dimarts, 12 de novembre de 2019

DESPRÉS QUE MORI...


Recupero un poema molt bonic d'Olga Xirinacs que ja havia publicat en alguna ocasió. Pertany al llibre La Muralla.


dissabte, 12 d’octubre de 2019

NO EL TEMPS, SINO LA PAUSA...






TU,  DES DEL MAR, PUJARÀS COM LA BOIRA
                 “És un déu qui m’ha donat aquests lleures.”
                 VIRGILI  - Bucòlica I
                             ...
Setembre avança amb tu, amorós de boira,
s’anuncia amb un deix melancòlic
i fa el primer somriure sobre els camps,
com qui amida la casa tancada
on, arribat l’estiu, va ser feliç.
Poeta enamorat d’imatges oblidades
et diria que és bell, setembre, coronat d’arboç,
com un amant impacient de tu.
Canten abellerols i l’aire és dolç
quan les baies maduren
i la molsa prepara l’estada
dels visitants nocturns.
Quieta, la tarda aviva el meu desig
per l’amor que s’acosta:
tu, des de mar, pujaràs com la boira
per adormir-te amb mi.
Setembre, el dels retorns
a les velles i noves estances,
on el pas dels meus ulls sobre els llibres
i la conversa entre els teus llavis
es detura un moment a les flames
i reviu els colors del desfici.

No el temps, sinó la pausa, voldria,
que ens fa eterns.
***
Olga Xirinacs “Llavis que dansen”. Premi Carles Riba 1987.

diumenge, 30 de juny de 2019

QUAN L'OMBRA ES FA MÉS BLAVA...





No ha sortit ningú a rebre'm, ningú no m'esperava.
M'ha semblat que sentia una música vaga
d'un piano perdut qui sap en quina cambra.
Venia a poc a poc, a la tarda tornava.
L'asfalt era calent i la calor minvava
entre acàcies florides i la gent apressada.
He alçat el cap i els vides brillaven a ponent.
Els arbres, les parets, aspres, rugoses, clares,
m'indicaven el pas mentre jo m'acostava.
Encara no, m'he dit, esperaré que el vespre
vingui amb passes comptades,
com un felí a l'aguait quan l'ombra es fa més blava.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus, 1990

divendres, 10 de maig de 2019

ANIVERSARI DE L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS, HOMENATGE



He pujat les escales d'hivern a hora primera,
cruix la fusta, es bada la mimosa,
la llum del mar és groga sobre els vidres blaus
de l'aigua continguda en llunyania.
I aquí dalt, tendrament, he alliberat
el  secret de les meves companyies,
les que em segueixen sense veu, furtives,
fantasma o àngel, pensament, memòria,
i els he dit: desplegueu-vos,
fugiu per la finestra de llevant, voleu,
esborreu tot temor de nits en vetlla,
obriu al sol els llavis tan glaçats,
navegueu pel matí que recomença,
buideu-me el cap, i el cor, allibereu-me en vers.
Després ja tornareu, amb les mans buides
d'haver tocat el cel i no tenir
sinó un cos com el meu per univers.

Olga Xirinacs, 1997

dijous, 21 de març de 2019

QUAN VAIG TORNAR ALS ANYS TENDRES...


Quan vaig tornar als anys tendres,
la flor de Sant Joan deia el teu nom, feréstega,
a cops del groc prou aspre:
botons de tiges grises van descordar tot l’enyor
de tant temps adormit.
Els anys que hi havia al darrera
portaven vestits de xiscle de falcia,
feien olor de lluna, sal i espígol.
Tenien el color de la caseta en runes
crestallada de mareselva i vidalba,
i l’escalf de les dolces fogueres d’entranyats capvespres.
Tornaven a l’oïda el parrupeig de la tórtora que venia a la finestra,
el plàcid borbolleig del cafè a l’olleta de test
i les nostres veus que s’encalçaven
fins que els estels s’havien apagat.

Tots aquests febles ornaments amagaven la teva absència,
potser el teu oblit
-alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma-
i ara els descloc per recitar
amb veu blana
aquest llibre d’hores tan efímeres com l’alenar dels déus.

XIRINACS, Olga Óssa Major

divendres, 8 de febrer de 2019

CLARA OLOR DEL PAISATGE...






Oh, que dolçament reposarien els meus ossos,
si algun dia la vostra flauta digués els meus amors!

Virgili, Bucòliques, llibre X



Clara olor del paisatge a mitja alçada,
quan una acàcia s'estremeix amb tu
perquè l'aire d'octubre t'esperava.
La platja, que es retira, sent l'onada
com la cobreix, amenaçant i esquiva;
com li porta, de lluny, la veu trencada
de les petxines mortes, i la roba
d'un ofegat anònim, estripada.
L'aigua de pluja busca els seus camins,
camins d'octubre, oberts, pedra oblidada
de la terra que es perd, arrossegada
entre avellanes mortes i arbres nus.

Sento la teva pell i el primer foc
acompanya la tarda de les llars.
Hi ha celatges enlaire, llavis prims
enamorats i balbs, bevent silencis
de solituds bellíssimes, glaçades,
on no arriba l'escalf de les besades
ni l'olor del fum nou, ni el vell sabor
del vi que es beu a poc a poc, del goig
d'aquesta llum que em fuig, tan breu, tan lluny.


Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)

diumenge, 29 de juliol de 2018

AQUELL ESTIU...


Resultat d'imatges de botons de tiges grises

Aquell estiu jugava la llum als teus cabells;
canviaves en verd mullada de sal
a l'ombra d'una barca vella,
i t'agradava sentir les veus i els passos
arrossegant-se per l'arena
i ficant-se a les teves orelles com serps d'aire.

Podíem imaginar qualsevol Atlàntida amb taronges de sol
que es desfeien a les mans.
Tu i jo vam ser déus ungits d'oli d'ametlles dolces.
Uns déus casolans
que jugaven a llençar-se cants de sirena
i besaven pells brunes i cabells humits.

S'acostaven gegants
que portaven tresors increïbles
pintats per en Segrelles,
fins que morien als nostres peus
quan l'aigua ens esborrava el son.

De Botons de tiges grises (1977)