divendres, 10 de maig de 2019

ANIVERSARI DE L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS, HOMENATGE



He pujat les escales d'hivern a hora primera,
cruix la fusta, es bada la mimosa,
la llum del mar és groga sobre els vidres blaus
de l'aigua continguda en llunyania.
I aquí dalt, tendrament, he alliberat
el  secret de les meves companyies,
les que em segueixen sense veu, furtives,
fantasma o àngel, pensament, memòria,
i els he dit: desplegueu-vos,
fugiu per la finestra de llevant, voleu,
esborreu tot temor de nits en vetlla,
obriu al sol els llavis tan glaçats,
navegueu pel matí que recomença,
buideu-me el cap, i el cor, allibereu-me en vers.
Després ja tornareu, amb les mans buides
d'haver tocat el cel i no tenir
sinó un cos com el meu per univers.

Olga Xirinacs, 1997

dijous, 21 de març de 2019

QUAN VAIG TORNAR ALS ANYS TENDRES...


Quan vaig tornar als anys tendres,
la flor de Sant Joan deia el teu nom, feréstega,
a cops del groc prou aspre:
botons de tiges grises van descordar tot l’enyor
de tant temps adormit.
Els anys que hi havia al darrera
portaven vestits de xiscle de falcia,
feien olor de lluna, sal i espígol.
Tenien el color de la caseta en runes
crestallada de mareselva i vidalba,
i l’escalf de les dolces fogueres d’entranyats capvespres.
Tornaven a l’oïda el parrupeig de la tórtora que venia a la finestra,
el plàcid borbolleig del cafè a l’olleta de test
i les nostres veus que s’encalçaven
fins que els estels s’havien apagat.

Tots aquests febles ornaments amagaven la teva absència,
potser el teu oblit
-alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma-
i ara els descloc per recitar
amb veu blana
aquest llibre d’hores tan efímeres com l’alenar dels déus.

XIRINACS, Olga Óssa Major

divendres, 8 de febrer de 2019

CLARA OLOR DEL PAISATGE...






Oh, que dolçament reposarien els meus ossos,
si algun dia la vostra flauta digués els meus amors!

Virgili, Bucòliques, llibre X



Clara olor del paisatge a mitja alçada,
quan una acàcia s'estremeix amb tu
perquè l'aire d'octubre t'esperava.
La platja, que es retira, sent l'onada
com la cobreix, amenaçant i esquiva;
com li porta, de lluny, la veu trencada
de les petxines mortes, i la roba
d'un ofegat anònim, estripada.
L'aigua de pluja busca els seus camins,
camins d'octubre, oberts, pedra oblidada
de la terra que es perd, arrossegada
entre avellanes mortes i arbres nus.

Sento la teva pell i el primer foc
acompanya la tarda de les llars.
Hi ha celatges enlaire, llavis prims
enamorats i balbs, bevent silencis
de solituds bellíssimes, glaçades,
on no arriba l'escalf de les besades
ni l'olor del fum nou, ni el vell sabor
del vi que es beu a poc a poc, del goig
d'aquesta llum que em fuig, tan breu, tan lluny.


Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)

diumenge, 29 de juliol de 2018

AQUELL ESTIU...


Resultat d'imatges de botons de tiges grises

Aquell estiu jugava la llum als teus cabells;
canviaves en verd mullada de sal
a l'ombra d'una barca vella,
i t'agradava sentir les veus i els passos
arrossegant-se per l'arena
i ficant-se a les teves orelles com serps d'aire.

Podíem imaginar qualsevol Atlàntida amb taronges de sol
que es desfeien a les mans.
Tu i jo vam ser déus ungits d'oli d'ametlles dolces.
Uns déus casolans
que jugaven a llençar-se cants de sirena
i besaven pells brunes i cabells humits.

S'acostaven gegants
que portaven tresors increïbles
pintats per en Segrelles,
fins que morien als nostres peus
quan l'aigua ens esborrava el son.

De Botons de tiges grises (1977)

dissabte, 16 de juny de 2018

EL SENTIT DE LA VIDA I EL GOIG DE L'AMISTAT





Amb motiu d'uns comentaris al meu blog sobre el tema de l'amistat i el sentit de la vida, l'escriptora Olga Xirinacs m'ha fet arribar aquestes reflexions, escrites fa algun temps, i que voldria compartir amb els lectors i lectores d'aquest blog:

ESTATS DE VIDA

- Sobre l’amistat

* L’amistat és més llarga que l’enamorament: el prepara i el sobreviu. (No sempre).

* Amistat és l’amor que creix amb nosaltres. L’amistat ens fa adonar que no som sols; mirem i ens miren i, a vegades, somriem a un altre: el primer amic, amb qui ens avenim, congeniem, ens estimem.

* Les primeres complicitats adolescents entre amigues van ser l’inici de la nostra llibertat: teníem un espai secret, evadit, compartit.

* Compartir amb generositat és el nostre punt feble: els amics ens poden trair.

* Compartir és més fort que trair; és positiu.

* L’amistat té arrels tan fondes que a vegades les hem de trobar descarnant la història particular; la herència –el caràcter- hi jugaven un paper.

* “Perdre un amic és perdre la meitat de l’ànima”, reconeixia Agustí d’Hipona. Jo n’acabo de perdre dos, i en perdré més si vaig vivint. ¿Com sobreviuré?

* Se sobreviu a l’absència. L’amistat s’incorpora a la sang i cada amic és immortal dins del nostre cervell. ¿Un cervell per sepultura? No, sinó com amable lloc de trobada i conversa. Per això a vegades enraonem sols.

* Wilfrid Owen, en el seu commovedor “Rèquiem de guerra” (guerra 1914-1918), musicat per Benjamin Britten, diu aquesta frase profunda: “El front pàl·lid de les noies és la sepultura dels soldats morts.” Vol dir que elles en guarden el record, els pensen.


* L’amiga íntima vol dir, en expressió adolescent, aquella a qui confiem el nostre temps únic, apassionat, tristíssim, gloriós; tant, que el nostre cor no el podria contenir tot sol. La mare té gelosia de l’amiga íntima.

* L’amiga íntima, si sobreviu el pas d’adolescència a jove, ens acompanyarà tota la vida, salvant totes les distàncies. La conversa, malgrat els anys, serà represa amb familiaritat: ens sabíem els antecedents.

* L’amiga íntima també ens pot conduir a l’amor total; però el nostre món no sempre s’il·lumina així.

* L’amistat és com l’aire i l’aigua: ens donen vida i ens hi podem deixar anar confiats si respectem el medi.

* No sabem si l’amistat persisteix més enllà de la mort, ni si hi podrem trobar aquells que voldríem haver tractat, però m’agradaria. Aquí no els he pogut conèixer.

* He fet amigues llegint els seus llibres quan ja eren mortes. ¿Ens reconeixeran?


 Sobre la vida i el seu sentit

* Em llevo i veig l’absurd: no podré arribar a la llum.


* La claror es mostra lluny de mi. És un simulacre de vida. Un miratge. Sé que no hi podré accedir, i el drama és que ho contemplo com un fet habitual.

 * No hi ha múscul capaç de separar les dues amenaces que m’oprimeixen: la del cel i la de la terra.
  
*No existeix la llibertat, i per això m’he acostumat a ser esclava: nit, dia, nit, dia, naixement, mort, naixement, mort. Un sistema inconegut m’atrapa. Qui asseguri que coneix el sistema, menteix.
  
*Néixer és una fatalitat. Una imposició. És l’inici de l’esclavatge i el camí de la mort.
  
*Entre tenebra i tenebra, s’ofega la vida.

*Mai no podré saber qui o què m’oprimeix: no n’existeixen referències ni se’n poden extreure conclusions ni, per tant, establir comparacions.
  
*L’absurd és el resultat d’impotència que aporten els aprenentatges.
  
*No hi ha proporció possible ni intuïda entre el que em volen fer creure que existeix i entre el que sóc realment.
  
*No cal rendir comptes. Ni demanar-ne. ¿A qui o a què?

(Textos inèdits)



dijous, 10 de maig de 2018

ANIVERSARI D'OLGA XIRINACS



No ha sortit ningú a rebre'm, ningú no m'esperava.
M'ha semblat que sentia la música vaga
d'un piano perdut qui sap en quina cambra.
Venia a poc a poc, a la tarda tornava.
L'asfalt era calent i la calor minvava
entre acàcies florides i la gent apressada.
He alçat el cap i els vides brillaven a ponent.
Els arbres, les parets, aspres, rugoses, clares,
m'indicaven el pas mentre jo m'acostava.
Encara no, m'he dit, esperaré que el vespre
vingui amb passes comptades,
com un felí a l'aguait quan l'ombra es fa més blava.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus, 1990

dimarts, 8 de maig de 2018

11 DE MAIG, 82è ANIVERSARI D'OLGA XIRINACS

Ara passen les noies. Són les filles,
seran les filles de les filles
i algú, darrera els vidres, les veurà com se'n van (...)

De 'La pluja sota els palaus'


Aquest proper divendres, 11 de maig i festa de Sant Ponç, serà el 82è aniversari d'Olga Xirinacs.

Amb motiu dels seus vuitanta anys fa ja algun temps que vam obrir aquest blog, així com un espai a facebook, en homenatge a la seva trajectòria i per insistir en què mereixia un reconeixement col·lectiu i d'alt voltatge. Aquest homenatge podia haver coincidit amb la concessió d'un guardó com ara el Premi d'Honor però les decisions del jurat que l'atorga han anat per uns altres verals.

Com en aquests darrers tres anys proposem que des dels blogs i espais diversos de la xarxa li felicitem aquest aniversari amb la transcripció de poemes i textos seus o escrivint algun comentari sobre la seva obra.

Olga Xirinacs té una obra diversa i eclèctica. En els darrers anys s'ha redescobert i valorat molt la seva poesia, al mateix o superior nivell que la de molts altres poetes catalans i encara poc coneguda a tots nivells.

Si us sumeu a l'homenatge d'aquest any podeu indicar-ho en algun comentari en aquest blog per tal de poder fer una llista dels que hi hagin col·laborat.