divendres, 29 de maig del 2015

COM L'AIRE A LES PRIMERES VIOLETES...


Un altre magnífic poema d'Olga Xirinacs amb un dels magnífics comentaris d'Helena Bonals 


Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes
i que els corbs tracen signes amb ploma negra i tinta japonesa.
Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges.
El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.
A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,
a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,
hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.
Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,
i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.

XIRINACS, Olga La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)


La primavera, la poesia, s'acosta a una persona estimada per la veu poètica, la qual és com violetes a les quals s'acosta l'aire, aquesta poesia. Alhora, els corbs, símbol de la mort, "tracen signes amorosos" amb la cal·ligrafia japonesa, hi són presents (amor i mort). Amb tanta bellesa "esclaten els iris", els ulls brillen. Tot reviu amb aquesta estació, en el poema que la veu poètica ofereix a l'altra persona. No en dirà el nom (com fan els poetes generalment), en farà "un càntic sense veu", el d'aquest poema, i serà un palau sense regne, perquè l'altra persona no hi és i es tracta d'una primavera espiritual, del retorn del passat en abstracte. Però que sol ser molt sentit

dimecres, 27 de maig del 2015

NO SENTO VEUS NI OLORS...


No sento veus ni olors, l'entrada és adormida
i el mirall reflecteix la penombra d'un fons
sense límits ni vida.
A través del mirall veig uns ulls que em conviden;
accepto, sense por. Immòbil, passo el glaç,
travesso el meu cristall i avanço poc a poc
per l'ampla solitud d'un camí interior.


De 'La pluja sobre els palaus', 1990

dimarts, 26 de maig del 2015

TOTA LA COSTA ES BRESSA DE VAIXELLS...



Tota la costa es bressa de vaixells
adormits a llevant. La llum s'esberla
i fa estremir les pedres. Els racons
s'espolsen l'ombra espessa, i als cantons
les finestres desvetllen cent miralls
encara blaus de son. Ungim les mans
amb sal i pa calent.Els peus ja enceten
rosaris de llambordes, i a la Seu
s'estrenen glops de bronze que rodolen
fent forats a les Voltes a la mar.
Som fills de terra eixuta i ens drecem
sobre runes altives. Vencerem
amb els brots d'olivera alçats al vent.

De Clau de blau (1978)

diumenge, 24 de maig del 2015

IMITACIÓ DE LA NIT

IMITACIÓ DE LA NIT


Sols la llum als teus ulls i l’ombra als cossos.
La terra cuita ha pres el seu color
devorada pels focs del capvespre.
Ara és de nit, encara que les ombres
deixin passar, com una breu mirada,
clarors incertes, tremolors dels dits
d’una mà que festeja en silenci
la iniciació nocturna.
Després del foc les mans són boira
nascuda vora l’aigua, entre falgueres
i el pas felí de les genetes;
són vels de seda, llisquen i s’encanten,
malabarismes de la nit, s’oculten,
desapareixen, fondes, en l’intent
d’assajar l’últim joc, de capturar la presa,
d’abeurar-se un cop més fins que la llum,
dura i gelosa, escamparà els miratges.



Del llibre "LLAVIS QUE DANSEN"
Premi Carles Riba (1987)



dimecres, 20 de maig del 2015

ENIGMA BIBLIOGRÀFIC









Aquesta és l'entrada que el blog XAREL-10 va dedicar a Olga Xirinacs. Les solucions es poden trobar a l'entrada original però si voleu jugar no mireu el resultat abans d'hora. Per casualitat feia poc que jo mateixa havia dedicat una entrada semblant a Manuel de Pedrolo. I és que aquest tipus d'enigmes tan sols són possibles amb autors que tenen una obra amb un cert gruix, una bibliografia extensa i diversa, cosa que per a molts crítics elitistes amics de la galvana sembla que és fins i tot un defecte, què hi farem.


Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) té una extensa bibliografia que li ha fet guanyar alguns dels premis més importants de la literatura catalana. Ha escrit poesia, novel·la, contes, assaig, literatura infantil i juvenil... En el següent text s'hi han amagat alguns dels títols de les seves obres, a veure quants en trobeu:

Si hagués pogut triar, la Marina no seria aquí.
Estaria passant la tarda a Venècia veient caure la pluja sobre els palaus, o descansant en un balneari del nord sense altra ocupació que alimentar la peresa, o passejant sota el sol a les vinyes tot menjant uns saborosos grills de mandarina...

Però no és a cap d'aquests llocs. Acaba de desembarcar a la zona marítima de la seva ciutat natal després d'un horrorós viatge en vaixell. I no per culpa de la mar de fons provocada per la tempesta d'hivern que, malgrat encara estem a final d'estiu, els ha acompanyat durant l'últim tram del trajecte i que continua caient amb força amenaçant amb la inundació el barri vell on, a peus de la muralla eterna, l'esperen per participar en una cerimònia privada. El viatge hauria estat igual de dolent ni que el bon temps hagués permès observar l'óssa major cada nit, perquè ella no tenia cap ganes de fer-lo. Té l'esperança, almenys, d'arribar prou tard per haver-se perdut l'agonia de Severià Vargas però sap que no podrà evitar presenciar el seu enterrament.

No hi ha enterraments lleugers, ni a ningú li agrada que li serveixin un cadàver per sopar. Podem gaudir d'uns relats de mort i altres matèries que ens fan por, però ningú vol viure una setmana de difunts en carn pròpia. I menys quan el mort t'és tan proper com en Severià ho era per la Marina. Va ser el seu primer professor de cant i dansa, el "culpable" de que ella s'hi dediqués professionalment. Tens uns llavis que dansen i unes cames que canten, li deia sempre i afegia: Torna a ballar aquesta pavana mentre jo et preparo el te sota palmeres roges. És clar que sí, acceptava ella: Una pavana per un tauró, un ball per l'home que mossegava a les dones... 

Era una broma sense malícia, que els feia riure. Tot venia d'aquell matí que passejant pel cementiri del Far, van trobar un nen i una nena d'uns deu anys que molestaven l'escrivent de làpides. No jugueu al cementiri!, els va recriminar Severià i aleshores, en comptes de fugir, el noiet se li va encarar: Aquest és el cementiri del far del capità i el meu pare és capità. Doncs segur que al teu pare, no li faria gràcia que jugueu aquí a l'interior amb difunts, que us sembla si anem a fora i us convido a unes patates fregides o a un gelat de xocolata?. No puc, replicà el nen, ara sóc un arbre i, si em moc, al meu cap una llosa caurà. I, afegí girant-se cap a la seva petita companya, tu Wendy torna a volar abans que aquest senyor et mossegui dins el mar... Una resposta surrealista que els va fer riure aleshores i els feia riure cada vegada que la Marina s'hi referia anomenant "tauró" al seu mestre i amic.

Ara no riu, ben al contrari. Mentre arrossega la maleta sota la pluja, dirigint-se al lloc on no voldria anar, se sent com la núvia dormida a qui algú ha robat el seu llençol de noces. No pot evitar posar-se a plorar quan se li fa ben present que mai més tornarà a riure amb en Severià i, ara com ara n'està ben convençuda, que potser mai més tornarà a riure...

dimarts, 19 de maig del 2015

EL DESIG DE NO SER OBLIDATS



Un interessant comentari de Teresa Costa-Gramunt sobre aquest llibre d'Olga Xirinacs. Publicat a l'Eco de Sitges el 21 de juny de 2008.


ELS VIATGES D’HORACIO ANDERSEN


    Els viatges nocturns d’Horacio Andersen, millor dit, del seu esquelet tan curiós com intrèpid, és l’enginyós argument de Los viajes de Horacio Andersen (Arola Editors), d’Olga Xirinacs, i que podria tenir un referent en el clàssic Els viatges de Gulliver, de l’irlandès Jonathan Swift.   

     Quan somiem, amb el cos ben quiet al llit, qui sap on viatja la ment. A vegades ens despertem cansats com si haguéssim anat a l’altra punta de món. I podria ser així. Perquè ens somnis és possible recórrer la Xina de cap a cap, o volar-hi de manera descansada en una catifa o a cavall d’una escombra o muntats en un carro de foc. La imaginació no té límits. I és la imaginació la que ens ofereix un besllum d’allò que també som sense l’enfarfec del cos, pesant i atret per la llei de la gravetat.

     Per això, posats a imaginar aquest viatjar de nit navegant en matèria tan subtil, tan ingràvida i tan invisible del nostre ésser, també podria fer-ho, per exemple, el nostre esquelet. Que, com la nostra ànima, sembla que té vocació d’immortalitat i potser, a vegades, ens sobreviu força temps. Els arqueòlegs encara troben ossos dels nostres més remots avantpassats, que contemplem com a presències d’una altra època a les vitrines dels museus.

     Els vells xamans parlen dels seus viatges aeris mentre el cos descansa. D’aquests viatges entre astrals i místics n’extreuen tota la seva saviesa de vida i les seves arts guaridores. En els seus passeigs, els antics xamans xinesos utilitzaven com a talismans protectors ossos i esquelets. Així, en cas de perill de mort, podien véncer-la. En l’obra de Lie zi, un santó taoista –els taoistes eren grans xamans i grans alquimistes-, es parla de la troballa d’un esquelet de més de cent anys, que fa dir Lie zi als seus deixebles, a manera de paràbola: “Mireu: aquest esquelet i jo sabem que no hi ha ni vida ni mort. Fixeu-vos que en el seu estat supera tota necessitat de nutrició i s’eleva per sobre de tota apetència de goig.”

     L’esquelet d’Horacio Andersen, que, quan té necessitat d’explorar altres móns o realitats deixa amb discreció el seu cos mentre aquest està adormit, també sembla estar més enllà de la vida i de la mort. Per això, tot i tractar-se d’un esquelet viu -un aprenent, doncs, d’esquelet centenari o mil.lenari-, en les seves aventures va destil·lant una saviesa pròpia d’aquell Horaci poeta i filòsof llatí que té com a patró, i també desplega la capacitat fabulativa d’Andersen, l’escriptor romàntic de qui hereta el cognom.

     Una de les escriptores més imaginatives d’aquest país, Olga Xirinacs, l’autora d’aquest llibre dels viatges d’Horacio Andersen, confessa a manera de picada d’ullet al lector, que ella mai no hauria tingut notícia de la vida autònoma de l’esquelet d’aquest Horacio si no hi hagués mantingut els intensos diàlegs que li han il·luminat un món desconegut, una realitat insòlita, subterrània i interior que també té les seves lleis.  Així que, a través d’aquest protagonista de doble vida -la del pintor decorador que realitza encàrrecs en els diversos llocs on se’l reclama i la del seu esquelet viatger- Olga Xirinacs ens invita a explorar aquesta vida personal dels ossos que aspiren a ser immortals, com els alquimistes medievals buscaven la immortalitat a través de la transmutació del plom en or.

     L’alquímia, els viatges astrals i xamànics, o els viatges exploradors de l’esquelet, com imagina Xirinacs, són vies de recerca de les potencialitats humanes a fi i efecte de donar el millor de si. Per això, com a indicadors dels camins d’aprenentatge de la vida, aquests viatges de ficció donen un sentit profund a les històries que integren Los viajes de Horacio Andersen, una faula moderna on a través de la figura d’un mortal i del seu esquelet es visualitza, entre d’altres desigs humans, el desig de ser apreciats. Més encara: el desig de no ser oblidats, que és també una manera de ser immortals.

Teresa Costa-Gramunt

    
 
     

    

Amb aquest títol, ja ens anuncia que en el seu relat hi trobarem una seqüència de viatges, tal vegada a l’estil dels viatges de Gulliver duts a terme per un tal Horacio (algú prou savi com perquè el lector el vinculi a l’Horaci grec), i de cognom Andersen (nom que de seguida associem al més important relator de contes d’Europa).     

diumenge, 17 de maig del 2015

LA MURALLA

Reprodueixo l'entrada que Helena Bonals va dedicar a Olga Xirinacs l'11 de maig.





Homenatge a Olga Xirinacs


Metàfora de pedra: no defensa ni amaga
i potser un temps va ser refugi i fortalesa.
Ara és fràgil i em fa pensar el teu cos
bellíssim a la tarda, metàfora d'allò
que un dia es defensava, submergit
al meu fons mineral, encara no fet sang,
informe, sense nom i demanant la vida.


XIRINACS, Olga dins La muralla (1993), Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

La muralla que dóna títol al poemari on es troba aquest poema seria la "Metàfora de pedra". Una muralla que ja no fa la seva funció, per tant "no defensa ni amaga", com ho fan les metàfores fins que algú en troba el sentit. 

Una muralla que s'identifica amb el "teu cos/ bellíssim a la tarda", el cos que seria la forma, la metàfora. La qual prové de l'abstracció, que representaria el "fons mineral", la infantesa anterior a l'empatia de l'edat adulta. Per això era "encara no fet sang", "i demanant la vida". Aquest "informe, sense nom", es relacionaria amb el nom que encara no ha sortit a la superfície, que diria Kundera. Que encara no ha esdevingut imatge poètica.

Un ull poètic que s'amaga i es mostra alhora darrere aquesta muralla metafòrica, que és real alhora, es troba a Tarragona, ciutat d'aquesta escriptora.

Helena Bonals



divendres, 15 de maig del 2015

UN HONOR PER CATALUNYA





Reprodueixo l'entrada que Glòria Abras va dedicar a Olga Xirinacs en el seu blog personal, amb el títol Olga Xirinacs, un honor per Catalunya.


La lluna venia, la lluna rodava
la lluna d’avui serà lluna blava:
la lluna fa el ple, segona vegada.
Desembre lunar, desembre s’acaba,Eclipsi
un any que se’n va i un altre fa entrada:
la vida també comença manyaga,
però quan es fon no hi ha retornada.
La lluna, que ho veu, fa trista la cara.
Olga Xirinacs


Olga Xirinacs és una glòria no només per les nostres lletres, on sempre excel·leix, sinó també en altres talents que solament ens mostra de forma discreta. Les seves pintures i dibuixos són plens de força, bon gust i originalitat, la seva poesia diu molt però ens ho diu amb música perquè Olga Xirinacs és una pianista de primer ordre i els seus versos obeeixen el ritme del seu dolç batec. Tant se val que els seus versos siguin nostàlgics o, fins i tot, tristos perquè també n'escriu d'altres plens de joia, enjogassant les paraules per fer les delícies d'infants i d'adults.

Olga Xirinacs ha escrit també novel·la, bona novel·la. A mi em va colpir de manera especial "Al meu cap una llosa", subtil història d'una família britànica al final de la segona guerra. Història d'amor recreada en la molsa divina del camp anglès, Olga ens obsequia amb un importantíssim personatge més o menys a l'ombra, la gran escriptora Virginia Woolf que cerca desesperadament resoldre els desgraciats problemes que el seu cervell pateix. Virginia sent veus, no es pot concentrar per escriure. La solució és omplir-se les butxaques de pedres i anegar-se al riu proper. Olga basteix un llibre meravellós sempre escrit en un íntim baix continuu. "Al meu cap una llosa" és un retall de vida i quan s'acaba voldries que seguís perquè l'Olga més seductora ens ha ficat dins de la família protagonista, les seves penes i els seus somriures i el soroll del bastó de Virginia caminant cap a l'aigua, marcant un ritme tràgic.

I és clar que li haurien de donar el Premi de les Lletres Catalanes. La meva veu no és poderosa però res m'impedeix pensar i deixar escrit que si aquest premi no el té ella, no l'hauria de tenir ningú.


dijous, 14 de maig del 2015

L'ALTRE PREMI


Reprodueixo l'entrada que Teresa Duch va fer al seu blog, Salsa-ficció, l'11 de maig d'enguany pel que té de testimoni personal i de reivindicació de l'obra de l'escriptora.


L'ALTRE PREMI

Tot i compartir la mateixa ciutat i la passió per les lletres, no vaig conèixer l’Olga fins un dia que, comentant en un blog amic, vaig trobar un comentari seu. Vaig pensar que una altra persona amb el mateix nom devia tenir un blog; no sé perquè, em semblava que ella no podia ser. Per això, amb la tafaneria, salvaguardada per l’anonimat, que caracteritza els bloguers, vaig fer una visita a aquell blog que portava per nom Olga Xirinacs. I a qui em vaig trobar? Doncs era ella, ella mateixa, en una foto, asseguda sobre pedres mil·lenàries – potser centenàries, però d’unes quantes centenes - i amb la nostra mar Mediterrània al fons. A diferència d’altres bloguers que no mostren ni cap foto ni cap dada personal – i tothom és ben lliure de fer el que vulgui – ella no s’amagava pas. Ni en això ni en dir el que pensava.

Em va sorprendre i em va doldre el que lamentava en la seva aleshores darrera entrada, la que vaig llegir. L’entrada no era trista, estava escrita amb el seu habitual humor fi i subtil, però vaig entendre que, fins i tot, per a una escriptora com ella, l’edat pesava, i no li pesava a ella, sinó a aquells que abans l’havien demanat, reconegut, invitat i distingit, perquè ara ja no ho feien o ho feien poc. Algun comentari que explicava haver rebut al respecte, em va fer sentir vergonya aliena. No em vaig poder estar de fer un comentari en la seva entrada, sobre com la nostra societat bandeja els grans i enalteix els joves. No era pas un comentari de consol; era el que pensava i el que penso. Si hi ha quelcom que té un valor sense parangó és l’experiència que aporten els anys, ja siguin de vida o d’ofici, i aquest valor no el treu ningú, encara que massa vegades no es reconegui.

L’Olga em va tornar la visita i així va començar un intercanvi de comentaris en les entrades als nostres respectius blogs – coses que fem els bloguers, ves! - Val a dir que els seus comentaris no tenen pèrdua – vull dir que s’aprofiten sencers - ja sigui per l’agudesa, la ironia o perquè mostren una erudició de la qual no tothom pot presumir, començant per mi.

Finalment ens vam conèixer personalment. En acabar l’acte de recepció als escriptors per Sant Jordi de l’any passat, on l’Olga hi feia una intervenció, vaig voler saludar-la, però es veu que ella ja m’havia clissat – Jo tampoc no m’amago al blog; hi tinc la meva bonica foto de fa uns quants anys, tampoc no tants, que no aconsegueixo renovar perquè a la fotogènia, amb l’edat, no li passa com a l’experiència, sinó més aviat al contrari – M’hi vaig atansar amb la meva timidesa, que tampoc no millora amb l’edat.

- Olga... hola... no sé si em coneixes...
- Sí – va dir obertament – Sí, és clar! Tu ets la... Salsa-ficció, oi?

Em va fer tanta gràcia aquest nou bateig per part de l’Olga, que totes les meves prevencions d’abans de saludar-la es van volatilitzar ipso-facto. Vam xerrar una estona, sobre literatura, és clar, sobre publicar i sobre el tema d’aquell primer post seu que havia llegit.

Bé, jo sempre m’enrotllo massa. Ho sé. Només volia afegir-me a aquesta iniciativa que ha engegat la Júlia Costa, que crec que ja és un homenatge per se. Les instruccions deien: Pengeu al facebook o al blog algun poema, text o comentari sobre l’Olga. Volem demanar que aquest any el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes sigui per ella. Aquest és el petit fragment que he seleccionat del seu llibre “Música de cambra”:

"A mi em corre el mar pels ulls; la seva humitat la porto als ossos i a les tecles del piano, que s'encallen, i la remor vetllarà la meva vida i la meva mort."

Només una última cosa. Olga, crec que tard o d’hora em llegiràs. Si et concedeixen el Premi oficial, enhorabona! sé que et fa molta il·lusió i serà un somni realitzat, però si no és així – que ja sabem que la oficialitat va per un costat i la realitat per una altra – aquest ja és un gran Premi de reconeixement a la teva tasca i a la teva obra per part de totes les persones que t’estimen, t’admiren i et llegeixen. 

La meva foto

dimecres, 13 de maig del 2015

L'ESCRIVENT DE LÀPIDES




Reivindico l'obra de Xirinacs i la concessió per a l'autora del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un guardó que malauradament només han aconseguit 3 dones (Mercè Rodoreda, 1980; Teresa Pàmies, 2001; Montserrat Abelló, 2008) dels 46 premis atorgats. La diferència, el greuge comparatiu, és massa exagerat.

Podria citar moltes obres de l'Olga Xirinacs, però avui faig esment d'una novel·la juvenil, "L'escrivent de làpides" que m'agrada especialment, una història on el misteri, la tendresa i una bella prosa poètica s'entrellacen amb mestria narrativa.

(Maria Carme Roca, escriptora)




dimarts, 12 de maig del 2015

BANDERES I EXILIS

Reprodueixo l'article BANDERES I EXILIS, d'Olga Xirinacs, publicat a FET A TARRAGONA, el 13 de maig de 2015, ja que em sembla imprescindible recuperar la història de la recuperació de la nostra poesia en temps difícils i de com l'escriptora en va ser una de les protagonistes.



Olga Xirinacs, en el seu discurs d’agraïment per la concessió de la Flor Natural, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1978 (foto cedida)
Aquest mes de maig, que a Barcelona celebren poesia i Jocs Florals, on es baten poetes a bombo i plateret (enguany les eleccions eclipsen la poesia), us explicaré un bocí de la Història de Catalunya que convé saber; em perdonareu que l’expliqui perquè és cosa personal, però considero que també és, i tant, nacional i internacional.

Un dia d’octubre de 1976 m’avisen de Barcelona que havia guanyat la Flor Natural dels Jocs Florals a l’Exili, aLausana. En temps franquista i de forta repressió, els Jocs Florals de Barcelona, o sigui els originals, celebrats des de l’Edat Mitjana, s’havien hagut de refugiar a les Cases Catalanes a l’estranger que acollien aquesta festa solemne, perquè aquí era perseguida i empresonats els organitzadors. Prohibit a Catalunya posar una bandera catalana i cantar El Cant de la Senyera, i menys Els Segadors (recordem els Fets del Palau de la Música, que van comportar consell de guerra i empresonaments) i es prenia el passaport als patriotes que sortien, que estaven vigilats.

Va ser el meu primer viatge en avió. Quan arribem a Lausana veiem, amb gran admiració, que els carrers eren plens de banderes catalanes, flors, i anunci dels Jocs… sense repressió de cap mena, quan aquí per aquest fet t’empresonaven. La festa es va celebrar a l’aula magna de la Universitat, amb tota brillantor. I amb tots els cants corresponents patriòtics més un recital de lieder en concert. Com que la Reina de la Festa no havia pogut acudir, vaig ser alhora premiada i proclamada reina de la festa. Portava un vestit llarg negre a to amb la solemnitat i m’acompanyava del braç l’eminent Joan Triadú. Les meves sis dames d’Honor, totes vestides de blanc i de llarg, amb vistosos rams de flors com saben fer a Suïssa, eren les filles dels catalans que vivien a Lausana. I allà ens teniu amb un goig que enamorava. El jurat era format per Joan Triadú, president,Josep Maria Castellet, Alexandre Cirici-Pellicer, Fèlix Cucurull, Albert Manent, Ramon Sugranyes de Franch i Xavier Fàbregas. Noms tots ells ben il·lustres.

Aula Magna de la Universitat de Lausana en l'acte dels Jocs Florals a l'Exili celebrat el 1976 (foto cedida)
Aula Magna de la Universitat de Lausana en l’acte dels Jocs Florals a l’Exili celebrat el 1976 (foto cedida)













Sempre recordaré que el rellotge de la torre de la universitat té aquesta preciosa llegenda: “Jo sols assenyalo les hores clares”. L’endemà, televisió i diaris portaven tots ressenya i fotos de la festa floral dels catalans, fins i tot els que es repartien als trens, ¿us ho imagineu? Ara que sóc vella, tanco els ulls i em figuro el paradís.

L’any 1977 la festa es va celebrar a Munic, on vaig guanyar la Viola d’Or i Argent. Tot també amb gran solemnitat, vestits llargs, banderes, etc. Finalment, ve el 1978. Mort Franco, la Festa dels Jocs Florals retorna aBarcelona, on acudeixen els casals catalans de l’estranger, en el que se’n va dir Jocs del Retrobament.

La Banda Municipal de Barcelona toca amb solemnitat la Marxa de Joan II, amb allò que en diuen ‘pompa i circumstància’. Entro jo amb un vestit llarg color d’or vell,  cap al Saló de Cent, amb un esplèndid ram d’orquídies i llaçada confeccionat per les floristes de la Rambla de Barcelona. ¿Us torneu a imaginar? Com que el guanyador solia ser un home, portava de bracet la Reina de la Festa. Però jo vaig portar la meva professora de piano, Carme Flexas, tan estimada. Em van concedir la Flor Natural dels que en van dir els Jocs del Retrobament. De tornada del tron, em portava de bracet l’il·lustre pintor Joan Miró, i les dones li acariciaven la cara dient que feia cara de pometa. Ell em va fer un dibuix encerclant un meu poema.

Als Jocs del Retrobament hi assistien il·lustres exiliats, entre ells Ventura Gassol, de la Selva del Camp, cèlebre polític i poeta de l’Elegia Tardoral i tants d’altres. Ell va signar el meu títol de Mestre en Gai Saber. Havent aconseguit les tres flors preceptives, ja era a ple dret Mestre en Gai Saber. En fi, ja podeu veure que, als meus 79, que són aquest mes, encara us puc explicar ‘en vida’, com deia un amic, aquestes històries de poesia i de Pàtria. La pàtria no la fan solament els partits polítics, no, que se solen omplir de tanta cridòria sobrera, sinó tots aquells que treballem per fer una Catalunya millor per a tothom.

La poesia – la meva i la dels altres participants – va fer honrosament de pont entre l’exili i la llibertat (ara encara amenaçada). Els catalans de tot arreu del món ens havien acollit i el 78 els acollíem a ells. L’ART EN MAJÚSCULES UNIA ELS POBLES. QUE ELS CONTINUÏ UNINT.

Olga Xirinacs (maig, 2015)

dilluns, 11 de maig del 2015

PARTICIPACIÓ EN L'HOMENATGE A OLGA XIRINACS (11/05/2015)

Aquesta és la llista provisional de blogs que van participar en l'homenatge a Olga Xirinacs, amb motiu del seu aniversari. L'any que ve l'escriptora farà vuitanta anys i tant de bo puguem tornar-la a felicitar quan se li hagi reconegut la trajectòria literària amb el Premi d'Honor. Fins i tot encara que no ens en sortim al menys haurem contribuït a la difusió de la seva obra, a la mida de les nostres possibilitats. 


Si observeu que falten blogs us agrairé que m'ho indiqueu en els comentaris i els afegiré. Alguns dels comentaris i articles d'aquests blogs els aniré publicant al grup del facebook i al blog sobre l'escriptora ja que cal que aquests espais continuïn en actiu.

Si es considera que la meva capacitat de convocatòria és molt limitada i que el temps dels blogaires participatius ha canviat força, crec que deunidó:

ESPAI DE GALIONAR

SALSA-FICCIÓ

I ESCAIG...

ANOARRA 

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

CERTA GLÒRIA

UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

XAREL-10

TOT BARCELONA

ELMEU MAR

I ESCAIG...


BLOGUEJAT

FITA

COL·LECTIU D'ANTIARTISTES


PROVISIONALS


RAPSÒDIA

LA PANXA DEL BOU

TÈRBOL ATZUR

EL VEL D'HARMONIA

QUADERN DE MOTS

DEL PASSAT AL PRESENT


UN BALCÓ AL POBLE-SEC

LA VEU DEL ROURE

ENCARA APRENC

PREMI D'HONOR PER A OLGA XIRINACS

CARACTERES OCULTOS

PARAULES PERDUDES

VIVÈNCIES

WAW, TINC UN BLOG

EL  QUE EM PASSA PEL CAP

A LA LLUM D'UN FANALET

SI DUBTO ÉS QUE SÓC, SI PENSO ÉS QUE SÓC

EL VIATGER DE LES LLETRES

EL CAU DE CALPURNI

EL COR DEL BLOG

PROJECT SCHEREZADE

RAONS QUE RIMEN

CANTIRETA

COL·LECCIÓ DE MOMENTS

ESPAI DE GALIONAR

EL BLOC DE LA JAKA

PETITESES

COL·LECCIÓ DE MOMENTS

LA PARAULA ESCRITA PERMANEIX



i a FACEBOOK:



A més a més dels blogs molt gent va col·laborar a través del grup de facebook: poetes, escriptors i escriptores, lectors i lectores, van penjar felicitacions, textos diversos i comentaris sobre els llibres d'Olga Xirinacs. El grup té ja més de quatre-cents membres, no està malament tot i que més que el nombre el que cal remarcar és l'empenta participativa dels amics i amigues que donen suport a aquesta justa reivindicació.

Menciono alguns noms dels més habituals i me'n deixo molts més. Gràcies a...

Israel Clara, editor i poeta, Sinera Nàiade, Maria Carme Roca, escriptora, Josefina Peraire, poeta, Glòria Fandos, poeta, Antoni Casals, poeta, Vicenç Ambròs, escriptor. I molts altres, Carme Puiggalí, Carme Millán, Isabel del Pilar Valero, Simona Barber...

diumenge, 10 de maig del 2015

HOMENATGE A OLGA XIRINACS (11 DE MAIG DE 2015)





PER MOLTS ANYS!!!

Els jardins i les flors ja no hi són,
però tinc les paraules.

Olga Xirinacs, 1990

Escric paraules que no vull que morin,
nascudes d'una terra sense nom.

Olga Xirinacs, 1987

dijous, 7 de maig del 2015

OLGA XIRINACS, AUTORA TAMBÉ PER A JOVES




A la dècada dels anys noranta, l'escriptora dóna obres que seran un punt de referència per a molts joves, com ara l'emblemàtica novel·la Xocolata (Columna, 1994), un relat emmarcat dins una temàtica típica del realisme crític: el descobriment traumàtic de l'amor per part d'una adolescent que inicia una relació amorosa amb en Manel, un noi gran encaterinat d'un món que no és el d'ells; una relació que pren vida a través de converses telefòniques. És un llibre àgil de lectura, que atrapa el lector adolescent, per bé que l'autora no li estalvia, darrere una història reeixida, colpidora i probablement real, una lliçó evident: la 'xocolata' pot també ser amarga. Olga Xirinacs ho afirma de manera ben contundent: 'Als joves no se'ls ha d'enganyar i se'ls ha de transmetre una visió real de la vida' (Esteban, 1996). És per això que bona part de la seva obra per a un públic juvenil es consolida en el marc d'observació de la realitat, si voleu quotidiana, però bastida, això sí, de tonalitats amargues unes vegades i líriques en d'altres (...)

Olga Xirinacs, una escriptora també dels lectors joves (M. Carme Bernal Creus), dins La literatura d'Olga Xirinacs, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (2014).

dimecres, 6 de maig del 2015

OLGA XIRINACS, POEMES PER A INFANTS

Olga Xirinacs  també té llibres dedicats als infants i els joves, un de molt popular és Marina, que s'ha reeditat i llegit molt a les escoles. Copio una entrada que se li va dedicar en el blog de Sàlvia, el meravellós Poesia infantil i juvenil.

Marina, de poesia infantil d'Olga Xirinacs

Olga Xirinacs té un llibre de poesia preciós i ideal per a llegir a l'estiu: Marina. Cavall de mar, editat per Barcanova (col·lecció Sopa de lletres). Els llibre, a més, s'acompanya d'unes fantàstiques il·lustracions d'Asun Balzola. Un llibre amb dos poemes, doncs si li el girem troben un nou poemari, Cavall de mar.
Dos poemaris que recreen el món marí, tot ple de peixos, de vaixells, de xiquets que juguen en l'arena. Poemes i poemetes amb sabor de mar i d'estiu, amb colors marins i animalots que neden per les pàgines de la mà d'Olga i del pinzell d'Asun.

Marina 
(Olga Xirinacs)
La Marina juga al sol
amb la closca d'un cargol;
s'ha volgut tombar d'esquena
i troba un cranc a l'arena. 
El cranc és petit, 
li puja pel dit, 
la passa pel nas, 
li baixa pel braç, 
el cranc s'ha espantat
i ja s'ha amagat.

Aprofitem l'estiu per a llegir bona poesia amb brisall marí.