AQUELL ESTIU...

Aquell estiu jugava la llum als teus cabells;

canviaves en verd mullada de sal

a l'ombra d'una barca vella,

i t'agradava sentir les veus i els passos

arrossegant-se per l'arena

i ficant-se a les teves orelles com serps d'aire.

Podíem imaginar qualsevol Atlàntida amb taronges de sol

que es desfeien a les mans.

Tu i jo vam ser déus ungits d'oli d'ametlles dolces.

Uns déus casolans

que jugaven a llençar-se cants de sirena

i besaven pells brunes i cabells humits.

S'acostaven gegants

que portaven tresors increïbles

pintats per en Segrelles,

fins que morien als nostres peus

quan l'aigua ens esborrava el son.

De Botons de tiges grises (1977)

TRISTA, TRISTA, LA TARDA DEL DIUMENGE

Trista, trista, la tarda del diumenge.

Els amples carrers que baixen al port, muts,

quadrats, solitaris, oferien magatzems sense ànima,

bocois buits llepats per un vent apagat

que ens apelfava els passos

quan saltàvem l'empedrat, camí del moll.

El sol omplia els forats del carrer,

es repenjava al ferro de les portes

i es moria de tedi colgat d'olors de sal, sofre i vi.

Corríem i saltàvem per les barques velles,

planaven les gavines

i se sentia l'olor de mariners i cançons amb ciutats de fusta

i muralles de boira.

De vegades el pare ens passejava en una barca estreta

i envernissada, amb respatllers calats, 

com la barca d'Ofèlia morta,

solcant el riu amb el vel flotant a l'aigua de flors.

Però la por de sotsobrar es menjava tota la il·lusió

del blau poblat de misteris fluctuants.

De Botons de tiges grises, 1977

AQUELL ESTIU

Aquell estiu jugava la llum als teus cabells;

canviaves en verd mullada de sal

a l'ombra d'una barca vella,

i t'agradava sentir les veus i els passos

arrossegant-se per l'arena

i ficant-se a les teves orelles com serps d'aire.

Podíem imaginar qualsevol Atlàntida amb taronges de sol

que es desfeien a les mans.

Tu i jo vam ser déus ungits d'oli d'ametlles dolces.

Uns déus casolans

que jugaven a llençar-se cants de sirena

i besaven pells brunes i cabells humits.

S'acostaven gegants

que portaven tresors increïbles

pintats per en Segrelles,

fins que morien als nostres peus

quan l'aigua ens esborrava el son.

De Botons de tiges grises (1977)