OBRO UNA PORTA AL FONS...

Obro una porta al fons i algú es belluga en somnis.

He vist el vell armari i el mirall

com un mar vertical

on els ulls es capbussen i la imatge

travessa sense fred l'espai glaçat.

Hi ha un retrat i un paisatge

i a cada cantonada un àngel nu

que somriu des de sempre

sobre el goig i la mort, sobre el desig,

la febre i el desfici. Mals d'amor

i el nom d'algun difunt per tot seguici.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus

EL JARDÍ AMB LES ESCALES DE PEDRA...

El jardí amb les escales de pedra,
fina grisalla vaporosa,
s'obre flotant entre els xiprers i els pins.
L'aigua fosca circula mansament
per sedoses artèries ocultes.
Sóc al banc circular i escolto el  frec
de l'aire entre les branques i el batec
de matèries furtives entre l'heura
que recobreix els murs.
Sobre la densitat d'imaginada selva
l'estel distant fluctua en un cel dur.
Amido la distància entre el meu cos
i les fredes esferes celestes, i entre el cos
i les càlides llums del record.

(La pluja sobre els palaus)

L'ARRIBADA

Nua i rosada llum, fugaç proposta,

dura i altiva, sola, cos celeste,

estrella on es deturen tots els somnis,

m'esperes al final de meu desig,

quan es perd l'últim crit, distant i feble,

i em mostres el senyal que et demanava.

Coberta, al vespre, de velluts marins,

em prens i em vetlles el repòs, serena,

quan arribo, després d'incerts viatges.

Recordo amb tu camins sense mesura

pel buit immens on s'aventura el món.

En tu s'amaga el goig i neix el somni.

Si és o no és, m'agrada el pas tan lleu

i el refugi on descanso, mentre llisques

per un espai perdut, fins que m'adormo

i em tornes a la terra, lentament.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus

A L'HOSPITAL

Poemes manllevats del blog personal de l'escriptora.

DOS POEMES A L’HOSPITAL DE DIA

30-12-15

CLAROR DE CLARA

L’aire encalmat, estàtic,

fluctua en claror de clara,

translúcid, gairebé dens.

Tan sols les mans de servei,

lleugeres, silencioses

de les infermeres blanques,

amatents, proveïdores,

revolen de l’un a l’altre,

reparteixen ara els sèrums,

ara curen amb gran cura

i nosaltres, pacients

els oferirem els braços

per rebre el verí mortal,

salvació paradoxal.

Claror de clara

lúcida, reposada

fins que el rovell se’n va a la posta

i el repòs de les mans és la resposta.

*

EL DIA ES CANSA DEL DIA

Cau la tarda i es repenja

al cos de la terra eixuta.

no hi ha sol a la palmera

que just s’estremeix lleument;

només ha estat un moment

i ha perdut el rovellat

espès de l’hora tardana.

El dia es cansa del dia,

jo no em canso de la tarda

aquí, a la butaca dotze

on la llum acaricia;

no hi ha desig ni nostàlgia,

i flueix, del comptador,

líquid a compàs de quatre.

*

Olga Xirinacs

VENS AMB MI COM L'ALÈ SILENCIÓS

Vens amb mi com l'alè silenciós,
ets l'esperit latent d'una atmosfera blava,
la clau d'un món perdut. No diré res,
ningú no sap que et tinc
ni tu que m'esperaves. Entrarem
a les cambres prohibides
on potser encara algú deu jugar
sobre la seda d'un vermell de sang,
granat de llunes mortes sense crits,
sobre la carn mossegada  els pits
tremolosos com llunes sobre el mar.

Olga Xirinacs (La pluja sobre els palaus)

CREIX UNA LLUM DAURADA ALS TEUS CABELLS

Creix una llum daurada als  teus cabells,

no hi fa res, que el crepuscle s'acosti; 

flota el teu nom al cel i la gavina

retorna sobre el mar.

Hi ha el perfum que es desprèn lentament

de la memòria del teu goig.

Sobre la  terra, densa al pas del temps,

descansa l'ombra teva,

no oblidis que passàvem

com el sol de la tarda, pols fugaç

de les teves parpelles quan tancaves

els ulls abans d'un bes.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus

LA TERRA ROJA

Un nou poema d'Olga Xirinacs comentat per l'escriptora Helena Bonals, l'1 de desembre de 2009, al seu blog Una cosa molt gran en una de molt petita.

Vaig pintar la sang dels cossos afusellats.

Llavors, jo no ho sabia;

mentre naixien ocres de tardor, sortíem als afores a pintar.

La soca era ampla i dreta,

la soca on van finir tants cossos

amb el terror de nit i albada clavat als ulls

com una daga.

La terra allà és roja,

potser la sang encara no s’ha esborrat.

El pi era verd tendre, esclarissat,

com els nostres pins de costa.

A l’altra banda hi havia el cementiri:

tan sols un mur gris pel traspàs de vida a mort.

I unes llums velles

amb regust de resines i mareselves

per ungir tots aquells fronts oblidats.

XIRINACS, Olga Óssa Major

“La terra allà és roja”, potser es refereix a la sang que encara no s’ha esborrat. Roja en els dos sentits, de sang i de republicana. “A l’altra banda hi havia el cementiri: tan sols un mur gris pel traspàs de vida a mort”, dos versos carregats de sentiment, el mur simbolitza allò que separa de la mort, també de manera metonímica, simbòlica. “Per ungir tots aquells fronts oblidats”, es tracta d’una cosa espiritual, l’”ungir”, el que fa la seva pròpia poesia amb aquells morts, després de tot. “Llavors, jo no ho sabia” diu la veu poètica, que pintava “la sang dels cossos afusellats”: no era conscient que pintava mentalment allò del qual després en faria poesia.