diumenge, 4 d’abril del 2021

DOTZE HORES

 


Un preciós poema inèdit d'Olga Xirinacs. Fotografia original de l'escriptora.

DOTZE HORES

 

Sonen les dotze en punt d'un nou dissabte,

quants en comptem a la vida?

Tocats per les campanes, potser pocs,

repartits en estius, tardors i primaveres.

Greu, la campana,

com el solemne cap de la tortuga

que s'adreça al sol, cap de bronze

esculpit per un orfebre ja oblidat.

Ha durat més que els ossos

sepultats sota les lloses

que el pas del temps ha polit.

La glòria antiga i nova

la nodreix la campana de les hores.

 

Olga - 27 - 3 - 21


dijous, 11 de març del 2021

MISSATGE DE L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS



L'escriptora Olga Xirinacs m'ha fet arribar aquest text per incloure'l en aquest espai d'admiradors i seguidors de la seva obra literària, on ens agraeix el suport i seguiment que li hem donat en aquests darrers cinc anys, des que, amb motiu dels seus vuitanta, vam pensar que potser 'ja' mereixia el Premi d'Honor. En aquest blog no posem en valor els mèrits de ningú, només faltaria, tan sols volem continuar reivindicant una obra sòlida i diversa, d'una gran qualitat, no tan coneguda i difosa, avui, com caldria.


"A tots els amics en xarxa que alguna vegada hagin pensat o cregut que em podia ser concedit el Premi d'Honor, dono moltíssimes gràcies. No sé si arribarà o no. Però valoro molt la vostra llarga confiança en la meva obra. La companyia que m'heu fet durant uns anys que ja són força. Ara més sentida la companyia perquè estic sola i malalta i aviat faré 85 anys. A tots vosaltres, perquè em conforteu, ja que us compto també entre els meus estimats. Que els vostres anys, malgrat els temps que corren, siguin molt feliços. Salut. Olga Xirinacs"









Ben aviat podrem comptar amb dos nous volums seus, en aquest cas, de poesia.


dimarts, 26 de gener del 2021

RECUPERANT POEMES: SAXO NOCTURN

 




SAXO NOCTURN

Un foraster que passa en la nit alta
toca un blues amb un saxo.
Algú, en una finestra a la muralla,
sent el seu nom sobre els vidres glaçats
i no és res més que l'eco d'un monòleg
que s'enfila a la pedra, acariciant-la,
que traspassa algun cos i el desperta
d'un somni que naixia sense sang ni dolor.

Hi ha llum blava als fanals
on els dragons s'empassen el silenci
i a les escletxes fondes
algun colom, inquiet, també es desperta.

L'home del saxo té reflexos blaus
als llavis i a les mans, i la música és blava.
El metall, ondulant, repercuteix
a la muralla viva. A la finestra oberta
hi ha un monòleg de llàgrimes en blau.


Olga Xirinacs, Óssa major, poesia completa, Omicron, 2009

dijous, 15 d’octubre del 2020

CANAL IV

 

'Vora mar', aquarel·la, Júlia Costa (2018)

Llegeixo llibres vells, tinc el quadern obert,

la llum del nord em porta les històries

que havia vist en somnis i en llibres de museus.

Aquí interpreto el mon, i les ones m'inunden.

Un mon a quatre mans, tu amagada als racons,

la cambra vora el moll de barcasses severes.

Sempre hi ha una mansarda més amunt dels meus ulls.


Olga Xirinacs, Canal IV (Amsterdam, 1991)


diumenge, 1 de març del 2020

TARDA DE LA VIDA NOVA


TARDA DE LA VIDA NOVA

La tarda és sencera i nova,
no rovellada encara pels extrems,
hi cap una alegria en repòs,
els nens xisclaran quan toquin l'ona tèbia
que arriba a tantes platges com un brodat antic.
La tarda es farà blava, porcellana de Delft.
Tomba el dia a ponent i porta l'enyorança:
el mar es torna espès, l'han mirat molt,
i, amb aquella fatiga del vespre marí,
fil tan vell de matrius estel·lars,
remou les llàgrimes amb insistent retorn
des de platges llunyanes on la gent també plora.


NATURA
Editorial Ganzell, 2019



divendres, 14 de febrer del 2020

EL REC, EVOCACIONS POÈTIQUES DE LA INFANTESA


foto de Cossetània Edicions.

Poc temps després de publicar un recull de poemes, NATURA, l'escriptora Olga Xirinacs ha publicat EL REC, un magnífic recull d'evocacions de la seva infantesa a Rubí. El llibre ha tingut una excel·lent acollida i menys ressò, pel que fa als mitjans habituals, del que mereix, però això ja és com una mena de malaltia del país, del nostre, sovint injust i mesquí pel que fa als reconeixements i agraïments a la seva gent de pes. No puc evitar comparar la dedicació rebuda, per exemple, pel darrer d'Annie Ernaux, a França i fins i tot aquí, i sense voler fer odioses comparacions crec que son equivalents pel que fa a la qualitat i, fins i tot, a la temàtica.

L'assistència d'un gran nombre de públic, a la presentació de Rubí, demostren l'admiració que desvetlla l'escriptora i l'expectació amb la qual es reben les seves publicacions o se segueix el seu blog. Manllevo les fotografies de les moltes que ha penjat a facebook, al grup que vam crear reivindicant l'obra de l'escriptora, la Montse Riu.



foto de Montse Riu Piqué.

dissabte, 14 de desembre del 2019

UN CAMÍ ENTRE LA PINEDA


Branques, tinta sobre paper (Júlia Costa)





MONÒLEG DE LA POETA MALALTA (2)


No és amagar el dolor, 
més aviat es tracta, en el dolor,
d'enyorar un llarg respir d'herba segada,
de sortir de pantalles, agulles i desmais
i sominar un camí entre la pineda
amb ginestes i trèvols, roses de bardissa,
blava escabiosa i blanques gavarreres
i aquells lliris de marge, sota les  pomeres,
que ben segur que em besaran la pell.

Olga Xirinacs, NATURA
Ganzell, 2019

dimarts, 10 de desembre del 2019

NOU LLIBRE DE POESIA D'OLGA XIRINACS


Ahir vaig rebre el nou llibre de poemes d'Olga Xirinacs, publicat per una d'aquestes petites i coratjoses editorials, Ganzell. Sort d'internet i les vendes online, per cert.

Valoro molt la narrativa d'aquesta autora però la poesia em sembla extraordinària, superior a la de moltes patums masculins reconegudes i premiades. Aniré penjant algun dels poemes d'aquest llibre o fragments dels més llargs, en aquest blog. La reivindicació del Premi d'Honor ja crec que és tan sols testimonial, malauradament. 

Això dels premis, veient com van els Nobel -o els óscars de cinema-, cada dia em sembla més relatiu i condicionat a interessos i capelletes. Fa il·lusió que te'ls donguin, encara més si tenen dotació econòmica, no ho negaré, però pel que fa al que representen, fins i tot algun escriptor famós ha manifestat que sovint t'ho donen per allò que valores menys, del conjunt de la teva obra. 
Avui, l'inici d'un poema dividit en fragments, Monòleg de la poeta malalta (1). Trio aquest, també, per la referència a Silvia Plath, de la  qual estic llegint, amb gran admiració, aquests dies, La campana de vidre. 


Sóc al llit amb febre alta. M'endormisco.
Porto un sèrum clavat a la mà,
no em troben la vena.
En el temps de pensar desvariat
recordo la poeta Silvia Plath, per exemple,
i altres poetes que les dones lluitadores
amb sobrenoms feministes
han pres per icones perquè parlen del cos,
del dolor del cos. De les proves clíniques,
de la carn oberta, de l'esquinçament.
Més endavant vaig veure el part d'una poeta
per televisió oficial, ella jove i ja sàvia,
i va ser abanderada. Parlava de la sang,
del ventre que ens acosta a la terra.

Jo no en parlaré i també ho passo, això:
m'han obert en canal, he parit, he patit.
Els meus poemes, en canvi,
diuen amors, herbes, jardins, muralles i palaus.
Sé que ningú em prendrà per una icona
de cos de dona que sofreix.

Olga Xirinacs, Natura. Editorial Ganzell, 2019


dimarts, 12 de novembre del 2019

DESPRÉS QUE MORI...


Recupero un poema molt bonic d'Olga Xirinacs que ja havia publicat en alguna ocasió. Pertany al llibre La Muralla.


dissabte, 12 d’octubre del 2019

NO EL TEMPS, SINO LA PAUSA...






TU,  DES DEL MAR, PUJARÀS COM LA BOIRA
                 “És un déu qui m’ha donat aquests lleures.”
                 VIRGILI  - Bucòlica I
                             ...
Setembre avança amb tu, amorós de boira,
s’anuncia amb un deix melancòlic
i fa el primer somriure sobre els camps,
com qui amida la casa tancada
on, arribat l’estiu, va ser feliç.
Poeta enamorat d’imatges oblidades
et diria que és bell, setembre, coronat d’arboç,
com un amant impacient de tu.
Canten abellerols i l’aire és dolç
quan les baies maduren
i la molsa prepara l’estada
dels visitants nocturns.
Quieta, la tarda aviva el meu desig
per l’amor que s’acosta:
tu, des de mar, pujaràs com la boira
per adormir-te amb mi.
Setembre, el dels retorns
a les velles i noves estances,
on el pas dels meus ulls sobre els llibres
i la conversa entre els teus llavis
es detura un moment a les flames
i reviu els colors del desfici.

No el temps, sinó la pausa, voldria,
que ens fa eterns.
***
Olga Xirinacs “Llavis que dansen”. Premi Carles Riba 1987.

diumenge, 30 de juny del 2019

QUAN L'OMBRA ES FA MÉS BLAVA...





No ha sortit ningú a rebre'm, ningú no m'esperava.
M'ha semblat que sentia una música vaga
d'un piano perdut qui sap en quina cambra.
Venia a poc a poc, a la tarda tornava.
L'asfalt era calent i la calor minvava
entre acàcies florides i la gent apressada.
He alçat el cap i els vides brillaven a ponent.
Els arbres, les parets, aspres, rugoses, clares,
m'indicaven el pas mentre jo m'acostava.
Encara no, m'he dit, esperaré que el vespre
vingui amb passes comptades,
com un felí a l'aguait quan l'ombra es fa més blava.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus, 1990

divendres, 10 de maig del 2019

ANIVERSARI DE L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS, HOMENATGE



He pujat les escales d'hivern a hora primera,
cruix la fusta, es bada la mimosa,
la llum del mar és groga sobre els vidres blaus
de l'aigua continguda en llunyania.
I aquí dalt, tendrament, he alliberat
el  secret de les meves companyies,
les que em segueixen sense veu, furtives,
fantasma o àngel, pensament, memòria,
i els he dit: desplegueu-vos,
fugiu per la finestra de llevant, voleu,
esborreu tot temor de nits en vetlla,
obriu al sol els llavis tan glaçats,
navegueu pel matí que recomença,
buideu-me el cap, i el cor, allibereu-me en vers.
Després ja tornareu, amb les mans buides
d'haver tocat el cel i no tenir
sinó un cos com el meu per univers.

Olga Xirinacs, 1997

dijous, 21 de març del 2019

QUAN VAIG TORNAR ALS ANYS TENDRES...


Quan vaig tornar als anys tendres,
la flor de Sant Joan deia el teu nom, feréstega,
a cops del groc prou aspre:
botons de tiges grises van descordar tot l’enyor
de tant temps adormit.
Els anys que hi havia al darrera
portaven vestits de xiscle de falcia,
feien olor de lluna, sal i espígol.
Tenien el color de la caseta en runes
crestallada de mareselva i vidalba,
i l’escalf de les dolces fogueres d’entranyats capvespres.
Tornaven a l’oïda el parrupeig de la tórtora que venia a la finestra,
el plàcid borbolleig del cafè a l’olleta de test
i les nostres veus que s’encalçaven
fins que els estels s’havien apagat.

Tots aquests febles ornaments amagaven la teva absència,
potser el teu oblit
-alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma-
i ara els descloc per recitar
amb veu blana
aquest llibre d’hores tan efímeres com l’alenar dels déus.

XIRINACS, Olga Óssa Major

divendres, 8 de febrer del 2019

CLARA OLOR DEL PAISATGE...






Oh, que dolçament reposarien els meus ossos,
si algun dia la vostra flauta digués els meus amors!

Virgili, Bucòliques, llibre X



Clara olor del paisatge a mitja alçada,
quan una acàcia s'estremeix amb tu
perquè l'aire d'octubre t'esperava.
La platja, que es retira, sent l'onada
com la cobreix, amenaçant i esquiva;
com li porta, de lluny, la veu trencada
de les petxines mortes, i la roba
d'un ofegat anònim, estripada.
L'aigua de pluja busca els seus camins,
camins d'octubre, oberts, pedra oblidada
de la terra que es perd, arrossegada
entre avellanes mortes i arbres nus.

Sento la teva pell i el primer foc
acompanya la tarda de les llars.
Hi ha celatges enlaire, llavis prims
enamorats i balbs, bevent silencis
de solituds bellíssimes, glaçades,
on no arriba l'escalf de les besades
ni l'olor del fum nou, ni el vell sabor
del vi que es beu a poc a poc, del goig
d'aquesta llum que em fuig, tan breu, tan lluny.


Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)

diumenge, 29 de juliol del 2018

AQUELL ESTIU...


Resultat d'imatges de botons de tiges grises

Aquell estiu jugava la llum als teus cabells;
canviaves en verd mullada de sal
a l'ombra d'una barca vella,
i t'agradava sentir les veus i els passos
arrossegant-se per l'arena
i ficant-se a les teves orelles com serps d'aire.

Podíem imaginar qualsevol Atlàntida amb taronges de sol
que es desfeien a les mans.
Tu i jo vam ser déus ungits d'oli d'ametlles dolces.
Uns déus casolans
que jugaven a llençar-se cants de sirena
i besaven pells brunes i cabells humits.

S'acostaven gegants
que portaven tresors increïbles
pintats per en Segrelles,
fins que morien als nostres peus
quan l'aigua ens esborrava el son.

De Botons de tiges grises (1977)

dissabte, 16 de juny del 2018

EL SENTIT DE LA VIDA I EL GOIG DE L'AMISTAT





Amb motiu d'uns comentaris al meu blog sobre el tema de l'amistat i el sentit de la vida, l'escriptora Olga Xirinacs m'ha fet arribar aquestes reflexions, escrites fa algun temps, i que voldria compartir amb els lectors i lectores d'aquest blog:

ESTATS DE VIDA

- Sobre l’amistat

* L’amistat és més llarga que l’enamorament: el prepara i el sobreviu. (No sempre).

* Amistat és l’amor que creix amb nosaltres. L’amistat ens fa adonar que no som sols; mirem i ens miren i, a vegades, somriem a un altre: el primer amic, amb qui ens avenim, congeniem, ens estimem.

* Les primeres complicitats adolescents entre amigues van ser l’inici de la nostra llibertat: teníem un espai secret, evadit, compartit.

* Compartir amb generositat és el nostre punt feble: els amics ens poden trair.

* Compartir és més fort que trair; és positiu.

* L’amistat té arrels tan fondes que a vegades les hem de trobar descarnant la història particular; la herència –el caràcter- hi jugaven un paper.

* “Perdre un amic és perdre la meitat de l’ànima”, reconeixia Agustí d’Hipona. Jo n’acabo de perdre dos, i en perdré més si vaig vivint. ¿Com sobreviuré?

* Se sobreviu a l’absència. L’amistat s’incorpora a la sang i cada amic és immortal dins del nostre cervell. ¿Un cervell per sepultura? No, sinó com amable lloc de trobada i conversa. Per això a vegades enraonem sols.

* Wilfrid Owen, en el seu commovedor “Rèquiem de guerra” (guerra 1914-1918), musicat per Benjamin Britten, diu aquesta frase profunda: “El front pàl·lid de les noies és la sepultura dels soldats morts.” Vol dir que elles en guarden el record, els pensen.


* L’amiga íntima vol dir, en expressió adolescent, aquella a qui confiem el nostre temps únic, apassionat, tristíssim, gloriós; tant, que el nostre cor no el podria contenir tot sol. La mare té gelosia de l’amiga íntima.

* L’amiga íntima, si sobreviu el pas d’adolescència a jove, ens acompanyarà tota la vida, salvant totes les distàncies. La conversa, malgrat els anys, serà represa amb familiaritat: ens sabíem els antecedents.

* L’amiga íntima també ens pot conduir a l’amor total; però el nostre món no sempre s’il·lumina així.

* L’amistat és com l’aire i l’aigua: ens donen vida i ens hi podem deixar anar confiats si respectem el medi.

* No sabem si l’amistat persisteix més enllà de la mort, ni si hi podrem trobar aquells que voldríem haver tractat, però m’agradaria. Aquí no els he pogut conèixer.

* He fet amigues llegint els seus llibres quan ja eren mortes. ¿Ens reconeixeran?


 Sobre la vida i el seu sentit

* Em llevo i veig l’absurd: no podré arribar a la llum.


* La claror es mostra lluny de mi. És un simulacre de vida. Un miratge. Sé que no hi podré accedir, i el drama és que ho contemplo com un fet habitual.

 * No hi ha múscul capaç de separar les dues amenaces que m’oprimeixen: la del cel i la de la terra.
  
*No existeix la llibertat, i per això m’he acostumat a ser esclava: nit, dia, nit, dia, naixement, mort, naixement, mort. Un sistema inconegut m’atrapa. Qui asseguri que coneix el sistema, menteix.
  
*Néixer és una fatalitat. Una imposició. És l’inici de l’esclavatge i el camí de la mort.
  
*Entre tenebra i tenebra, s’ofega la vida.

*Mai no podré saber qui o què m’oprimeix: no n’existeixen referències ni se’n poden extreure conclusions ni, per tant, establir comparacions.
  
*L’absurd és el resultat d’impotència que aporten els aprenentatges.
  
*No hi ha proporció possible ni intuïda entre el que em volen fer creure que existeix i entre el que sóc realment.
  
*No cal rendir comptes. Ni demanar-ne. ¿A qui o a què?

(Textos inèdits)



dijous, 10 de maig del 2018

ANIVERSARI D'OLGA XIRINACS



No ha sortit ningú a rebre'm, ningú no m'esperava.
M'ha semblat que sentia la música vaga
d'un piano perdut qui sap en quina cambra.
Venia a poc a poc, a la tarda tornava.
L'asfalt era calent i la calor minvava
entre acàcies florides i la gent apressada.
He alçat el cap i els vides brillaven a ponent.
Els arbres, les parets, aspres, rugoses, clares,
m'indicaven el pas mentre jo m'acostava.
Encara no, m'he dit, esperaré que el vespre
vingui amb passes comptades,
com un felí a l'aguait quan l'ombra es fa més blava.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus, 1990

dimarts, 8 de maig del 2018

11 DE MAIG, 82è ANIVERSARI D'OLGA XIRINACS

Ara passen les noies. Són les filles,
seran les filles de les filles
i algú, darrera els vidres, les veurà com se'n van (...)

De 'La pluja sota els palaus'


Aquest proper divendres, 11 de maig i festa de Sant Ponç, serà el 82è aniversari d'Olga Xirinacs.

Amb motiu dels seus vuitanta anys fa ja algun temps que vam obrir aquest blog, així com un espai a facebook, en homenatge a la seva trajectòria i per insistir en què mereixia un reconeixement col·lectiu i d'alt voltatge. Aquest homenatge podia haver coincidit amb la concessió d'un guardó com ara el Premi d'Honor però les decisions del jurat que l'atorga han anat per uns altres verals.

Com en aquests darrers tres anys proposem que des dels blogs i espais diversos de la xarxa li felicitem aquest aniversari amb la transcripció de poemes i textos seus o escrivint algun comentari sobre la seva obra.

Olga Xirinacs té una obra diversa i eclèctica. En els darrers anys s'ha redescobert i valorat molt la seva poesia, al mateix o superior nivell que la de molts altres poetes catalans i encara poc coneguda a tots nivells.

Si us sumeu a l'homenatge d'aquest any podeu indicar-ho en algun comentari en aquest blog per tal de poder fer una llista dels que hi hagin col·laborat.