SAXO NOCTURN

Imatge: https://es.pinterest.com/pin/312296555386664615/

SAXO NOCTURN

Un foraster que passa en la nit alta

toca un blues amb un saxo.

Algú, en una finestra a la muralla,

sent el seu nom sobre els vidres glaçats

i no és res més que l'eco d'un monòleg

que s'enfila a la pedra, acariciant-la,

que traspassa algun cos i el desperta

d'un somni que naixia sense sang ni dolor.

Hi ha llum blava als fanals

on els dragons s'empassen el silenci

i a les escletxes fondes

algun colom, inquiet, també es desperta.

L'home del saxo té reflexos blaus

als llavis i a les mans, i la música és blava.

El metall, ondulant, repercuteix

a la muralla viva. A la finestra oberta

hi ha un monòleg de llàgrimes en blau.

Olga Xirinacs, Óssa major, poesia completa, Omicron, 2009

CLANDESTINE

Del blog d'Helena Bonals:

"Clandestine"

El vent moria contra els vidres
i la cambra era nua.
No teníem teulades ni portes
però la pluja no et mullava.
Ni vànoves de seda, ni cortines:
mai no vas tenir fred.
Tu, com el vori, eres tan bella
que una ombra qualsevol,
una ploma de cigne, la flor de la mimosa,
fins i tot un sol vers, una paraula,
no havia de tocar-te. Sobre teu
sols la mirada d'un poeta.

XIRINACS, Olga "Rive Gauche" dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)

Quan l'acció ja ha passat és quan se'n sol fer poesia generalment. Per això, encara que no tingués la veu poètica ni teulades ni portes ni protecció, "mai no vas tenir fred": es tractaria d'una intempèrie virtual. Com el vori de la torre de vori de l'artista: les coses belles, també "un sol vers, una paraula", no arriben a tocar la Bellesa, a retenir-la. Només la mirada d'un poeta pot veure-les i transmetre-les, només aquesta mirada arriba a llocs "clandestins" i en fa Poesia.

JO SOLS ASSENYALO LES HORES CLARES (RELLOTGE DE SOL)

Rellotge de sol al Mas Vilatorrada, fotografia d'Antonio Mora Vergés

ARA CRIDO per a tu, d'una en una,
les hores de pedra gravades a les nostres cames
d'infants jugant a l'era,
quan la tardor de pins domèstics i núvols casolans
obria els braços de magnòlies
i descloïa silencis de conquilla
a l'arena incomptable
de les llegendes del temps.

Les lletres eren fixades a quatre lloses
daurades de palla i clofolla de cigró.
Les nostres corredisses contenien distàncies
empresonades als segles,
i jugàvem a quatre cantons
sobre la saviesal  llatina.

Veig els dies de la llum resseguint els contorns
que et sobreviuen,
i com el vent tornassolat festeja els penells
amb corrandes de falzia.

Si amidéssim tan sols les hores tendres,
que en seria, de breu, el nostre pas.

Fagment de  Contra temps (Rellotges de sol)

Inspirat en un poema de Ronsard.

Viola d'Or i Argent als Jocs Florals de  Munic


'...le temps se'n va, le temps se'n va, Madame,
non pas le temps, mais nous nous en allons...'

             Ronsard

M'ENDREÇO EL SENDERÓ/ DAVANT DE CASA

M'endreço el senderó
davant de casa.
He rasat les roderes,
he espedregat
i he cremat l'argelaga.

De fet, abasto el món;
sense parets,
sense crestalls de vidre
i a les vores, mansoia,
jau la força del vent
que desperta la terra.

Cremo fulles i branques,
i aquest fum de la tarda
somriu al Déu
que m'ha esperat de sempre
a punta de capvespre.

De Llençol de noces (1979)

FINESTRA AMB LILES

 

Imatge: quadre del pintor Manuel García Blázquez

Un nou poema d'Olga Xirinacs comentat per Helena Bonals.

Finestra amb liles

A l'estança blava no hi trobo cap finestra amb liles
i els vidres conviden la pluja a dinar cada dia;
un ocell s'inventa una història molt curta:
quatre plomes, adéu i un forat a la tarda.
La cambra on els amics dibuixen una vida
de febre i de repòs, d'abrics i cartes,
on les urpes al ventre són platges sense ocàs
que preparen altíssims migdies.

XIRINACS, Olga dins Óssa Major Poesia completa (1977-2009).En el 77è aniversari d'Olga Xirinacs.

L'estança blava seria l'habitacle de la poesia, que és un poema escrit amb paraules, d'aquí el color blau, el de la "paraula blava" de Vinyoli. No té "cap finestra amb liles", no l'envolta l'empatia de la primavera, sinó "la pluja a dinar cada dia", pluja a més a més monòtona. Un ocell trenca amb aquest panorama, fa "un forat a la tarda", com ho faria aquest poema. Aquesta cambra és plena de febre i d'abrics (l'acció), de repòs i de cartes (la contemplació). Les urpes al ventre que fa tot allò que és espiritual, són "les platges sense ocàs/ que preparen altíssims migdies", els de la bellesa de la poesia, que no decau mai si és ben feta.

AQUELL ESTIU

Aquell estiu jugava la llum als teus cabells;

canviaves en verd mullada de sal

a l'ombra d'una barca vella,

i t'agradava sentir les veus i els passos

arrossegant-se per l'arena

i ficant-se a les teves orelles com serps d'aire.

Podíem imaginar qualsevol Atlàntida amb taronges de sol

que es desfeien a les mans.

Tu i jo vam ser déus ungits d'oli d'ametlles dolces.

Uns déus casolans

que jugaven a llençar-se cants de sirena

i besaven pells brunes i cabells humits.

S'acostaven gegants

que portaven tresors increïbles

pintats per en Segrelles,

fins que morien als nostres peus

quan l'aigua ens esborrava el son.

De Botons de tiges grises (1977)