Sols la llum als teus ulls i l’ombra als cossos.
La terra cuita ha pres el seu color
devorada pels focs del capvespre.
Ara és de nit, encara que les ombres
deixin passar, com una breu mirada,
clarors incertes, tremolors dels dits
d’una mà que festeja en silenci
la iniciació nocturna.
Després del foc les mans són boira
nascuda vora l’aigua, entre falgueres
i el pas felí de les genetes;
són vels de seda, llisquen i s’encanten,
malabarismes de la nit, s’oculten,
desapareixen, fondes, en l’intent
d’assajar l’últim joc, de capturar la presa,
d’abeurar-se un cop més fins que la llum,
dura i gelosa, escamparà els miratges.
Del llibre "LLAVIS QUE DANSEN"
Premi Carles Riba (1987)
