diumenge, 29 de juliol del 2018

AQUELL ESTIU...


Resultat d'imatges de botons de tiges grises

Aquell estiu jugava la llum als teus cabells;
canviaves en verd mullada de sal
a l'ombra d'una barca vella,
i t'agradava sentir les veus i els passos
arrossegant-se per l'arena
i ficant-se a les teves orelles com serps d'aire.

Podíem imaginar qualsevol Atlàntida amb taronges de sol
que es desfeien a les mans.
Tu i jo vam ser déus ungits d'oli d'ametlles dolces.
Uns déus casolans
que jugaven a llençar-se cants de sirena
i besaven pells brunes i cabells humits.

S'acostaven gegants
que portaven tresors increïbles
pintats per en Segrelles,
fins que morien als nostres peus
quan l'aigua ens esborrava el son.

De Botons de tiges grises (1977)

dissabte, 16 de juny del 2018

EL SENTIT DE LA VIDA I EL GOIG DE L'AMISTAT





Amb motiu d'uns comentaris al meu blog sobre el tema de l'amistat i el sentit de la vida, l'escriptora Olga Xirinacs m'ha fet arribar aquestes reflexions, escrites fa algun temps, i que voldria compartir amb els lectors i lectores d'aquest blog:

ESTATS DE VIDA

- Sobre l’amistat

* L’amistat és més llarga que l’enamorament: el prepara i el sobreviu. (No sempre).

* Amistat és l’amor que creix amb nosaltres. L’amistat ens fa adonar que no som sols; mirem i ens miren i, a vegades, somriem a un altre: el primer amic, amb qui ens avenim, congeniem, ens estimem.

* Les primeres complicitats adolescents entre amigues van ser l’inici de la nostra llibertat: teníem un espai secret, evadit, compartit.

* Compartir amb generositat és el nostre punt feble: els amics ens poden trair.

* Compartir és més fort que trair; és positiu.

* L’amistat té arrels tan fondes que a vegades les hem de trobar descarnant la història particular; la herència –el caràcter- hi jugaven un paper.

* “Perdre un amic és perdre la meitat de l’ànima”, reconeixia Agustí d’Hipona. Jo n’acabo de perdre dos, i en perdré més si vaig vivint. ¿Com sobreviuré?

* Se sobreviu a l’absència. L’amistat s’incorpora a la sang i cada amic és immortal dins del nostre cervell. ¿Un cervell per sepultura? No, sinó com amable lloc de trobada i conversa. Per això a vegades enraonem sols.

* Wilfrid Owen, en el seu commovedor “Rèquiem de guerra” (guerra 1914-1918), musicat per Benjamin Britten, diu aquesta frase profunda: “El front pàl·lid de les noies és la sepultura dels soldats morts.” Vol dir que elles en guarden el record, els pensen.


* L’amiga íntima vol dir, en expressió adolescent, aquella a qui confiem el nostre temps únic, apassionat, tristíssim, gloriós; tant, que el nostre cor no el podria contenir tot sol. La mare té gelosia de l’amiga íntima.

* L’amiga íntima, si sobreviu el pas d’adolescència a jove, ens acompanyarà tota la vida, salvant totes les distàncies. La conversa, malgrat els anys, serà represa amb familiaritat: ens sabíem els antecedents.

* L’amiga íntima també ens pot conduir a l’amor total; però el nostre món no sempre s’il·lumina així.

* L’amistat és com l’aire i l’aigua: ens donen vida i ens hi podem deixar anar confiats si respectem el medi.

* No sabem si l’amistat persisteix més enllà de la mort, ni si hi podrem trobar aquells que voldríem haver tractat, però m’agradaria. Aquí no els he pogut conèixer.

* He fet amigues llegint els seus llibres quan ja eren mortes. ¿Ens reconeixeran?


 Sobre la vida i el seu sentit

* Em llevo i veig l’absurd: no podré arribar a la llum.


* La claror es mostra lluny de mi. És un simulacre de vida. Un miratge. Sé que no hi podré accedir, i el drama és que ho contemplo com un fet habitual.

 * No hi ha múscul capaç de separar les dues amenaces que m’oprimeixen: la del cel i la de la terra.
  
*No existeix la llibertat, i per això m’he acostumat a ser esclava: nit, dia, nit, dia, naixement, mort, naixement, mort. Un sistema inconegut m’atrapa. Qui asseguri que coneix el sistema, menteix.
  
*Néixer és una fatalitat. Una imposició. És l’inici de l’esclavatge i el camí de la mort.
  
*Entre tenebra i tenebra, s’ofega la vida.

*Mai no podré saber qui o què m’oprimeix: no n’existeixen referències ni se’n poden extreure conclusions ni, per tant, establir comparacions.
  
*L’absurd és el resultat d’impotència que aporten els aprenentatges.
  
*No hi ha proporció possible ni intuïda entre el que em volen fer creure que existeix i entre el que sóc realment.
  
*No cal rendir comptes. Ni demanar-ne. ¿A qui o a què?

(Textos inèdits)



dijous, 10 de maig del 2018

ANIVERSARI D'OLGA XIRINACS



No ha sortit ningú a rebre'm, ningú no m'esperava.
M'ha semblat que sentia la música vaga
d'un piano perdut qui sap en quina cambra.
Venia a poc a poc, a la tarda tornava.
L'asfalt era calent i la calor minvava
entre acàcies florides i la gent apressada.
He alçat el cap i els vides brillaven a ponent.
Els arbres, les parets, aspres, rugoses, clares,
m'indicaven el pas mentre jo m'acostava.
Encara no, m'he dit, esperaré que el vespre
vingui amb passes comptades,
com un felí a l'aguait quan l'ombra es fa més blava.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus, 1990

dimarts, 8 de maig del 2018

11 DE MAIG, 82è ANIVERSARI D'OLGA XIRINACS

Ara passen les noies. Són les filles,
seran les filles de les filles
i algú, darrera els vidres, les veurà com se'n van (...)

De 'La pluja sota els palaus'


Aquest proper divendres, 11 de maig i festa de Sant Ponç, serà el 82è aniversari d'Olga Xirinacs.

Amb motiu dels seus vuitanta anys fa ja algun temps que vam obrir aquest blog, així com un espai a facebook, en homenatge a la seva trajectòria i per insistir en què mereixia un reconeixement col·lectiu i d'alt voltatge. Aquest homenatge podia haver coincidit amb la concessió d'un guardó com ara el Premi d'Honor però les decisions del jurat que l'atorga han anat per uns altres verals.

Com en aquests darrers tres anys proposem que des dels blogs i espais diversos de la xarxa li felicitem aquest aniversari amb la transcripció de poemes i textos seus o escrivint algun comentari sobre la seva obra.

Olga Xirinacs té una obra diversa i eclèctica. En els darrers anys s'ha redescobert i valorat molt la seva poesia, al mateix o superior nivell que la de molts altres poetes catalans i encara poc coneguda a tots nivells.

Si us sumeu a l'homenatge d'aquest any podeu indicar-ho en algun comentari en aquest blog per tal de poder fer una llista dels que hi hagin col·laborat.


diumenge, 18 de març del 2018

RELECTURES: ZONA MARÍTIMA

Resultat d'imatges de zona marítima olga xirinacs

El mestral acostava distàncies, afinava els traços que dividien l'aigua i la terra i els feia ser un dibuix exacte sobre el plànol groc i blau on el ciment i la pedra acollien tota  activitat visible. La mirada era atreta pel blau profund de l'aigua, que podia canviar a verd en amples bandes travessades per les embarcacions i les aigües marines...

Zona Marítima, pàgina 149


Portada, fragment i informació de la solapa del llibre Zona marítima, premi de Novel·la Ramon Llull 1986

dimecres, 7 de març del 2018

AQUEST ANY TAMPOC

Resultat d'imatges de olga xirinacs


Aquest any tampoc. El Premi d'Honor, en la vigília del Dia de la Dona ha anat a parar a un altre home. La diferència continua sent notable, entre homes i dones, en aquest premi i en molts altres. Potser pensaven que dos anys seguits premiant dones ja era un excés, qui sap.

No vull entrar en mèrits ni en gustos literaris. Alguns amics se'm van molestar quan, fa uns anys, vaig manifestar que a alguns premiats no els veia prou honor, encara. Crec que aquest premi demana personatges consolidats, amb una llarga trajectòria. Potser això de fer campanya a favor de la nostra escriptora viva preferida ha perjudicat les possibilitats, qui sap.

El món de la cultura no sol ser just, molts aspectes convergeixen en qualsevol certamen. Els óscars del cinema en són un dels paradigmes. Cal recordar com a Joana Raspall li vam començar a fer cas quan va fer cent anys i que Montserrat Abelló va rebre el premi a una edat molt avançada, noranta anys, tot un símptoma. Olga Xirinacs continuarà sent el que és, amb Premi o sense. Som nosaltres, aquest país tan poc agraït, els qui en sortim perjudicats. Hi ha oblits, i aquest n'és un, i molt greu, que em costen d'entendre.


diumenge, 14 de gener del 2018

SOBRE LA VELLESA INDEFUGIBLE

 Resultat d'imatges de GALETES TRIAS VELLETS



Recupero aquesta bonica imatge, crec que és de les més antigues de les Galetes Trias on es mostra la imatge dels seus vellets. Aquesta parella s'ha modernitzat una mica, l'àvia ja no porta el mocador al cap i les galetes han comercialitzat molts altres dissenys sense perdre, però, la qualitat original. Avui això de vellet i velleta sembla un penjament car caiem en el parany de canviar paraules quan no podem canviar  realitats.

La recupero per il·lustrar un fragment del llibre La crisi dels vuitanta, d'Olga Xirinacs, que enguany ja en complirà vuitanta-dos i que desitjo que ens pugui explicar algun dia la crisi dels noranta. A la vida anem passant per crisis diverses, la paraula té sentits diferents, també el de canvi i reconstrucció. Els canvis de dècada tenen un valor afegit i ens enfronten amb el pas del temps d'una forma psicològicament més contundent.


'L'evolució cap als meus vuitanta és haver foragitat les inquietuds primeres i, en efecte, contemplar aquest firmament on flotem; llegir les pàgines dels investigadors espacials; admirar les fotografies que ulls com el Hubble ens acosten i horroritzar-me del que un profeta antic en va dir "tenebres exteriors, on es plora i peten les dents". Quanta raó tenia l'home, perquè les investigacions confirmen la seva afirmació. En canvi, els profetes religiosos dels nostres dies asseguren l'impossible en comptes de callar i evitar la demostració de la seva més completa ignorància'.


Olga Xirinacs, La crisi dels vuitanta, (Paraules, pàgina 22), Meteora, 2016,