El freixe és l'arbre més bell en els boscos,
el pi en els jardins, el pollancre vora els
rius, l'avet a les muntanyes altes; però bell
Licidas, si em vens a veure més sovint, el
freixe en els boscos i el pi en els jardins et
cedirien.
Virgili, Bucòliques, llibre VII
És l'hora de les mans sobre la fusta
-vius i morts hi repossen el cossos-,
comptem les vetes, resseguim els nusos,
melis, xicranda, cirerer,
noguer, olivera, roure, pi i caoba,
fusta olorosa, tèbia treballada
per les mans que no ens han de conèixer.
A la finestra hi tens alfàbrega,
sobre el llit un pomell de flors seques
i ginesta a la taula de vidre.
La porcellana et reflecteix elsulls,
hi veig el pol·len de les malves
i el vol de les abelles.
Quan fem cruixir la fusta a peu descalç
ningú no ens prendrà el cel
que hem lligat al capçal.
Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada