dilluns, 19 d’octubre del 2015

EAU FOLLE


EAU FOLLE (2)

   Màscares al port

L'amor s'amaga entre la boira,
sota les aigües, al costat d'un vaixell;
l'oculta un tros de seda, un feix de plomes,
una xarxa amb escata
o una màscara negra.
Una bengala il·lumina,
el separa un carrer, una finestra,
la grua, els docs, un mur,
l'aire mateix que passa
entre les ales dels coloms,
que li besa els cabells,que s'emporta el seu cos,
que mira, escolta i calla,
que navega i que es perd.


XIRINACS, Olga,  dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)

dissabte, 3 d’octubre del 2015

CLANDESTINE







Del blog d'Helena Bonals:

"Clandestine"

El vent moria contra els vidres
i la cambra era nua.
No teníem teulades ni portes
però la pluja no et mullava.
Ni vànoves de seda, ni cortines:
mai no vas tenir fred.
Tu, com el vori, eres tan bella
que una ombra qualsevol,
una ploma de cigne, la flor de la mimosa,
fins i tot un sol vers, una paraula,
no havia de tocar-te. Sobre teu
sols la mirada d'un poeta.

XIRINACS, Olga "Rive Gauche" dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)

Quan l'acció ja ha passat és quan se'n sol fer poesia generalment. Per això, encara que no tingués la veu poètica ni teulades ni portes ni protecció, "mai no vas tenir fred": es tractaria d'una intempèrie virtual. Com el vori de la torre de vori de l'artista: les coses belles, també "un sol vers, una paraula", no arriben a tocar la Bellesa, a retenir-la. Només la mirada d'un poeta pot veure-les i transmetre-les, només aquesta mirada arriba a llocs "clandestins" i en fa Poesia.

dijous, 24 de setembre del 2015

PASSEIG D'OCTUBRE

Oh, que dolçament reposarien els meus ossos,
si algun dia la vostra flauta digués els meus amors!

Virgili, Bucòliques, llibre X



Clara olor del paisatge a mitja alçada,
quan una acàcia s'estremeix amb tu
perquè l'aire d'octubre t'esperava.
La platja, que es retira, sent l'onada
com la cobreix, amenaçant i esquiva;
com li porta, de lluny, la veu trencada
de les petxines mortes, i la roba
d'un ofegat anònim, estripada.
L'aigua de pluja busca els seus camins,
camins d'octubre, oberts, pedra oblidada
de la terra que es perd, arrossegada
entre avellanes mortes i arbres nus.

Sento la teva pell i el primer foc
acompanya la tarda de les llars.
Hi ha celatges enlaire, llavis prims
enamorats i balbs, bevent silencis
de solituds bellíssimes, glaçades,
on no arriba l'escalf de les besades
ni l'olor del fum nou, ni el vell sabor
del vi que es beu a poc a poc, del goig
d'aquesta llum que em fuig, tan breu, tan lluny.


Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)

dissabte, 12 de setembre del 2015

LES MANS SOBRE LA FUSTA



El freixe és l'arbre més bell en els boscos,
el pi en els jardins, el pollancre vora els
rius, l'avet a les muntanyes altes; però bell
Licidas, si em vens a veure més sovint, el
freixe en els boscos i el pi en els jardins et
cedirien.

Virgili, Bucòliques, llibre VII


És l'hora de les mans sobre la fusta
-vius i morts hi repossen el cossos-,
comptem les vetes, resseguim els nusos,
melis, xicranda, cirerer,
noguer, olivera, roure, pi i caoba,
fusta olorosa, tèbia treballada
per les mans que no ens han de conèixer.

A la finestra hi tens alfàbrega,
sobre el llit un pomell de flors seques
i ginesta a la taula de vidre.
La porcellana et reflecteix elsulls,
hi veig el pol·len de les malves
i el vol de les abelles.
Quan fem cruixir la fusta a peu descalç
ningú no ens prendrà el cel
que hem lligat al capçal.

Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)


dimarts, 1 de setembre del 2015

MEDITACIÓ PER A UNA NIT DE JUNY

-Podries tanmateix descansar aquesta nit
amb mi, sobre un jaç de fulles verdes.
Tenim fruita ben dolça i formatge fresc
en abundància.

Virgili, Bucòliques, llibre I

El dia s'inclinà amb un plor de llum
per contemplar el teu cos entre les roses;
vellut sobre vellut, creixia el gust
d'aquella sang encara no vessada.
S'apuntalava l'aire en el silenci
navegat pel desig que arriba a port.
Les flors collides al matí rendien
altives llances vegetals; vetllaven
incendis màgics en la soledat
de les blanques parets de la cambra.

Escric paraules que no vull que morin,
nascudes d'una terra sense nom.
Les dic a poc a poc, a mitja veu,
en el repòs del temps que ens va vencent.
Dins dels llavis encesos de juny
hi ha un poema que et besa lentament.

Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)

divendres, 21 d’agost del 2015

NACRES I PETXINES



Sento de nou la tarda de les platges,
l'aigua arrossega petites imatges
canten les ones amb veu diferent.

Sobre el meu pit dibuixes noves rutes,
silenci de morts blanques, diminutes,
rastre calcari cisellat pel vent.

Les mans acosten nacres al ribatge,
sense paraula, inventes un paisatge
nimbat de calidesa transparent.

Ni principi ni fi no s'endevinen,
jo sé que hi són, i que, como tot, declinen,
però l'etern comença a ser present.



Olga Xirinacs, Suite Marítima (1987)

diumenge, 16 d’agost del 2015

LA INVENCIÓ SOBRE EL COS





LA INVENCIÓ SOBRE EL COS

La llum nasqué un matí, quan Odisseu
vestí el mantell a la claror de l'alba
i la Nimfa es posà la bella roba
cenyida d'or, que l'autora envejava.

Passaren segles i un vestit com d'aire
fou dissenyat per Sandro Botticelli
per a una Venus que sortí del mar
un migdia de sol renaixentista.

¿Qui va inventar després aquell vellut
sobre la pell de dames venecianes?
¿I sedes com la nit, i l'or més pur?

Avui, que el temps de viure és tot ben nostre,
dibuixarem a l'aire els nous camins
per vestir el món amb signes de futur.

Olga Xirinacs, Suite Marítima (1987)