dijous, 15 d’octubre de 2020

CANAL IV

 

'Vora mar', aquarel·la, Júlia Costa (2018)

Llegeixo llibres vells, tinc el quadern obert,

la llum del nord em porta les històries

que havia vist en somnis i en llibres de museus.

Aquí interpreto el mon, i les ones m'inunden.

Un mon a quatre mans, tu amagada als racons,

la cambra vora el moll de barcasses severes.

Sempre hi ha una mansarda més amunt dels meus ulls.


Olga Xirinacs, Canal IV (Amsterdam, 1991)


diumenge, 1 de març de 2020

TARDA DE LA VIDA NOVA


TARDA DE LA VIDA NOVA

La tarda és sencera i nova,
no rovellada encara pels extrems,
hi cap una alegria en repòs,
els nens xisclaran quan toquin l'ona tèbia
que arriba a tantes platges com un brodat antic.
La tarda es farà blava, porcellana de Delft.
Tomba el dia a ponent i porta l'enyorança:
el mar es torna espès, l'han mirat molt,
i, amb aquella fatiga del vespre marí,
fil tan vell de matrius estel·lars,
remou les llàgrimes amb insistent retorn
des de platges llunyanes on la gent també plora.


NATURA
Editorial Ganzell, 2019



divendres, 14 de febrer de 2020

EL REC, EVOCACIONS POÈTIQUES DE LA INFANTESA


foto de Cossetània Edicions.

Poc temps després de publicar un recull de poemes, NATURA, l'escriptora Olga Xirinacs ha publicat EL REC, un magnífic recull d'evocacions de la seva infantesa a Rubí. El llibre ha tingut una excel·lent acollida i menys ressò, pel que fa als mitjans habituals, del que mereix, però això ja és com una mena de malaltia del país, del nostre, sovint injust i mesquí pel que fa als reconeixements i agraïments a la seva gent de pes. No puc evitar comparar la dedicació rebuda, per exemple, pel darrer d'Annie Ernaux, a França i fins i tot aquí, i sense voler fer odioses comparacions crec que son equivalents pel que fa a la qualitat i, fins i tot, a la temàtica.

L'assistència d'un gran nombre de públic, a la presentació de Rubí, demostren l'admiració que desvetlla l'escriptora i l'expectació amb la qual es reben les seves publicacions o se segueix el seu blog. Manllevo les fotografies de les moltes que ha penjat a facebook, al grup que vam crear reivindicant l'obra de l'escriptora, la Montse Riu.



foto de Montse Riu Piqué.

dissabte, 14 de desembre de 2019

UN CAMÍ ENTRE LA PINEDA


Branques, tinta sobre paper (Júlia Costa)





MONÒLEG DE LA POETA MALALTA (2)


No és amagar el dolor, 
més aviat es tracta, en el dolor,
d'enyorar un llarg respir d'herba segada,
de sortir de pantalles, agulles i desmais
i sominar un camí entre la pineda
amb ginestes i trèvols, roses de bardissa,
blava escabiosa i blanques gavarreres
i aquells lliris de marge, sota les  pomeres,
que ben segur que em besaran la pell.

Olga Xirinacs, NATURA
Ganzell, 2019

dimarts, 10 de desembre de 2019

NOU LLIBRE DE POESIA D'OLGA XIRINACS


Ahir vaig rebre el nou llibre de poemes d'Olga Xirinacs, publicat per una d'aquestes petites i coratjoses editorials, Ganzell. Sort d'internet i les vendes online, per cert.

Valoro molt la narrativa d'aquesta autora però la poesia em sembla extraordinària, superior a la de moltes patums masculins reconegudes i premiades. Aniré penjant algun dels poemes d'aquest llibre o fragments dels més llargs, en aquest blog. La reivindicació del Premi d'Honor ja crec que és tan sols testimonial, malauradament. 

Això dels premis, veient com van els Nobel -o els óscars de cinema-, cada dia em sembla més relatiu i condicionat a interessos i capelletes. Fa il·lusió que te'ls donguin, encara més si tenen dotació econòmica, no ho negaré, però pel que fa al que representen, fins i tot algun escriptor famós ha manifestat que sovint t'ho donen per allò que valores menys, del conjunt de la teva obra. 
Avui, l'inici d'un poema dividit en fragments, Monòleg de la poeta malalta (1). Trio aquest, també, per la referència a Silvia Plath, de la  qual estic llegint, amb gran admiració, aquests dies, La campana de vidre. 


Sóc al llit amb febre alta. M'endormisco.
Porto un sèrum clavat a la mà,
no em troben la vena.
En el temps de pensar desvariat
recordo la poeta Silvia Plath, per exemple,
i altres poetes que les dones lluitadores
amb sobrenoms feministes
han pres per icones perquè parlen del cos,
del dolor del cos. De les proves clíniques,
de la carn oberta, de l'esquinçament.
Més endavant vaig veure el part d'una poeta
per televisió oficial, ella jove i ja sàvia,
i va ser abanderada. Parlava de la sang,
del ventre que ens acosta a la terra.

Jo no en parlaré i també ho passo, això:
m'han obert en canal, he parit, he patit.
Els meus poemes, en canvi,
diuen amors, herbes, jardins, muralles i palaus.
Sé que ningú em prendrà per una icona
de cos de dona que sofreix.

Olga Xirinacs, Natura. Editorial Ganzell, 2019


dimarts, 12 de novembre de 2019

DESPRÉS QUE MORI...


Recupero un poema molt bonic d'Olga Xirinacs que ja havia publicat en alguna ocasió. Pertany al llibre La Muralla.


dissabte, 12 d’octubre de 2019

NO EL TEMPS, SINO LA PAUSA...






TU,  DES DEL MAR, PUJARÀS COM LA BOIRA
                 “És un déu qui m’ha donat aquests lleures.”
                 VIRGILI  - Bucòlica I
                             ...
Setembre avança amb tu, amorós de boira,
s’anuncia amb un deix melancòlic
i fa el primer somriure sobre els camps,
com qui amida la casa tancada
on, arribat l’estiu, va ser feliç.
Poeta enamorat d’imatges oblidades
et diria que és bell, setembre, coronat d’arboç,
com un amant impacient de tu.
Canten abellerols i l’aire és dolç
quan les baies maduren
i la molsa prepara l’estada
dels visitants nocturns.
Quieta, la tarda aviva el meu desig
per l’amor que s’acosta:
tu, des de mar, pujaràs com la boira
per adormir-te amb mi.
Setembre, el dels retorns
a les velles i noves estances,
on el pas dels meus ulls sobre els llibres
i la conversa entre els teus llavis
es detura un moment a les flames
i reviu els colors del desfici.

No el temps, sinó la pausa, voldria,
que ens fa eterns.
***
Olga Xirinacs “Llavis que dansen”. Premi Carles Riba 1987.