...LLUNA OBLIDADA EN L'UNIVERS DELS DÉUS

Reprodueixo el poema que el també poeta, Israel Clarà, va penjar al grup del facebook. Gràcies per les aportacions literàries!!!

Poema d'Olga Xirinacs, del seu meravellós llibre LLAVIS QUE DANSEN, Premi Carles Riba 1987.

LA TERRA ASSACIADA

Em calia esperar. Veure la iuca com floria,
just a finals d’estiu, blanca torxa enlairada;
que els ocells s’aquietessin als arbres
i que el sol davallés sobre un mar sense déus.

Em calia esperar. I ja passada
l’aridesa dels dies estivals,
retornar a la paraula com a un antic desig
o un privilegi llargament volgut.
He guaitat l’horitzó fins als límits marins,
com si d’allà em vingués la certitud.
He trobat el sentit del silenci a les mans,
s’acosta el temps madur,
quan el pas de l’amant sobre boires manyagues
travessa aquest setembre i m’acompanya.
Plenitud de les baies, dels vestits de seda,
d’incendis de metall i de sang presa
que ha oblidat el dolor.
La terra, assaciada, mostra el cos tot nu.

Prepararé l’entrada tardoral
perquè els dies d’hivern, aquí a ciutat,
em siguin agradosos. Comptaré les pauses
dels llibres sense nom; em miraré al mirall
i et reconeixeré, paraula-imatge
resseguida amb els llavis, desitjada,
lluna oblidada en l’univers dels déus.