'he recordat en un instant perdut,
quan la tarda s'enyora del cos
i sols abraça l'ombra.

XIRINACS, Olga Suite marítima, 1987 dins Óssa Major. Poesia completa 1977-2009

El mocador de seda estès sobre el mar seria el poema que recull la poesia. Tot és decadència, el final del dia en una al·legoria. Les finestres sense llum, sense vida s'obren malgrat tot amb el reflex del sol. "Un fred intemporal", la petrificació després de l'enamorament, torna insensible la veu poètica, "eixuga el plor d'aquest moment fugaç". El final és preciós: malgrat el desamor, ha recordat l'altra persona "en un instant perdut", quan el que queda del dia "s'enyora del cos i sols abraça l'ombra", sols abraça la idea de l'amor en la poesia.

Manllevat del blog de l'escriptora Helena Bonals.

Fotografia: https://misescapadillas.wordpress.com/category/languedoc-roussillon/

dilluns, 15 de febrer del 2016

A L'HORITZÓ LES LLUMS SÓN ALTES...

Petxines mortes

De nit escolto
vora les altes
torres de pedra
com salta l'aigua,
com creix la lluna,
com surt la branca.





Borden els gossos 
darrera preses 
imaginades. 
Un aire pàl·lid 
escampa els núvols 
sobre les palmes. 

A l'horitzó 
les llums són altes, 
neixen les hores 
entorn de l'alba. 
L'escuma deixa 
petxines mortes 
sobre la platja. 

XIRINACS, Olga, Suite marítima, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009) 

Per arribar a l'alba s'ha de passar per la nit, la dels gossos que borden "darrere preses/ imaginades", el ser cec, tot cercant un indici de llum, que em sembla que deia Margarit. L'"aire pàl·lid" seria una metonímia, l'aire no té color però agafaria el del cel per ser-hi relacionat; així com també és una sinestèsia i una personificació la d'aquest aire: tot sembla indicar que l'ambient és apagat abans de l'alba. 

Al capdavall, amb el nou dia, "l'escuma deixa/ petxines mortes/ sobre la platja": allò que neix sempre va acompanyat d'allò que mor. No és pas gratuït de reeixir. 

divendres, 12 de febrer del 2016

OBRO UNA PORTA AL FONS...





Obro una porta al fons i algú es belluga en somnis.
He vist el vell armari i el mirall
com un mar vertical
on els ulls es capbussen i la imatge
travessa sense fred l'espai glaçat.
Hi ha un retrat i un paisatge
i a cada cantonada un àngel nu
que somriu des de sempre
sobre el goig i la mort, sobre el desig,
la febre i el desfici. Mals d'amor
i el nom d'algun difunt per tot seguici.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus