NO EL TEMPS, SINO LA PAUSA...

TU,  DES DEL MAR, PUJARÀS COM LA BOIRA

                 “És un déu qui m’ha donat aquests lleures.”

                 VIRGILI  - Bucòlica I

                             ...

Setembre avança amb tu, amorós de boira,

s’anuncia amb un deix melancòlic

i fa el primer somriure sobre els camps,

com qui amida la casa tancada

on, arribat l’estiu, va ser feliç.

Poeta enamorat d’imatges oblidades

et diria que és bell, setembre, coronat d’arboç,

com un amant impacient de tu.

Canten abellerols i l’aire és dolç

quan les baies maduren

i la molsa prepara l’estada

dels visitants nocturns.

Quieta, la tarda aviva el meu desig

per l’amor que s’acosta:

tu, des de mar, pujaràs com la boira

per adormir-te amb mi.

Setembre, el dels retorns

a les velles i noves estances,

on el pas dels meus ulls sobre els llibres

i la conversa entre els teus llavis

es detura un moment a les flames

i reviu els colors del desfici.

No el temps, sinó la pausa, voldria,

que ens fa eterns.

***

Olga Xirinacs “Llavis que dansen”. Premi Carles Riba 1987.

CLARA OLOR DEL PAISATGE...

Oh, que dolçament reposarien els meus ossos,
si algun dia la vostra flauta digués els meus amors!

Virgili, Bucòliques, llibre X



Clara olor del paisatge a mitja alçada,
quan una acàcia s'estremeix amb tu
perquè l'aire d'octubre t'esperava.
La platja, que es retira, sent l'onada
com la cobreix, amenaçant i esquiva;
com li porta, de lluny, la veu trencada
de les petxines mortes, i la roba
d'un ofegat anònim, estripada.
L'aigua de pluja busca els seus camins,
camins d'octubre, oberts, pedra oblidada
de la terra que es perd, arrossegada
entre avellanes mortes i arbres nus.

Sento la teva pell i el primer foc
acompanya la tarda de les llars.
Hi ha celatges enlaire, llavis prims
enamorats i balbs, bevent silencis
de solituds bellíssimes, glaçades,
on no arriba l'escalf de les besades
ni l'olor del fum nou, ni el vell sabor
del vi que es beu a poc a poc, del goig
d'aquesta llum que em fuig, tan breu, tan lluny.


Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)

MEDITACIÓ PER A MEITATS DE JUNY

Meditació per a meitats de juny

"Amb quins presents et pagaria jo un cant com aquest? Perquè ni els xiulets del vent de migjorn que s'acosta, ni les platges batudes per l'onada em plauen tant".

VIRGILI, Bucòliques, llibre V

L'amor de juny comença amb el desig
d'una mar d'aventura, no tan lluny
que oblidem la ciutat, urna de vidre,
sepultura dels déus i dels infants
que vam ser per un temps. L'amor de juny
és un amor que arriba com les ones,
com l'estol de gavines, cada vespre:
ja han dominat les altituds marines
i retornen al jaç per somniar
cales, roquers i llunes, el lladruc
dels gossos a la platja i el batec
del sexe dels amants entre les dunes.

XIRINACS, Olga, dins Llavis que dansen (1987), Óssa Major. Poesia Completa
(1977-2009)

BOIRA

Avui em limito a copiar l'extraordinari poema que l'escriptora ha penjat al seu blog personal.

TU,  DES DEL MAR, PUJARÀS COM LA BOIRA

                 “És un déu qui m’ha donat aquests lleures.”

                 VIRGILI  - Bucòlica I

                             ...

Setembre avança amb tu, amorós de boira,

s’anuncia amb un deix melancòlic

i fa el primer somriure sobre els camps,

com qui amida la casa tancada

on, arribat l’estiu, va ser feliç.

Poeta enamorat d’imatges oblidades

et diria que és bell, setembre, coronat d’arboç,

com un amant impacient de tu.

Canten abellerols i l’aire és dolç

quan les baies maduren

i la molsa prepara l’estada

dels visitants nocturns.

Quieta, la tarda aviva el meu desig

per l’amor que s’acosta:

tu, des de mar, pujaràs com la boira

per adormir-te amb mi.

Setembre, el dels retorns

a les velles i noves estances,

on el pas dels meus ulls sobre els llibres

i la conversa entre els teus llavis

es detura un moment a les flames

i reviu els colors del desfici.

No el temps, sinó la pausa, voldria,

que ens fa eterns.

***

Olga Xirinacs “Llavis que dansen”. Premi Carles Riba 1987.

PASSEIG D'OCTUBRE

Oh, que dolçament reposarien els meus ossos,
si algun dia la vostra flauta digués els meus amors!

Virgili, Bucòliques, llibre X



Clara olor del paisatge a mitja alçada,
quan una acàcia s'estremeix amb tu
perquè l'aire d'octubre t'esperava.
La platja, que es retira, sent l'onada
com la cobreix, amenaçant i esquiva;
com li porta, de lluny, la veu trencada
de les petxines mortes, i la roba
d'un ofegat anònim, estripada.
L'aigua de pluja busca els seus camins,
camins d'octubre, oberts, pedra oblidada
de la terra que es perd, arrossegada
entre avellanes mortes i arbres nus.

Sento la teva pell i el primer foc
acompanya la tarda de les llars.
Hi ha celatges enlaire, llavis prims
enamorats i balbs, bevent silencis
de solituds bellíssimes, glaçades,
on no arriba l'escalf de les besades
ni l'olor del fum nou, ni el vell sabor
del vi que es beu a poc a poc, del goig
d'aquesta llum que em fuig, tan breu, tan lluny.


Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)

LES MANS SOBRE LA FUSTA

El freixe és l'arbre més bell en els boscos,

el pi en els jardins, el pollancre vora els

rius, l'avet a les muntanyes altes; però bell

Licidas, si em vens a veure més sovint, el

freixe en els boscos i el pi en els jardins et

cedirien.

Virgili, Bucòliques, llibre VII

És l'hora de les mans sobre la fusta

-vius i morts hi repossen el cossos-,

comptem les vetes, resseguim els nusos,

melis, xicranda, cirerer,

noguer, olivera, roure, pi i caoba,

fusta olorosa, tèbia treballada

per les mans que no ens han de conèixer.

A la finestra hi tens alfàbrega,

sobre el llit un pomell de flors seques

i ginesta a la taula de vidre.

La porcellana et reflecteix elsulls,

hi veig el pol·len de les malves

i el vol de les abelles.

Quan fem cruixir la fusta a peu descalç

ningú no ens prendrà el cel

que hem lligat al capçal.

Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)

MEDITACIÓ PER A UNA NIT DE JUNY

-Podries tanmateix descansar aquesta nit

amb mi, sobre un jaç de fulles verdes.

Tenim fruita ben dolça i formatge fresc

en abundància.

Virgili, Bucòliques, llibre I

El dia s'inclinà amb un plor de llum

per contemplar el teu cos entre les roses;

vellut sobre vellut, creixia el gust

d'aquella sang encara no vessada.

S'apuntalava l'aire en el silenci

navegat pel desig que arriba a port.

Les flors collides al matí rendien

altives llances vegetals; vetllaven

incendis màgics en la soledat

de les blanques parets de la cambra.

Escric paraules que no vull que morin,

nascudes d'una terra sense nom.

Les dic a poc a poc, a mitja veu,

en el repòs del temps que ens va vencent.

Dins dels llavis encesos de juny

hi ha un poema que et besa lentament.

Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)

IMITACIÓ DE LA NIT

IMITACIÓ DE LA NIT


Sols la llum als teus ulls i l’ombra als cossos.
La terra cuita ha pres el seu color
devorada pels focs del capvespre.
Ara és de nit, encara que les ombres
deixin passar, com una breu mirada,
clarors incertes, tremolors dels dits
d’una mà que festeja en silenci
la iniciació nocturna.
Després del foc les mans són boira
nascuda vora l’aigua, entre falgueres
i el pas felí de les genetes;
són vels de seda, llisquen i s’encanten,
malabarismes de la nit, s’oculten,
desapareixen, fondes, en l’intent
d’assajar l’últim joc, de capturar la presa,
d’abeurar-se un cop més fins que la llum,
dura i gelosa, escamparà els miratges.


Del llibre "LLAVIS QUE DANSEN"
Premi Carles Riba (1987)

...LLUNA OBLIDADA EN L'UNIVERS DELS DÉUS

Reprodueixo el poema que el també poeta, Israel Clarà, va penjar al grup del facebook. Gràcies per les aportacions literàries!!!

Poema d'Olga Xirinacs, del seu meravellós llibre LLAVIS QUE DANSEN, Premi Carles Riba 1987.

LA TERRA ASSACIADA

Em calia esperar. Veure la iuca com floria,
just a finals d’estiu, blanca torxa enlairada;
que els ocells s’aquietessin als arbres
i que el sol davallés sobre un mar sense déus.

Em calia esperar. I ja passada
l’aridesa dels dies estivals,
retornar a la paraula com a un antic desig
o un privilegi llargament volgut.
He guaitat l’horitzó fins als límits marins,
com si d’allà em vingués la certitud.
He trobat el sentit del silenci a les mans,
s’acosta el temps madur,
quan el pas de l’amant sobre boires manyagues
travessa aquest setembre i m’acompanya.
Plenitud de les baies, dels vestits de seda,
d’incendis de metall i de sang presa
que ha oblidat el dolor.
La terra, assaciada, mostra el cos tot nu.

Prepararé l’entrada tardoral
perquè els dies d’hivern, aquí a ciutat,
em siguin agradosos. Comptaré les pauses
dels llibres sense nom; em miraré al mirall
i et reconeixeré, paraula-imatge
resseguida amb els llavis, desitjada,
lluna oblidada en l’univers dels déus.