REENCARNACIONS MISERABLES (RESSENYA D'HELENA BONALS)

Ressenya d'Helena Bonals, publicada al seu blog L'eco se sent sobre el darrer llibre d'Olga Xirinacs.

Una vegada més, llegir una novel·la d'Olga Xirinacs és una mica com llegir les entrades del seu blog. L'acció és mínima, les reflexions hi són constants. Algunes fins i tot ja les hi havia llegit o escoltat. I l'espai on transcorre la història, un ambient molt kafkià.

"Un vertader text de Kafka ens empresona, Eusebius" (20). Aquest reencarnat amb memòria de les seves antigues vides, podria ser l'insecte monstruós en què Gregor Samsa es desperta un bon dia. Ell i el seu germà bessó Virgili, a qui coneix des que es troben a la panxa de la seva nova mare, de la seva nova vida, són una autèntica "transformació". En el cas d'Eusebius es tracta d'un reencarnat tip de viure, cansat d'anar de cos en cos. 

No sembla pas el cas d'aquesta escriptora que continua fent novel·la rere novel·la. "però els llibres són la verdadera reencarnació dels homes" (220), diu qui narra la història. He llegit alguna vegada que el veritable amor és com l'energia, no es destrueix, es transforma. Es convertiria en art generalment."¿no asseguren que l'energia no es perd ni després de morir? (111), diu un personatge. Tot això fa reflexionar en la possibilitat real de la reencarnació.

Com a mínim aquest tema serveix per novel·lar-lo, i per fer algunes reflexions, sovint en prosa poètica. "Al mar s'hi ofeguen totes les hores, com els rius" (189). Les referències a la mort hi són ben presents, en contra del que es fa avui en dia. També: " hi ha un temps per a cada cosa: per a la tendresa, per al dolor, per a la lucidesa i per a l'oblit" (188), com diu la Bíblia. Però a l'Olga Xirinacs no l'oblidem pas. Com ella, molts lluitem per reanimar-nos, per "recuperar l'ànima" (175), la de la infantesa, en les nostres vides.

Com a conclusió m'agradaria de fer referència al disseny de la coberta d'aquesta novel·la. Aquesta paraula, "Reencar-/nacions" partida amb aquest guió, ens fa pensar en com una reencarnació seria com la continuació d'una paraula encara que es trobi seccionada en dos. No sabem si és fet expressament, però és ben trobat. A més a més, la il·lustració ens recorda els collages de l'escriptora habituals en el seu blog. Una edició maca per a un bon interior.

XIRINACS, Olga Reencarnacions miserables. Tarragona: Arola Editors, 2017

SOM TOTS U

Un altre poema d'Olga Xirinacs, comentat per Helena Bonals i publicat al blog Una cosa molt gran en una de molt petita, pel novembre de 2009.

SOM TOTS U

Som tots u:
pell cremada i ossos adormits
que adoren el sol aspergint-se d’aigua residual,
ben preparats per esdevenir vidre tou.
Terra.
Pols.
Aigua altra vegada.
Boira.
Ells ja calculaven una altra creació.

Acabàvem el passeig del matí
a l’altra platgeta dita dels capellans,
ben lluny, és clar, de la que us contava abans.
Allà es banyaven, xafarderies, amb banyadors ratllats
tots els clergues de les rodalies
i fins i tot algun seminarista gran,
i devien jugar també a pilota, havent desat el breviari
curosament embolicat per mor de la sorra.
Però jo, els capellans
sempre els havia vist més aviat esblanqueïts.
La via seguia recta amunt, lluent
cap a Barcelona, no aspiràvem pas a gaire més.
Oliveres i atzavares punxaven l’aire blanc i blau
que aromava apartaments i banyadors rossos
de noies brunes.
Els pins eren torts i miraven tots al nord.

XIRINACS, Olga, Óssa Major

“Som tots u”, “pell cremada i ossos adormits”, “per esdevenir vidre tou”: la nuesa ens unifica, i tornant-nos morenos sembla que ens fonem, essent més unificats encara (sense connotacions negatives). “Terra./ Pols./ Aigua altra vegada./ Boira.”: el cicle normal de la vida, que no és eterna, de la terra al cel i de nou a la terra. “Ells ja calculaven una altra creació”, només de la terra al cel, la pretesa a través d’Adam i Eva, la dels capellans, que són més aviat esblanqueïts, per puritans. “Oliveres i atzavares” són plantes del sud. “Els pins eren torts i miraven tots al nord”: s’han de cargolar molt per mirar cap al nord, simbòlicament, al fred. O bé és que és al nord que tendien els banyistes atrevits en la postguerra. Cap a Barcelona, “no aspiràvem pas a gaire més”. Poema que critica la mentalitat religiosa de l’època, la de la dictadura.

QUAN LA TARDA S'ENYORA DEL COS

Quan la tarda s'enyora del cos (Maresmes del Llenguadoc)

Algú ha estès sobre el mar un mocador de seda
per recollir el desig que es va negar.
M'ha semblat que hi trobava els teus ulls,
potser he pensat enyors que no existien
però era tard. El sol s'havia mort,
es refredaven els camins, les barques
i el vent que alçava l'aigua sense pressa.
Les canyes inclinaven els plomalls;
vençuts els cossos ínfims, els silencis
obrien les finestres sense llum
amb tremolors als vidres de ponent.

Un fred intemporal eixuga el plor
d'aquest moment fugaç.
T'he recordat en un instant perdut,
quan la tarda s'enyora del cos
i sols abraça l'ombra.

XIRINACS, Olga Suite marítima, 1987 dins Óssa Major. Poesia completa 1977-2009

El mocador de seda estès sobre el mar seria el poema que recull la poesia. Tot és decadència, el final del dia en una al·legoria. Les finestres sense llum, sense vida s'obren malgrat tot amb el reflex del sol. "Un fred intemporal", la petrificació després de l'enamorament, torna insensible la veu poètica, "eixuga el plor d'aquest moment fugaç". El final és preciós: malgrat el desamor, ha recordat l'altra persona "en un instant perdut", quan el que queda del dia "s'enyora del cos i sols abraça l'ombra", sols abraça la idea de l'amor en la poesia.

Manllevat del blog de l'escriptora Helena Bonals.

Fotografia: https://misescapadillas.wordpress.com/category/languedoc-roussillon/

LA TERRA ROJA

Un nou poema d'Olga Xirinacs comentat per l'escriptora Helena Bonals, l'1 de desembre de 2009, al seu blog Una cosa molt gran en una de molt petita.

Vaig pintar la sang dels cossos afusellats.

Llavors, jo no ho sabia;

mentre naixien ocres de tardor, sortíem als afores a pintar.

La soca era ampla i dreta,

la soca on van finir tants cossos

amb el terror de nit i albada clavat als ulls

com una daga.

La terra allà és roja,

potser la sang encara no s’ha esborrat.

El pi era verd tendre, esclarissat,

com els nostres pins de costa.

A l’altra banda hi havia el cementiri:

tan sols un mur gris pel traspàs de vida a mort.

I unes llums velles

amb regust de resines i mareselves

per ungir tots aquells fronts oblidats.

XIRINACS, Olga Óssa Major

“La terra allà és roja”, potser es refereix a la sang que encara no s’ha esborrat. Roja en els dos sentits, de sang i de republicana. “A l’altra banda hi havia el cementiri: tan sols un mur gris pel traspàs de vida a mort”, dos versos carregats de sentiment, el mur simbolitza allò que separa de la mort, també de manera metonímica, simbòlica. “Per ungir tots aquells fronts oblidats”, es tracta d’una cosa espiritual, l’”ungir”, el que fa la seva pròpia poesia amb aquells morts, després de tot. “Llavors, jo no ho sabia” diu la veu poètica, que pintava “la sang dels cossos afusellats”: no era conscient que pintava mentalment allò del qual després en faria poesia.

SOM TOTS U

Del blog Una cosa molt gran en una de molt petita, d'Helena Bonals. Comentari de l'autora del blog. Publicat el 24/11/2009.


SOM TOTS U

Som tots u:
pell cremada i ossos adormits
que adoren el sol aspergint-se d’aigua residual,
ben preparats per esdevenir vidre tou.
Terra.
Pols.
Aigua altra vegada.
Boira.
Ells ja calculaven una altra creació.

Acabàvem el passeig del matí
a l’altra platgeta dita dels capellans,
ben lluny, és clar, de la que us contava abans.
Allà es banyaven, xafarderies, amb banyadors ratllats
tots els clergues de les rodalies
i fins i tot algun seminarista gran,
i devien jugar també a pilota, havent desat el breviari
curosament embolicat per mor de la sorra.
Però jo, els capellans
sempre els havia vist més aviat esblanqueïts.
La via seguia recta amunt, lluent
cap a Barcelona, no aspiràvem pas a gaire més.
Oliveres i atzavares punxaven l’aire blanc i blau
que aromava apartaments i banyadors rossos
de noies brunes.
Els pins eren torts i miraven tots al nord.

XIRINACS, Olga, Óssa Major

“Som tots u”, “pell cremada i ossos adormits”, “per esdevenir vidre tou”: la nuesa ens unifica, i tornant-nos morenos sembla que ens fonem, essent més unificats encara (sense connotacions negatives). “Terra./ Pols./ Aigua altra vegada./ Boira.”: el cicle normal de la vida, que no és eterna, de la terra al cel i de nou a la terra. “Ells ja calculaven una altra creació”, només de la terra al cel, la pretesa a través d’Adam i Eva, la dels capellans, que són més aviat esblanqueïts, per puritans. “Oliveres i atzavares” són plantes del sud. “Els pins eren torts i miraven tots al nord”: s’han de cargolar molt per mirar cap al nord, simbòlicament, al fred. O bé és que és al nord que tendien els banyistes atrevits en la postguerra. Cap a Barcelona, “no aspiràvem pas a gaire més”. Poema que critica la mentalitat religiosa de l’època, la de la dictadura.

QUAN VAIG TORNAR ALS ANYS TENDRES

Del blog d'Helena Bonals Una cosa molt  gran en una de molt petita. Publicat el 17 de novembre de 2009


Quan vaig tornar als anys tendres,
la flor de Sant Joan deia el teu nom, feréstega,
a cops del groc prou aspre:
botons de tiges grises van descordar tot l’enyor
de tant temps adormit.
Els anys que hi havia al darrera
portaven vestits de xiscle de falcia,
feien olor de lluna, sal i espígol.
Tenien el color de la caseta en runes
crestallada de mareselva i vidalba,
i l’escalf de les dolces fogueres d’entranyats capvespres.
Tornaven a l’oïda el parrupeig de la tórtora que venia a la finestra,
el plàcid borbolleig del cafè a l’olleta de test
i les nostres veus que s’encalçaven
fins que els estels s’havien apagat.

Tots aquests febles ornaments amagaven la teva absència,
potser el teu oblit
-alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma-
i ara els descloc per recitar
amb veu blana
aquest llibre d’hores tan efímeres com l’alenar dels déus.

XIRINACS, Olga Óssa Major

La veu poètica explica com va tornar al passat, amb nom de Joan, en ple juny (“groc prou aspre” de les espigues del blat). “botons de tiges grises” ( joc de paraula amb la planta del botó i el botó d’una peça de roba que es descorda) la feren recordar, “descordar" (fer visible) "tot l’enyor” contingut: recordar és tornar al cor, etimològicament. Com fa la magdalena de Proust. “Els anys que hi havia al darrere” eren plens de poesia. Eren en runes, però molt líriques, amb l’encant de les herbes silvestres. Els records “amagaven la teva absència, potser el teu oblit”: aquí es posa molt líric, el poema, l’oblit seria com l’“alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma” són totes coses molt lleugeres, “tan efímeres com l’alenar dels déus”. Es tracta de l’eterna lluita contra el pas del temps, contra la transitorietat de la vida humana. Jo sóc de les persones que creuen que l’amor és etern, si més no en la memòria. N’hi ha que troben de mal gust de dir versos com “My love is that, that rivers cannot quench”. Però, com en tot, en l’amor també hi ha diferències.

(Comentari d'Helena Bonals)

CLANDESTINE

Del blog d'Helena Bonals:

"Clandestine"

El vent moria contra els vidres
i la cambra era nua.
No teníem teulades ni portes
però la pluja no et mullava.
Ni vànoves de seda, ni cortines:
mai no vas tenir fred.
Tu, com el vori, eres tan bella
que una ombra qualsevol,
una ploma de cigne, la flor de la mimosa,
fins i tot un sol vers, una paraula,
no havia de tocar-te. Sobre teu
sols la mirada d'un poeta.

XIRINACS, Olga "Rive Gauche" dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)

Quan l'acció ja ha passat és quan se'n sol fer poesia generalment. Per això, encara que no tingués la veu poètica ni teulades ni portes ni protecció, "mai no vas tenir fred": es tractaria d'una intempèrie virtual. Com el vori de la torre de vori de l'artista: les coses belles, també "un sol vers, una paraula", no arriben a tocar la Bellesa, a retenir-la. Només la mirada d'un poeta pot veure-les i transmetre-les, només aquesta mirada arriba a llocs "clandestins" i en fa Poesia.

COM L'AIRE A LES PRIMERES VIOLETES...

Un altre magnífic poema d'Olga Xirinacs amb un dels magnífics comentaris d'Helena Bonals 

Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes
i que els corbs tracen signes amb ploma negra i tinta japonesa.
Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges.
El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.
A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,
a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,
hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.
Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,
i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.

XIRINACS, Olga La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

La primavera, la poesia, s'acosta a una persona estimada per la veu poètica, la qual és com violetes a les quals s'acosta l'aire, aquesta poesia. Alhora, els corbs, símbol de la mort, "tracen signes amorosos" amb la cal·ligrafia japonesa, hi són presents (amor i mort). Amb tanta bellesa "esclaten els iris", els ulls brillen. Tot reviu amb aquesta estació, en el poema que la veu poètica ofereix a l'altra persona. No en dirà el nom (com fan els poetes generalment), en farà "un càntic sense veu", el d'aquest poema, i serà un palau sense regne, perquè l'altra persona no hi és i es tracta d'una primavera espiritual, del retorn del passat en abstracte. Però que sol ser molt sentit

LA MURALLA

Reprodueixo l'entrada que Helena Bonals va dedicar a Olga Xirinacs l'11 de maig.

Homenatge a Olga Xirinacs

Metàfora de pedra: no defensa ni amaga

i potser un temps va ser refugi i fortalesa.

Ara és fràgil i em fa pensar el teu cos

bellíssim a la tarda, metàfora d'allò

que un dia es defensava, submergit

al meu fons mineral, encara no fet sang,

informe, sense nom i demanant la vida.

XIRINACS, Olga dins La muralla (1993), Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

La muralla que dóna títol al poemari on es troba aquest poema seria la "Metàfora de pedra". Una muralla que ja no fa la seva funció, per tant "no defensa ni amaga", com ho fan les metàfores fins que algú en troba el sentit. 

Una muralla que s'identifica amb el "teu cos/ bellíssim a la tarda", el cos que seria la forma, la metàfora. La qual prové de l'abstracció, que representaria el "fons mineral", la infantesa anterior a l'empatia de l'edat adulta. Per això era "encara no fet sang", "i demanant la vida". Aquest "informe, sense nom", es relacionaria amb el nom que encara no ha sortit a la superfície, que diria Kundera. Que encara no ha esdevingut imatge poètica.

Un ull poètic que s'amaga i es mostra alhora darrere aquesta muralla metafòrica, que és real alhora, es troba a Tarragona, ciutat d'aquesta escriptora.

Helena Bonals

ET DIRÉ QUE LA PRIMAVERA...

Avui, un nou poema, primaveral, com toca, i amb un dels excel·lents comentaris de l'Helena Bonals 

Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes

i que els corbs tracen signes amb ploma negra i tinta japonesa.

Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges.

El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.

A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,

a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,

hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.

Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,

i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.

XIRINACS, Olga La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

La primavera, la poesia, s'acosta a una persona estimada per la veu poètica, la qual és com violetes a les quals s'acosta l'aire, aquesta poesia. Alhora, els corbs, símbol de la mort, "tracen signes amorosos" amb la cal·ligrafia japonesa, hi són presents (amor i mort). Amb tanta bellesa "esclaten els iris", els ulls brillen. Tot reviu amb aquesta estació, en el poema que la veu poètica ofereix a l'altra persona. No en dirà el nom (com fan els poetes generalment), en farà "un càntic sense veu", el d'aquest poema, i serà un palau sense regne, perquè l'altra persona no hi és i es tracta d'una primavera espiritual, del retorn del passat en abstracte. Però que sol ser molt sentit.

Helena Bonals

TAMPOC ELS ARBRES SABEN PER QUÈ BROSTEN...

Un altre gran poema de l'Olga Xirinacs amb un altre dels magnífics comentaris de l'Helena Bonals.

Simplement

Til·lers i alzines, roures, oms i avets
són columnes que em guarden de l'horror del cel.
Plàtans i àlbers, castanyers i pins,
fatigats del seu pes fan doblecs a l'escorça,
tal com jo em plego al fet de viure.
Sóc l’herba que s'ajeu, la canya al vent, pissarra,
ignoro per què sóc aquí escrivint com si m'hi anés la vida.
Tampoc els arbres saben per què brosten
un any i un altre, fins que el llamp els venç
o la terra els asseca. Ells, en la seva robustesa,
em protegeixen del buit inclement on em perdria.
Em fan ombra i escalf, i bon sostre,
i paret si convé, i suport pels meus passos.
Estimo els arbres, els escolto, els faig carícies
com al llom d'un cavall tremolós, però ells en ferm.
Ulls d'arbre-catedral, arrels i fruits en harmonia.
Com més creixo i camino, més m'adono
que no cal que interpreti el meu pas ni en busqui les raons:
com ells, els arbres, simplement m'he trobat a la Terra.

XIRINACS, Olga. Dins La taronja a terra

Les fulles guarden de l'horror del cel, de ser un ser celestial, sense desitjos, de tornada de tot. Els arbres es dobleguen amb el pes, com les nostres vides es dobleguen amb l'existència. L'herba, les canyes, la pissarra que fa baixada en un sostre, també. No sap, la veu poètica, per què és viva, per què vol escriure amb tanta passió, per què repeteix cada dia, cada estació, les mateixes accions, com Sisif. Com els arbres fins que moren. No cal trobar el sentit a la vida, simplement viure-la.

http://unacosamoltgranenunademoltpetita.blogspot.com/…/simp…

...I EL MAR DEL NORD TREMOLA CONTRA EL DIC

FAR

Quan sigui dalt del far enviaré
senyals de foc als mariners perduts.
Enfilats a l'escala de cargol
vindran a veure el cor del diamant,
on el meu cos s'oblidarà del fred
i la boira es fondrà des dels ulls
baixant pel pit com una onada tèbia.
Brillant frontera de la nit
quan puja la tempesta
i el Mar del Nord tremola contra el dic.

XIRINACS, Olga, Amsterdam 1991, dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)

Sembla un poema al·legòric. Ser dalt del far pot ser metàfora alhora de la torre de vori on viu la poeta, tant com de la mateixa poesia, que envia "senyals de foc als mariners perduts", als lectors que omple de saviesa. Aquests lectors "vindran a veure el cor del diamant", el cor del poema, i amb això la veu poètica "s'oblidarà del fred" per uns moments. "Brillant frontera de la nit/ quan puja la tempesta", ho és la poesia redemptora de l'autora. (Helena Bonals, comentari fet al blog 'Una cosa molt gran en una de molt petita', el 20 de gener de 2013).