dissabte, 16 de juny del 2018

EL SENTIT DE LA VIDA I EL GOIG DE L'AMISTAT





Amb motiu d'uns comentaris al meu blog sobre el tema de l'amistat i el sentit de la vida, l'escriptora Olga Xirinacs m'ha fet arribar aquestes reflexions, escrites fa algun temps, i que voldria compartir amb els lectors i lectores d'aquest blog:

ESTATS DE VIDA

- Sobre l’amistat

* L’amistat és més llarga que l’enamorament: el prepara i el sobreviu. (No sempre).

* Amistat és l’amor que creix amb nosaltres. L’amistat ens fa adonar que no som sols; mirem i ens miren i, a vegades, somriem a un altre: el primer amic, amb qui ens avenim, congeniem, ens estimem.

* Les primeres complicitats adolescents entre amigues van ser l’inici de la nostra llibertat: teníem un espai secret, evadit, compartit.

* Compartir amb generositat és el nostre punt feble: els amics ens poden trair.

* Compartir és més fort que trair; és positiu.

* L’amistat té arrels tan fondes que a vegades les hem de trobar descarnant la història particular; la herència –el caràcter- hi jugaven un paper.

* “Perdre un amic és perdre la meitat de l’ànima”, reconeixia Agustí d’Hipona. Jo n’acabo de perdre dos, i en perdré més si vaig vivint. ¿Com sobreviuré?

* Se sobreviu a l’absència. L’amistat s’incorpora a la sang i cada amic és immortal dins del nostre cervell. ¿Un cervell per sepultura? No, sinó com amable lloc de trobada i conversa. Per això a vegades enraonem sols.

* Wilfrid Owen, en el seu commovedor “Rèquiem de guerra” (guerra 1914-1918), musicat per Benjamin Britten, diu aquesta frase profunda: “El front pàl·lid de les noies és la sepultura dels soldats morts.” Vol dir que elles en guarden el record, els pensen.


* L’amiga íntima vol dir, en expressió adolescent, aquella a qui confiem el nostre temps únic, apassionat, tristíssim, gloriós; tant, que el nostre cor no el podria contenir tot sol. La mare té gelosia de l’amiga íntima.

* L’amiga íntima, si sobreviu el pas d’adolescència a jove, ens acompanyarà tota la vida, salvant totes les distàncies. La conversa, malgrat els anys, serà represa amb familiaritat: ens sabíem els antecedents.

* L’amiga íntima també ens pot conduir a l’amor total; però el nostre món no sempre s’il·lumina així.

* L’amistat és com l’aire i l’aigua: ens donen vida i ens hi podem deixar anar confiats si respectem el medi.

* No sabem si l’amistat persisteix més enllà de la mort, ni si hi podrem trobar aquells que voldríem haver tractat, però m’agradaria. Aquí no els he pogut conèixer.

* He fet amigues llegint els seus llibres quan ja eren mortes. ¿Ens reconeixeran?


 Sobre la vida i el seu sentit

* Em llevo i veig l’absurd: no podré arribar a la llum.


* La claror es mostra lluny de mi. És un simulacre de vida. Un miratge. Sé que no hi podré accedir, i el drama és que ho contemplo com un fet habitual.

 * No hi ha múscul capaç de separar les dues amenaces que m’oprimeixen: la del cel i la de la terra.
  
*No existeix la llibertat, i per això m’he acostumat a ser esclava: nit, dia, nit, dia, naixement, mort, naixement, mort. Un sistema inconegut m’atrapa. Qui asseguri que coneix el sistema, menteix.
  
*Néixer és una fatalitat. Una imposició. És l’inici de l’esclavatge i el camí de la mort.
  
*Entre tenebra i tenebra, s’ofega la vida.

*Mai no podré saber qui o què m’oprimeix: no n’existeixen referències ni se’n poden extreure conclusions ni, per tant, establir comparacions.
  
*L’absurd és el resultat d’impotència que aporten els aprenentatges.
  
*No hi ha proporció possible ni intuïda entre el que em volen fer creure que existeix i entre el que sóc realment.
  
*No cal rendir comptes. Ni demanar-ne. ¿A qui o a què?

(Textos inèdits)