Amb motiu d'uns comentaris al meu blog sobre el tema de l'amistat i el sentit de la vida, l'escriptora Olga Xirinacs m'ha fet arribar aquestes reflexions, escrites fa algun temps, i que voldria compartir amb els lectors i lectores d'aquest blog:
ESTATS DE VIDA
- Sobre
l’amistat
* L’amistat és
més llarga que l’enamorament: el prepara i el sobreviu. (No sempre).
* Amistat és
l’amor que creix amb nosaltres. L’amistat ens fa adonar que no som sols; mirem
i ens miren i, a vegades, somriem a un altre: el primer amic, amb qui ens
avenim, congeniem, ens estimem.
* Les primeres
complicitats adolescents entre amigues van ser l’inici de la nostra llibertat:
teníem un espai secret, evadit, compartit.
* Compartir amb
generositat és el nostre punt feble: els amics ens poden trair.
* Compartir és
més fort que trair; és positiu.
* L’amistat té
arrels tan fondes que a vegades les hem de trobar descarnant la història
particular; la herència –el caràcter- hi jugaven un paper.
* “Perdre un
amic és perdre la meitat de l’ànima”, reconeixia Agustí d’Hipona. Jo n’acabo de
perdre dos, i en perdré més si vaig vivint. ¿Com sobreviuré?
* Se sobreviu a
l’absència. L’amistat s’incorpora a la sang i cada amic és immortal dins del
nostre cervell. ¿Un cervell per sepultura? No, sinó com amable lloc de trobada
i conversa. Per
això a vegades enraonem sols.
* Wilfrid Owen, en el seu commovedor “Rèquiem de guerra”
(guerra 1914-1918), musicat per Benjamin Britten, diu aquesta frase profunda: “El front pàl·lid de les noies és la sepultura dels soldats morts.” Vol dir que
elles en guarden el record, els pensen.
* L’amiga íntima
vol dir, en expressió adolescent, aquella a qui confiem el nostre temps únic,
apassionat, tristíssim, gloriós; tant, que el nostre cor no el podria contenir
tot sol. La mare té gelosia de l’amiga íntima.
* L’amiga
íntima, si sobreviu el pas d’adolescència a jove, ens acompanyarà tota la vida,
salvant totes les distàncies. La conversa, malgrat els anys, serà represa amb
familiaritat: ens sabíem els antecedents.
* L’amiga íntima
també ens pot conduir a l’amor total; però el nostre món no sempre s’il·lumina
així.
* L’amistat és
com l’aire i l’aigua: ens donen vida i ens hi podem deixar anar confiats si
respectem el medi.
* No sabem si
l’amistat persisteix més enllà de la mort, ni si hi podrem trobar aquells que
voldríem haver tractat, però m’agradaria. Aquí no els he pogut conèixer.
* He fet amigues
llegint els seus llibres quan ja eren mortes. ¿Ens reconeixeran?
* Em llevo i veig
l’absurd: no podré arribar a la llum.
* La claror es mostra
lluny de mi. És un simulacre de vida. Un miratge. Sé que no hi podré accedir, i
el drama és que ho contemplo com un fet habitual.
* No hi ha múscul capaç de
separar les dues amenaces que m’oprimeixen: la del cel i la de la terra.
*No existeix la
llibertat, i per això m’he acostumat a ser esclava: nit, dia, nit, dia,
naixement, mort, naixement, mort. Un sistema inconegut m’atrapa. Qui asseguri
que coneix el sistema, menteix.
*Néixer és una fatalitat.
Una imposició. És l’inici de l’esclavatge i el camí de la mort.
*Entre tenebra i tenebra,
s’ofega la vida.
*Mai no podré saber qui o
què m’oprimeix: no n’existeixen referències ni se’n poden extreure conclusions
ni, per tant, establir comparacions.
*L’absurd és el resultat
d’impotència que aporten els aprenentatges.
*No hi ha proporció
possible ni intuïda entre el que em volen fer creure que existeix i entre el
que sóc realment.
*No cal rendir comptes. Ni
demanar-ne. ¿A qui o a què?
(Textos inèdits)
.JPG)
