El jardí amb les escales de pedra,
fina grisalla vaporosa,
s'obre flotant entre els xiprers i els pins.
L'aigua fosca circula mansament
per sedoses artèries ocultes.
Sóc al banc circular i escolto el frec
de l'aire entre les branques i el batec
de matèries furtives entre l'heura
que recobreix els murs.
Sobre la densitat d'imaginada selva
l'estel distant fluctua en un cel dur.
Amido la distància entre el meu cos
i les fredes esferes celestes, i entre el cos
i les càlides llums del record.
(La pluja sobre els palaus)
Un poema molt bonic...Un jardí on pots seure en un banc mentre escoltes la remor de l'aigua i el frec del vent entre els arbres!
ResponEliminaBon vespre.
Un jardí les paraules de la poeta.
ResponEliminaNo s'ha fet justícia.
ResponEliminaAixí és, Glòria, però la justícia no és habitual,avui escriure sobre el tema més a fons.
ResponElimina