dimarts, 17 de gener de 2017

EL SECRET






He pujat les escales d'hivern a hora primera,
cruix la fusta, es bada la mimosa,
la llum del mar és groga sobre els vidres blaus
de l'aigua continguda en llunyania.
I aquí dalt, tendrament, he alliberat
el  secret de les meves companyies,
les que em segueixen sense veu, furtives,
fantasma o àngel, pensament, memòria,
i els he dit: desplegueu-vos,
fugiu per la finestra de llevant, voleu,
esborreu tot temor de nits en vetlla,
obriu al sol els llavis tan glaçats,
navegueu pel matí que recomença,
buideu-me el cap, i el cor, allibereu-me en vers.
Després ja tornareu, amb les mans buides
d'haver tocat el cel i no tenir
sinó un cos com el meu per univers.

Olga Xirinacs, 1997

dilluns, 2 de gener de 2017

LA TERRA PROMESA


Ara mateix, aquí, on t'he trobat i et tinc, rebel,
no escoltare més déus amb les paraules dures
de càstig i de mort.
No àngels caiguts ni fosques amenaces.
Si hi va haver paradisos llunyans
fa massa temps que s'han perdut.
Ara el lent creixement de les herbes,
l'alta victòria dels xiprers,
el repòs confiat dels ocells a les branques
i el teu cos adormit sobre el món
són la part de la terra promesa
d'on ha nascut la meva rebel·lia:
no hi ha temor en la dolcesa esquiva
que posseeix el dia amb un soriure
ara mateix, aquí.

Olga Xirinacs, 1997

diumenge, 18 de desembre de 2016

ES DE NIT EN SILENCI...



És de nit en silenci, el carrer ja és tot buit.
Dormen els fills sota edredons de ploma
i alguna veum'arriba, encara esmorteïda,
mentre parlen i riuen, abans d'agafar el son.
L'hivern s'atura fora, amb l'alè sobre els vidres.
Puc sentir el mar de fons com bramula amb feresa:
sense repòs, les aigües envesteixen
les roques, i les platges i els vaixells ancorats.

Un neguit inquietant compassa els meus somnis.
De nit tot és opac, les hores s'allargassen
i a poc a poc convoco les amables imatges
que pugin des del fons, on de dia reposen:
que em vetllin, que em somriguin, que em tornin tot allò
que hauria pogut fer, que no he sabut contar,
que esperava amb somriures i que ja s'ha allunyat.

Ve la son i m'adormo amb el cant d'un poeta
que fa els versos més bells fins que arriba l'aurora
i amb la claror del dia oblida les paraules.
Qui les vol retrobar, ja s'han desfet en l'aire
o el mar se les ha endut, gelós, enjogassat.

Olga Xirinacs

diumenge, 11 de desembre de 2016

SENTO EL FRED A LES MANS...



Sento el fred a les mans. Ara, a la tarda,
passos i veus s'aprimen amb el vent
i la boira hivernal baveja els cossos.
Cada capvespre és un amant que torna
per abraçar-me amb tèrbols pensaments.

Soc una breu imatge, navegant
de rutes sense nom, encara presa
d'aquell desig que, poc a poc, s'apaga,
com l'aigua que es retira amb la marea
i deixa un llit de cendra, lentament.

Mor el sol de la tarda sobre el pont
que travessa la vida. ¡Si pogués
seguir la llum que es perd cap al ponent!

Tanco els ulls i les mans, amb el gest feble
de qui se sap vençut. Però i ha un pàl·lid
inici de tendresa que em retorna,
perquè, vivint, dic sí, i és suficient.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus, 1990

dimarts, 29 de novembre de 2016

EN EL PAISATGE HI HA BOIRES...

Resultat d'imatges de Berthe Morisot camp de blat

Berthe Morisot ha pintat un camp de blat, però en el paisatge hi ha boires i per això el color s'endolceix. Un home amb una camisa blava avança pel cami i podria se qualsevol amic o familiar dels Ramsay. Però Virginia potser no ho sabia, això, i potser no era sensible a la pintura dels impressionistes, ella, tota sensacions fugaces. El cel de Virginia abasta tot un món sense perdre res, ni l'ala de plata imperceptible que fa canviar la tarda. Ni un llum ni una lllum. A les cases i ha una atmosfera interior càlida, recollida, feta d'alens menuts, d'infants, de poms de roses i de cortines per absorbir precisament la dolcesa gris del paisatge exterior...

Olga Xirinacs, 'Interior amb difunts', Destino, 1982

dimarts, 22 de novembre de 2016

NOVEMBRE


Feia fred. Era novembre i per les vores del riu les fulles dels pollancres prenien, caigudes, uns tons daurats que es fonien a la terra. Les petites gavines sobrevolaven l'aigua ràpida, crescuda, i tots dos s'aturaven sovint a tirar lluny alguna pedrao a observar les inicials i les inscripcions amoroses que envoltaven els arbres, sobretot els faigs, més corpulents...

Olga Xirinacs, Tempesta d'hivern, Columna 1990

dijous, 17 de novembre de 2016

ELS MISERABLES DEL VEÏNAT

Resultat d'imatges de Nonell

Són els miserables d'en Nonell, que apuntalen els carreus de les esglésies, muntanyes de parracs de color verd fosc, granat, negre, deixats allà com una nosa, escorrialla silenciosa que constitueix per ella mateixa una població d'ombres animades, cadascuna amb un cos gairebé endevinat, sempre tràgic, quegira l'esguard cap a la paret o a terra enun gest d'impotència...

Olga Xirinacs, 'Interior amb difunts', Destino, 1982