dimarts, 12 de maig de 2015

BANDERES I EXILIS

Reprodueixo l'article BANDERES I EXILIS, d'Olga Xirinacs, publicat a FET A TARRAGONA, el 13 de maig de 2015, ja que em sembla imprescindible recuperar la història de la recuperació de la nostra poesia en temps difícils i de com l'escriptora en va ser una de les protagonistes.



Olga Xirinacs, en el seu discurs d’agraïment per la concessió de la Flor Natural, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1978 (foto cedida)
Aquest mes de maig, que a Barcelona celebren poesia i Jocs Florals, on es baten poetes a bombo i plateret (enguany les eleccions eclipsen la poesia), us explicaré un bocí de la Història de Catalunya que convé saber; em perdonareu que l’expliqui perquè és cosa personal, però considero que també és, i tant, nacional i internacional.

Un dia d’octubre de 1976 m’avisen de Barcelona que havia guanyat la Flor Natural dels Jocs Florals a l’Exili, aLausana. En temps franquista i de forta repressió, els Jocs Florals de Barcelona, o sigui els originals, celebrats des de l’Edat Mitjana, s’havien hagut de refugiar a les Cases Catalanes a l’estranger que acollien aquesta festa solemne, perquè aquí era perseguida i empresonats els organitzadors. Prohibit a Catalunya posar una bandera catalana i cantar El Cant de la Senyera, i menys Els Segadors (recordem els Fets del Palau de la Música, que van comportar consell de guerra i empresonaments) i es prenia el passaport als patriotes que sortien, que estaven vigilats.

Va ser el meu primer viatge en avió. Quan arribem a Lausana veiem, amb gran admiració, que els carrers eren plens de banderes catalanes, flors, i anunci dels Jocs… sense repressió de cap mena, quan aquí per aquest fet t’empresonaven. La festa es va celebrar a l’aula magna de la Universitat, amb tota brillantor. I amb tots els cants corresponents patriòtics més un recital de lieder en concert. Com que la Reina de la Festa no havia pogut acudir, vaig ser alhora premiada i proclamada reina de la festa. Portava un vestit llarg negre a to amb la solemnitat i m’acompanyava del braç l’eminent Joan Triadú. Les meves sis dames d’Honor, totes vestides de blanc i de llarg, amb vistosos rams de flors com saben fer a Suïssa, eren les filles dels catalans que vivien a Lausana. I allà ens teniu amb un goig que enamorava. El jurat era format per Joan Triadú, president,Josep Maria Castellet, Alexandre Cirici-Pellicer, Fèlix Cucurull, Albert Manent, Ramon Sugranyes de Franch i Xavier Fàbregas. Noms tots ells ben il·lustres.

Aula Magna de la Universitat de Lausana en l'acte dels Jocs Florals a l'Exili celebrat el 1976 (foto cedida)
Aula Magna de la Universitat de Lausana en l’acte dels Jocs Florals a l’Exili celebrat el 1976 (foto cedida)













Sempre recordaré que el rellotge de la torre de la universitat té aquesta preciosa llegenda: “Jo sols assenyalo les hores clares”. L’endemà, televisió i diaris portaven tots ressenya i fotos de la festa floral dels catalans, fins i tot els que es repartien als trens, ¿us ho imagineu? Ara que sóc vella, tanco els ulls i em figuro el paradís.

L’any 1977 la festa es va celebrar a Munic, on vaig guanyar la Viola d’Or i Argent. Tot també amb gran solemnitat, vestits llargs, banderes, etc. Finalment, ve el 1978. Mort Franco, la Festa dels Jocs Florals retorna aBarcelona, on acudeixen els casals catalans de l’estranger, en el que se’n va dir Jocs del Retrobament.

La Banda Municipal de Barcelona toca amb solemnitat la Marxa de Joan II, amb allò que en diuen ‘pompa i circumstància’. Entro jo amb un vestit llarg color d’or vell,  cap al Saló de Cent, amb un esplèndid ram d’orquídies i llaçada confeccionat per les floristes de la Rambla de Barcelona. ¿Us torneu a imaginar? Com que el guanyador solia ser un home, portava de bracet la Reina de la Festa. Però jo vaig portar la meva professora de piano, Carme Flexas, tan estimada. Em van concedir la Flor Natural dels que en van dir els Jocs del Retrobament. De tornada del tron, em portava de bracet l’il·lustre pintor Joan Miró, i les dones li acariciaven la cara dient que feia cara de pometa. Ell em va fer un dibuix encerclant un meu poema.

Als Jocs del Retrobament hi assistien il·lustres exiliats, entre ells Ventura Gassol, de la Selva del Camp, cèlebre polític i poeta de l’Elegia Tardoral i tants d’altres. Ell va signar el meu títol de Mestre en Gai Saber. Havent aconseguit les tres flors preceptives, ja era a ple dret Mestre en Gai Saber. En fi, ja podeu veure que, als meus 79, que són aquest mes, encara us puc explicar ‘en vida’, com deia un amic, aquestes històries de poesia i de Pàtria. La pàtria no la fan solament els partits polítics, no, que se solen omplir de tanta cridòria sobrera, sinó tots aquells que treballem per fer una Catalunya millor per a tothom.

La poesia – la meva i la dels altres participants – va fer honrosament de pont entre l’exili i la llibertat (ara encara amenaçada). Els catalans de tot arreu del món ens havien acollit i el 78 els acollíem a ells. L’ART EN MAJÚSCULES UNIA ELS POBLES. QUE ELS CONTINUÏ UNINT.

Olga Xirinacs (maig, 2015)

2 comentaris:

  1. hauríem de tenir molt present les paraules del darrer paràgraf
    i pensar una mica més en això: la llibertat ara encara amenaçada; a vegades fa cosa veure com fem desaparèixer els límits de tot plegat;
    salutacions

    ResponElimina
  2. Cert, Matilde, sempre s'ha d'estar a l'aguait, mai no hi ha res aconseguit del tot

    ResponElimina