dissabte, 14 de desembre de 2019

UN CAMÍ ENTRE LA PINEDA


Branques, tinta sobre paper (Júlia Costa)





MONÒLEG DE LA POETA MALALTA (2)


No és amagar el dolor, 
més aviat es tracta, en el dolor,
d'enyorar un llarg respir d'herba segada,
de sortir de pantalles, agulles i desmais
i sominar un camí entre la pineda
amb ginestes i trèvols, roses de bardissa,
blava escabiosa i blanques gavarreres
i aquells lliris de marge, sota les  pomeres,
que ben segur que em besaran la pell.

Olga Xirinacs, NATURA
Ganzell, 2019

dimarts, 10 de desembre de 2019

NOU LLIBRE DE POESIA D'OLGA XIRINACS


Ahir vaig rebre el nou llibre de poemes d'Olga Xirinacs, publicat per una d'aquestes petites i coratjoses editorials, Ganzell. Sort d'internet i les vendes online, per cert.

Valoro molt la narrativa d'aquesta autora però la poesia em sembla extraordinària, superior a la de moltes patums masculins reconegudes i premiades. Aniré penjant algun dels poemes d'aquest llibre o fragments dels més llargs, en aquest blog. La reivindicació del Premi d'Honor ja crec que és tan sols testimonial, malauradament. 

Això dels premis, veient com van els Nobel -o els óscars de cinema-, cada dia em sembla més relatiu i condicionat a interessos i capelletes. Fa il·lusió que te'ls donguin, encara més si tenen dotació econòmica, no ho negaré, però pel que fa al que representen, fins i tot algun escriptor famós ha manifestat que sovint t'ho donen per allò que valores menys, del conjunt de la teva obra. 
Avui, l'inici d'un poema dividit en fragments, Monòleg de la poeta malalta (1). Trio aquest, també, per la referència a Silvia Plath, de la  qual estic llegint, amb gran admiració, aquests dies, La campana de vidre. 


Sóc al llit amb febre alta. M'endormisco.
Porto un sèrum clavat a la mà,
no em troben la vena.
En el temps de pensar desvariat
recordo la poeta Silvia Plath, per exemple,
i altres poetes que les dones lluitadores
amb sobrenoms feministes
han pres per icones perquè parlen del cos,
del dolor del cos. De les proves clíniques,
de la carn oberta, de l'esquinçament.
Més endavant vaig veure el part d'una poeta
per televisió oficial, ella jove i ja sàvia,
i va ser abanderada. Parlava de la sang,
del ventre que ens acosta a la terra.

Jo no en parlaré i també ho passo, això:
m'han obert en canal, he parit, he patit.
Els meus poemes, en canvi,
diuen amors, herbes, jardins, muralles i palaus.
Sé que ningú em prendrà per una icona
de cos de dona que sofreix.

Olga Xirinacs, Natura. Editorial Ganzell, 2019


dimarts, 12 de novembre de 2019

DESPRÉS QUE MORI...


Recupero un poema molt bonic d'Olga Xirinacs que ja havia publicat en alguna ocasió. Pertany al llibre La Muralla.


dissabte, 12 d’octubre de 2019

NO EL TEMPS, SINO LA PAUSA...






TU,  DES DEL MAR, PUJARÀS COM LA BOIRA
                 “És un déu qui m’ha donat aquests lleures.”
                 VIRGILI  - Bucòlica I
                             ...
Setembre avança amb tu, amorós de boira,
s’anuncia amb un deix melancòlic
i fa el primer somriure sobre els camps,
com qui amida la casa tancada
on, arribat l’estiu, va ser feliç.
Poeta enamorat d’imatges oblidades
et diria que és bell, setembre, coronat d’arboç,
com un amant impacient de tu.
Canten abellerols i l’aire és dolç
quan les baies maduren
i la molsa prepara l’estada
dels visitants nocturns.
Quieta, la tarda aviva el meu desig
per l’amor que s’acosta:
tu, des de mar, pujaràs com la boira
per adormir-te amb mi.
Setembre, el dels retorns
a les velles i noves estances,
on el pas dels meus ulls sobre els llibres
i la conversa entre els teus llavis
es detura un moment a les flames
i reviu els colors del desfici.

No el temps, sinó la pausa, voldria,
que ens fa eterns.
***
Olga Xirinacs “Llavis que dansen”. Premi Carles Riba 1987.

diumenge, 30 de juny de 2019

QUAN L'OMBRA ES FA MÉS BLAVA...





No ha sortit ningú a rebre'm, ningú no m'esperava.
M'ha semblat que sentia una música vaga
d'un piano perdut qui sap en quina cambra.
Venia a poc a poc, a la tarda tornava.
L'asfalt era calent i la calor minvava
entre acàcies florides i la gent apressada.
He alçat el cap i els vides brillaven a ponent.
Els arbres, les parets, aspres, rugoses, clares,
m'indicaven el pas mentre jo m'acostava.
Encara no, m'he dit, esperaré que el vespre
vingui amb passes comptades,
com un felí a l'aguait quan l'ombra es fa més blava.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus, 1990

divendres, 10 de maig de 2019

ANIVERSARI DE L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS, HOMENATGE



He pujat les escales d'hivern a hora primera,
cruix la fusta, es bada la mimosa,
la llum del mar és groga sobre els vidres blaus
de l'aigua continguda en llunyania.
I aquí dalt, tendrament, he alliberat
el  secret de les meves companyies,
les que em segueixen sense veu, furtives,
fantasma o àngel, pensament, memòria,
i els he dit: desplegueu-vos,
fugiu per la finestra de llevant, voleu,
esborreu tot temor de nits en vetlla,
obriu al sol els llavis tan glaçats,
navegueu pel matí que recomença,
buideu-me el cap, i el cor, allibereu-me en vers.
Després ja tornareu, amb les mans buides
d'haver tocat el cel i no tenir
sinó un cos com el meu per univers.

Olga Xirinacs, 1997

dijous, 21 de març de 2019

QUAN VAIG TORNAR ALS ANYS TENDRES...


Quan vaig tornar als anys tendres,
la flor de Sant Joan deia el teu nom, feréstega,
a cops del groc prou aspre:
botons de tiges grises van descordar tot l’enyor
de tant temps adormit.
Els anys que hi havia al darrera
portaven vestits de xiscle de falcia,
feien olor de lluna, sal i espígol.
Tenien el color de la caseta en runes
crestallada de mareselva i vidalba,
i l’escalf de les dolces fogueres d’entranyats capvespres.
Tornaven a l’oïda el parrupeig de la tórtora que venia a la finestra,
el plàcid borbolleig del cafè a l’olleta de test
i les nostres veus que s’encalçaven
fins que els estels s’havien apagat.

Tots aquests febles ornaments amagaven la teva absència,
potser el teu oblit
-alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma-
i ara els descloc per recitar
amb veu blana
aquest llibre d’hores tan efímeres com l’alenar dels déus.

XIRINACS, Olga Óssa Major