CLARA OLOR DEL PAISATGE...

Oh, que dolçament reposarien els meus ossos,
si algun dia la vostra flauta digués els meus amors!

Virgili, Bucòliques, llibre X



Clara olor del paisatge a mitja alçada,
quan una acàcia s'estremeix amb tu
perquè l'aire d'octubre t'esperava.
La platja, que es retira, sent l'onada
com la cobreix, amenaçant i esquiva;
com li porta, de lluny, la veu trencada
de les petxines mortes, i la roba
d'un ofegat anònim, estripada.
L'aigua de pluja busca els seus camins,
camins d'octubre, oberts, pedra oblidada
de la terra que es perd, arrossegada
entre avellanes mortes i arbres nus.

Sento la teva pell i el primer foc
acompanya la tarda de les llars.
Hi ha celatges enlaire, llavis prims
enamorats i balbs, bevent silencis
de solituds bellíssimes, glaçades,
on no arriba l'escalf de les besades
ni l'olor del fum nou, ni el vell sabor
del vi que es beu a poc a poc, del goig
d'aquesta llum que em fuig, tan breu, tan lluny.


Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)

TOTA LA COSTA ES BRESSA DE VAIXELLS...

Tota la costa es bressa de vaixells
adormits a llevant. La llum s'esberla
i fa estremir les pedres. Els racons
s'espolsen l'ombra espessa, i als cantons
les finestres desvetllen cent miralls
encara blaus de son. Ungim les mans
amb sal i pa calent.Els peus ja enceten
rosaris de llambordes, i a la Seu
s'estrenen glops de bronze que rodolen
fent forats a les Voltes a la mar.
Som fills de terra eixuta i ens drecem
sobre runes altives. Vencerem
amb els brots d'olivera alçats al vent.

De Clau de blau (1978)

BANDERES I EXILIS

Reprodueixo l'article BANDERES I EXILIS, d'Olga Xirinacs, publicat a FET A TARRAGONA, el 13 de maig de 2015, ja que em sembla imprescindible recuperar la història de la recuperació de la nostra poesia en temps difícils i de com l'escriptora en va ser una de les protagonistes.

Olga Xirinacs, en el seu discurs d’agraïment per la concessió de la Flor Natural, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1978 (foto cedida)

Aquest mes de maig, que a Barcelona celebren poesia i Jocs Florals, on es baten poetes a bombo i plateret (enguany les eleccions eclipsen la poesia), us explicaré un bocí de la Història de Catalunya que convé saber; em perdonareu que l’expliqui perquè és cosa personal, però considero que també és, i tant, nacional i internacional.

Un dia d’octubre de 1976 m’avisen de Barcelona que havia guanyat la Flor Natural dels Jocs Florals a l’Exili, aLausana. En temps franquista i de forta repressió, els Jocs Florals de Barcelona, o sigui els originals, celebrats des de l’Edat Mitjana, s’havien hagut de refugiar a les Cases Catalanes a l’estranger que acollien aquesta festa solemne, perquè aquí era perseguida i empresonats els organitzadors. Prohibit a Catalunya posar una bandera catalana i cantar El Cant de la Senyera, i menys Els Segadors (recordem els Fets del Palau de la Música, que van comportar consell de guerra i empresonaments) i es prenia el passaport als patriotes que sortien, que estaven vigilats.

Va ser el meu primer viatge en avió. Quan arribem a Lausana veiem, amb gran admiració, que els carrers eren plens de banderes catalanes, flors, i anunci dels Jocs… sense repressió de cap mena, quan aquí per aquest fet t’empresonaven. La festa es va celebrar a l’aula magna de la Universitat, amb tota brillantor. I amb tots els cants corresponents patriòtics més un recital de lieder en concert. Com que la Reina de la Festa no havia pogut acudir, vaig ser alhora premiada i proclamada reina de la festa. Portava un vestit llarg negre a to amb la solemnitat i m’acompanyava del braç l’eminent Joan Triadú. Les meves sis dames d’Honor, totes vestides de blanc i de llarg, amb vistosos rams de flors com saben fer a Suïssa, eren les filles dels catalans que vivien a Lausana. I allà ens teniu amb un goig que enamorava. El jurat era format per Joan Triadú, president,Josep Maria Castellet, Alexandre Cirici-Pellicer, Fèlix Cucurull, Albert Manent, Ramon Sugranyes de Franch i Xavier Fàbregas. Noms tots ells ben il·lustres.

Aula Magna de la Universitat de Lausana en l’acte dels Jocs Florals a l’Exili celebrat el 1976 (foto cedida)

Sempre recordaré que el rellotge de la torre de la universitat té aquesta preciosa llegenda: “Jo sols assenyalo les hores clares”. L’endemà, televisió i diaris portaven tots ressenya i fotos de la festa floral dels catalans, fins i tot els que es repartien als trens, ¿us ho imagineu? Ara que sóc vella, tanco els ulls i em figuro el paradís.

L’any 1977 la festa es va celebrar a Munic, on vaig guanyar la Viola d’Or i Argent. Tot també amb gran solemnitat, vestits llargs, banderes, etc. Finalment, ve el 1978. Mort Franco, la Festa dels Jocs Florals retorna aBarcelona, on acudeixen els casals catalans de l’estranger, en el que se’n va dir Jocs del Retrobament.

La Banda Municipal de Barcelona toca amb solemnitat la Marxa de Joan II, amb allò que en diuen ‘pompa i circumstància’. Entro jo amb un vestit llarg color d’or vell,  cap al Saló de Cent, amb un esplèndid ram d’orquídies i llaçada confeccionat per les floristes de la Rambla de Barcelona. ¿Us torneu a imaginar? Com que el guanyador solia ser un home, portava de bracet la Reina de la Festa. Però jo vaig portar la meva professora de piano, Carme Flexas, tan estimada. Em van concedir la Flor Natural dels que en van dir els Jocs del Retrobament. De tornada del tron, em portava de bracet l’il·lustre pintor Joan Miró, i les dones li acariciaven la cara dient que feia cara de pometa. Ell em va fer un dibuix encerclant un meu poema.

Als Jocs del Retrobament hi assistien il·lustres exiliats, entre ells Ventura Gassol, de la Selva del Camp, cèlebre polític i poeta de l’Elegia Tardoral i tants d’altres. Ell va signar el meu títol de Mestre en Gai Saber. Havent aconseguit les tres flors preceptives, ja era a ple dret Mestre en Gai Saber. En fi, ja podeu veure que, als meus 79, que són aquest mes, encara us puc explicar ‘en vida’, com deia un amic, aquestes històries de poesia i de Pàtria. La pàtria no la fan solament els partits polítics, no, que se solen omplir de tanta cridòria sobrera, sinó tots aquells que treballem per fer una Catalunya millor per a tothom.

La poesia – la meva i la dels altres participants – va fer honrosament de pont entre l’exili i la llibertat (ara encara amenaçada). Els catalans de tot arreu del món ens havien acollit i el 78 els acollíem a ells. L’ART EN MAJÚSCULES UNIA ELS POBLES. QUE ELS CONTINUÏ UNINT.

Olga Xirinacs (maig, 2015)

...LLUNA OBLIDADA EN L'UNIVERS DELS DÉUS

Reprodueixo el poema que el també poeta, Israel Clarà, va penjar al grup del facebook. Gràcies per les aportacions literàries!!!

Poema d'Olga Xirinacs, del seu meravellós llibre LLAVIS QUE DANSEN, Premi Carles Riba 1987.

LA TERRA ASSACIADA

Em calia esperar. Veure la iuca com floria,
just a finals d’estiu, blanca torxa enlairada;
que els ocells s’aquietessin als arbres
i que el sol davallés sobre un mar sense déus.

Em calia esperar. I ja passada
l’aridesa dels dies estivals,
retornar a la paraula com a un antic desig
o un privilegi llargament volgut.
He guaitat l’horitzó fins als límits marins,
com si d’allà em vingués la certitud.
He trobat el sentit del silenci a les mans,
s’acosta el temps madur,
quan el pas de l’amant sobre boires manyagues
travessa aquest setembre i m’acompanya.
Plenitud de les baies, dels vestits de seda,
d’incendis de metall i de sang presa
que ha oblidat el dolor.
La terra, assaciada, mostra el cos tot nu.

Prepararé l’entrada tardoral
perquè els dies d’hivern, aquí a ciutat,
em siguin agradosos. Comptaré les pauses
dels llibres sense nom; em miraré al mirall
i et reconeixeré, paraula-imatge
resseguida amb els llavis, desitjada,
lluna oblidada en l’univers dels déus.

TAMPOC ELS ARBRES SABEN PER QUÈ BROSTEN...

Un altre gran poema de l'Olga Xirinacs amb un altre dels magnífics comentaris de l'Helena Bonals.

Simplement

Til·lers i alzines, roures, oms i avets
són columnes que em guarden de l'horror del cel.
Plàtans i àlbers, castanyers i pins,
fatigats del seu pes fan doblecs a l'escorça,
tal com jo em plego al fet de viure.
Sóc l’herba que s'ajeu, la canya al vent, pissarra,
ignoro per què sóc aquí escrivint com si m'hi anés la vida.
Tampoc els arbres saben per què brosten
un any i un altre, fins que el llamp els venç
o la terra els asseca. Ells, en la seva robustesa,
em protegeixen del buit inclement on em perdria.
Em fan ombra i escalf, i bon sostre,
i paret si convé, i suport pels meus passos.
Estimo els arbres, els escolto, els faig carícies
com al llom d'un cavall tremolós, però ells en ferm.
Ulls d'arbre-catedral, arrels i fruits en harmonia.
Com més creixo i camino, més m'adono
que no cal que interpreti el meu pas ni en busqui les raons:
com ells, els arbres, simplement m'he trobat a la Terra.

XIRINACS, Olga. Dins La taronja a terra

Les fulles guarden de l'horror del cel, de ser un ser celestial, sense desitjos, de tornada de tot. Els arbres es dobleguen amb el pes, com les nostres vides es dobleguen amb l'existència. L'herba, les canyes, la pissarra que fa baixada en un sostre, també. No sap, la veu poètica, per què és viva, per què vol escriure amb tanta passió, per què repeteix cada dia, cada estació, les mateixes accions, com Sisif. Com els arbres fins que moren. No cal trobar el sentit a la vida, simplement viure-la.

http://unacosamoltgranenunademoltpetita.blogspot.com/…/simp…

BALNEARI DEL NORD

Un article de l'escriptora Teresa Costa-Gramunt, sobre el poemari d'Olga Xirinacs,  publicat a l'EIX DIARI, EL 2/6/2014

BALNEARI DEL NORD

     Diu el filòsof i antropòleg argentí Hugo Mujica que els occidentals tendim a privilegiar la comprensió per damunt de la sensació, que ens sentim més atrets pel significat que no pas pel sentit, per allò captat per damunt d’allò que esdevé (present, experiència), per la paraula per damunt de la veu.

     Potser sí que, com deia un filòsof de casa nostra, Eugeni d’Ors, ens espanta una mica el misteri de la vida, la seva nuesa esplendorosa. Llavors, per comptes de viure-la en plenitud ens dediquem a pensar-la amb més visió científica que poètica. Perquè la poesia és revolucionària en aquest sentit: tracta el misteri nuament, radicalment, perquè la poesia és vivència. Potser sí, doncs, que el que ha de prevaldre tant en l’escriptura com en la lectura d’un poema és el que en podríem anomenar visió o experiència holística, com se’n diu ara d’una experiència unitària. Aquest tipus de visió, que és espiritual, equival a allò que esdevé juntament al seu sentit essencial, així com la percepció en profunditat de la veu emissora. Tot sense fisures. És a dir: visió-escolta-comprensió directa de la realitat, la seva revelació pura.

     L’espant pels misteris que la poesia revela provoca les paraules que n’oculten la veu? No és el cas del llibre de poemes Balneari del nord (Editorial Òmicron), d’Olga Xirinacs. Aquí la poeta, servint-se magistralment del seu ofici a l’hora de treballar les paraules, assoleix de traslladar als lectors de forma visionària, epifànica, la seva experiència total. Pel camí de la revelació, Olga Xirinacs assoleix de fer-nos entrar en les seves vivències en un balneari del nord de la Península Ibèrica, una casa de banys públics terapèutics, beneficiosos per a la salut. L’estada al balneari es converteix en un pretext magnífic per a una meditació profunda (seva i nostra) sobre el pas de la vida en els nostres cossos, però també en les nostres ànimes.

     Els banys, les cures de fang, les sessions d’aromateràpia o de relaxació, els passejos pel jardí i pels indrets propers, les converses amb alguns dels habitants del lloc no li representen, a l’autora, simples esdeveniments quotidians, anècdotes, sinó que li esdevenen experiències reveladores, transcendents.

     Per exemple: la veu de la Vida en majúscula que d’alguna manera va pronunciar-se en el moment de crear les primeres criatures del llim, amb la fina orella de l’esperit es fa present en la poeta després d’una teràpia de fang. Mercès a la cura delicada per una banda, i a la disposició de l’ànima per l’altra, l’ésser jacent en una camilla de balneari esdevé un ésser nou més enllà del cos. Renéixer a la consciència que no som només un cos és obra nostra en el moment en què, receptius amb el do de la vida com volia Mestre Eckhart, deixem que s’obri en nosaltres l’existència sencera. Som dins aquesta existència, malgrat el dolor i la fragilitat del cos, i malgrat la tristesa o la melangia de l’ànima pel pas inexorable del temps.  

     A Balneari del nord vivim allò que li esdevé a la poeta. Per això podem dir amb ella que no sabem si el camí [la vida, els seus tràfecs] ens embruta en el sentit bíblic de pecat o ens treballa com l’aigua treballa els cantells de la roca. Només sabem allò que experimentem, que veiem dins nostre amb total claredat, allò que es revela amb nitidesa quan no hi posem obstacles, quan les paraules són com copes de cristall on el vi de la vida hi és tant com es transparenta. Només sabem el que ens sentim ser en cada moment, fluint també amb els batecs del cor com quan es contempla a la manera viscontiniana la bellesa d’un altre cos. Balneari del nord, d’Olga Xirinacs, és un llibre dens en l’expressió d’aquest tipus d’experiències límit, frontereres, en tant que abarquen allò sensible i allò espiritual en nosaltres, en una abraçada sense temps perquè és pura presència.  

Teresa Costa-Gramunt      

     

QUÈ PASSA AMB OLGA XIRINACS?

OLGA XIRINACS, MIL PÀGINES EN VERS

"Què ens passa? Les administracions són sordes, o només tenen orelles quan esperen beneficis electorals?"

Isabel Clara Simó

He llegit un llibre insòlit, diferent, d’aquells que honoren una literatura: la poesia completa d’Olga Xirinacs. Es tracta d’un volum de mil pàgines, on hi ha tota la poesia d’aquesta dona extraordinària, i en aquests moments –ai, las!- tan oblidada. Té el premi Carles Riba, el més important que tenim, premis en alguns Jocs Florals, reconeixements de la crítica (té el premi de Crítica Serra d’Or, el més prestigiós), ha guanyat premis a Suïssa i a Munic, ha estat traduïda a diverses llengües. Sumem-hi que té pràcticament tots els guardons en narrativa, i que hi ha textos de persones de l’alçada d’Agustí Bartra o de Joan Triadú que no n’escatimen els elogis.

M’ha sorprès veure un poema on Joan Miró ha fet uns dibuixos de la seva pròpia mà, i el ventall immens de recursos i d’estils que ha conreat al llarg de la seva vida. M’impressiona un poema curt seu que fa: “Crida, que t’han caigut damunt / totes les lloses de la tarda / i tota l’arena victoriosa / dels exèrcits contra tu. / Obre els ulls i rebel•la’t, / que se t’acaba l’aire / de les flors de pomera. / Alça les mans, defensa’t / del rosec de la nit”.

M’ha emocionat que el gran Agustí Bartra li digui “pastora de les coses” i la compari a Vermeer i al Bosco; m’ha produït satisfacció que Francesc Parcerisas digui que “Olga Xirinacs sempre ha escrit amb una gran delicadesa i elegància d’estil”. I m’ha colpit que el també poeta i editor Israel Clarà s’hagi embarcat en l’aventura de l’edició d’aquets llibre immens sense ajudes i només mogut per l’admiració.

Doncs bé, la pregunta és: què passa amb Olga Xirinacs? Per què aquesta dona que guanyava tots els premis, que era considerada un puntal de la nostra literatura, ara es veu silenciada fins al deliri? Com és possible que un llibre com aquest no hagi tingut ni una sola ressenya en cap publicació? Una raresa, i un luxe, per a una literatura, per què és així menystinguda i silenciada?

Què ens passa? Les administracions són sordes, o només tenen orelles quan esperen beneficis electorals? Els manaires de la cultura, han de silenciar les grans veus perquè sentim les petites, que altrament no travessarien ni el carrer de sa casa?

Els mediocres han guanyat? Des de fa temps? Des d’ara mateix? Quan va morir l’Espriu, i el van voler silenciar, estaven guanyant? Quan va morir l’Estellés, i el van voler silenciar, estaven guanyant? Invisibilitzant l’Olga Xirinacs, estan guanyant? O és que no veuen que hi perdem tots?

Oh i tant que de vegades m’agradaria anar-me’n nord enllà!

(El Singular.cat, 16/6/2010)