HOMENATGES, POESIA I IMATGES

Xavier Pujol ens ha fet arribar aquestes poesies de l'acte del dia 21, en concret de l'homenatge blogaire fora de programació oficial . També us avanço que el dia 2 de maig, a les sis, tindrà lloc un altre acte poètic i d'homenatge a Olga Xirinacs, a la Casa Golferichs, de Barcelona. I per al dia 11 de maig, en què l'escriptora complirà els 80 anys, podem fer com l'any passat i penjar textos diversos als blogs i d'altres espais virtuals.

SENTO EL FRED A LES MANS...

Sento el fred a les mans. Ara, a la tarda,
passos i veus s'aprimen amb el vent
i la boira hivernal barreja els cossos.
Cada capvespre és un amant que torna
per abraçar-me amb tèrbols pensaments.

Sóc una breu imatge, navegant
de rutes sense nom, encara presa
d'aquell desig que, a poc a poc, s'apaga,
com l'aigua que es retira amb la marea
i deixa un llit de cendra, lentament.

Mor el sol de la tarda sobre el pont
que travessa la vida. ¡Si pogués
seguir la llum que es perd cap al ponent!

Tanco els ulls i les mans, amb el gest feble
de que se sap vençut. Però hi ha un pàl·lid
inici de tendresa que em retorna,
perquè, vivint, dic sí, i és suficient.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus

QUAN LA TARDA S'ENYORA DEL COS

Quan la tarda s'enyora del cos (Maresmes del Llenguadoc)

Algú ha estès sobre el mar un mocador de seda
per recollir el desig que es va negar.
M'ha semblat que hi trobava els teus ulls,
potser he pensat enyors que no existien
però era tard. El sol s'havia mort,
es refredaven els camins, les barques
i el vent que alçava l'aigua sense pressa.
Les canyes inclinaven els plomalls;
vençuts els cossos ínfims, els silencis
obrien les finestres sense llum
amb tremolors als vidres de ponent.

Un fred intemporal eixuga el plor
d'aquest moment fugaç.
T'he recordat en un instant perdut,
quan la tarda s'enyora del cos
i sols abraça l'ombra.

XIRINACS, Olga Suite marítima, 1987 dins Óssa Major. Poesia completa 1977-2009

El mocador de seda estès sobre el mar seria el poema que recull la poesia. Tot és decadència, el final del dia en una al·legoria. Les finestres sense llum, sense vida s'obren malgrat tot amb el reflex del sol. "Un fred intemporal", la petrificació després de l'enamorament, torna insensible la veu poètica, "eixuga el plor d'aquest moment fugaç". El final és preciós: malgrat el desamor, ha recordat l'altra persona "en un instant perdut", quan el que queda del dia "s'enyora del cos i sols abraça l'ombra", sols abraça la idea de l'amor en la poesia.

Manllevat del blog de l'escriptora Helena Bonals.

Fotografia: https://misescapadillas.wordpress.com/category/languedoc-roussillon/

A L'HORITZÓ LES LLUMS SÓN ALTES...

Petxines mortes

De nit escolto
vora les altes
torres de pedra
com salta l'aigua,
com creix la lluna,
com surt la branca.

Borden els gossos 
darrera preses 
imaginades. 
Un aire pàl·lid 
escampa els núvols 
sobre les palmes. 

A l'horitzó 
les llums són altes, 
neixen les hores 
entorn de l'alba. 
L'escuma deixa 
petxines mortes 
sobre la platja. 

XIRINACS, Olga, Suite marítima, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009) 

Per arribar a l'alba s'ha de passar per la nit, la dels gossos que borden "darrere preses/ imaginades", el ser cec, tot cercant un indici de llum, que em sembla que deia Margarit. L'"aire pàl·lid" seria una metonímia, l'aire no té color però agafaria el del cel per ser-hi relacionat; així com també és una sinestèsia i una personificació la d'aquest aire: tot sembla indicar que l'ambient és apagat abans de l'alba. 

Al capdavall, amb el nou dia, "l'escuma deixa/ petxines mortes/ sobre la platja": allò que neix sempre va acompanyat d'allò que mor. No és pas gratuït de reeixir. 

Del blog de l'escriptora Helena Bonals.

OBRO UNA PORTA AL FONS...

Obro una porta al fons i algú es belluga en somnis.

He vist el vell armari i el mirall

com un mar vertical

on els ulls es capbussen i la imatge

travessa sense fred l'espai glaçat.

Hi ha un retrat i un paisatge

i a cada cantonada un àngel nu

que somriu des de sempre

sobre el goig i la mort, sobre el desig,

la febre i el desfici. Mals d'amor

i el nom d'algun difunt per tot seguici.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus

EL JARDÍ AMB LES ESCALES DE PEDRA...

El jardí amb les escales de pedra,
fina grisalla vaporosa,
s'obre flotant entre els xiprers i els pins.
L'aigua fosca circula mansament
per sedoses artèries ocultes.
Sóc al banc circular i escolto el  frec
de l'aire entre les branques i el batec
de matèries furtives entre l'heura
que recobreix els murs.
Sobre la densitat d'imaginada selva
l'estel distant fluctua en un cel dur.
Amido la distància entre el meu cos
i les fredes esferes celestes, i entre el cos
i les càlides llums del record.

(La pluja sobre els palaus)

L'ARRIBADA

Nua i rosada llum, fugaç proposta,

dura i altiva, sola, cos celeste,

estrella on es deturen tots els somnis,

m'esperes al final de meu desig,

quan es perd l'últim crit, distant i feble,

i em mostres el senyal que et demanava.

Coberta, al vespre, de velluts marins,

em prens i em vetlles el repòs, serena,

quan arribo, després d'incerts viatges.

Recordo amb tu camins sense mesura

pel buit immens on s'aventura el món.

En tu s'amaga el goig i neix el somni.

Si és o no és, m'agrada el pas tan lleu

i el refugi on descanso, mentre llisques

per un espai perdut, fins que m'adormo

i em tornes a la terra, lentament.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus