dilluns, 30 d’octubre del 2017

REENCARNACIONS MISERABLES (RESSENYA D'HELENA BONALS)

Resultat d'imatges de reencarnacions miserables

Ressenya d'Helena Bonals, publicada al seu blog L'eco se sent sobre el darrer llibre d'Olga Xirinacs.


Una vegada més, llegir una novel·la d'Olga Xirinacs és una mica com llegir les entrades del seu blog. L'acció és mínima, les reflexions hi són constants. Algunes fins i tot ja les hi havia llegit o escoltat. I l'espai on transcorre la història, un ambient molt kafkià.

"Un vertader text de Kafka ens empresona, Eusebius" (20). Aquest reencarnat amb memòria de les seves antigues vides, podria ser l'insecte monstruós en què Gregor Samsa es desperta un bon dia. Ell i el seu germà bessó Virgili, a qui coneix des que es troben a la panxa de la seva nova mare, de la seva nova vida, són una autèntica "transformació". En el cas d'Eusebius es tracta d'un reencarnat tip de viure, cansat d'anar de cos en cos. 

No sembla pas el cas d'aquesta escriptora que continua fent novel·la rere novel·la. "però els llibres són la verdadera reencarnació dels homes" (220), diu qui narra la història. He llegit alguna vegada que el veritable amor és com l'energia, no es destrueix, es transforma. Es convertiria en art generalment."¿no asseguren que l'energia no es perd ni després de morir? (111), diu un personatge. Tot això fa reflexionar en la possibilitat real de la reencarnació.

Com a mínim aquest tema serveix per novel·lar-lo, i per fer algunes reflexions, sovint en prosa poètica. "Al mar s'hi ofeguen totes les hores, com els rius" (189). Les referències a la mort hi són ben presents, en contra del que es fa avui en dia. També: " hi ha un temps per a cada cosa: per a la tendresa, per al dolor, per a la lucidesa i per a l'oblit" (188), com diu la Bíblia. Però a l'Olga Xirinacs no l'oblidem pas. Com ella, molts lluitem per reanimar-nos, per "recuperar l'ànima" (175), la de la infantesa, en les nostres vides.

Com a conclusió m'agradaria de fer referència al disseny de la coberta d'aquesta novel·la. Aquesta paraula, "Reencar-/nacions" partida amb aquest guió, ens fa pensar en com una reencarnació seria com la continuació d'una paraula encara que es trobi seccionada en dos. No sabem si és fet expressament, però és ben trobat. A més a més, la il·lustració ens recorda els collages de l'escriptora habituals en el seu blog. Una edició maca per a un bon interior.

XIRINACS, Olga Reencarnacions miserables. Tarragona: Arola Editors, 2017

dimecres, 18 d’octubre del 2017

REENCARNACIONS MISERABLES, EL DARRER LLIBRE, PER ARA, D'OLGA XIRINACS

Resultat d'imatges de reencarnacions miserables


Reencarnacions miserables
Olga Xirinacs
Arola, 2017

Reencarnacions miserables és el darrer llibre de narrativa publicat per l’escriptora Olga Xirinacs qui fa tot just un any, en el seu blog personal, ja ens donava notícies sobre el llibre i plantejava algunes preguntes relacionades amb la seva temàtica. Qui hagi seguit l’obra de l’escriptora trobarà en aquesta història moltes picades d’ullet que fan referència a d’altres textos seus. D’entrada ja ens ensopeguem amb una cita de Sírius Imbert, un dels seus personatges de ficció. I, qui és aquest Hopkins a qui s’atribueix  una altra de les cites introductòries, una frase que, de fet, amollarà el protagonista de la història en un moment concret de la narració?

La novel·la obre molts interrogants i en tanca pocs. Ens encarem a un text farcit de referències literàries i filosòfiques, una part de les quals resten amanides amb ironia intel·ligent i que presenta molts nivells de lectura. El punt de partida és una reflexió sobre la mort i sobre la possibilitat de la reencarnació. El protagonista és una víctima d’aquest poder de reencarnació, que no acaba d’entendre i, a més a més, es capaç de recordar les vides passades, un poder que no està pas a l’abast de tots els reencarnats. I, és clar, al capdavall, de què serveix reencarnar-se si no es recorda el que s’ha viscut?

La realitat d’un present una mica galdós ens introdueix en el món de dues famílies molt modestes, una de les quals de gitanos romanesos, que viuen de la venda a la menuda i que trafiquen amb droga, a un nivell molt elemental. Malgrat una certa misèria vital, aquests personatges que envolten el protagonista i el seu germà bessó tenen la seva grandesa. Al seu volt i sota terra hi ha una altra protagonista, la ciutat de Tarragona, amb els misteris que totes les grans ciutats amb història apleguen en els seus soterranis ocults. La novel·la és així mateix una mena d’homenatge sense complexos a aquest paisatge urbà complex i ric que forma part de la vida de l’autora i del seu imaginari personal.

Aquest reencarnat, tip de viure vides diverses, més aviat breus, vol deixar d’existir de forma definitiva, l’experiència no li ha aportat el que en calia esperar, d’aquestes repeticions existencials. Per primera vegada en la seva trajectòria humana és germà bessó d’un altre home, aquesta relació no es pot tallar fàcilment quan el protagonista decideix abandonar la seva família romanesa i amagar-se de forma temporal a la llar on la seva ànima va viure una vida anterior.

En la seva permanència vagarosa a la casa s’ensopegarà amb un home misteriós, que s’ha instal·lat de forma definitiva als soterranis urbans on viu de forma relativament còmoda. Tot i que la novel·la no ho mencioni, la vida d’aquest personatge ens evoca la dels vampirs, tot i que sense sang, al menys pel que sembla, car tot pot ser en aquesta atmosfera on tantes coses semblen pertànyer a un món oníric i enigmàtic però casolà i ben proper.

Ens trobem davant d’un llibre que es pot comptar entre els més importants que s’han publicat aquest any escrits per autors o autores catalans però que, més enllà de Tarragona, on la devoció per l’escriptora és evident i palpable, no ha merescut la difusió que mereixia. Potser la coberta no resulta adient al contingut i desconcerta, d’entrada. Tot i que personalment m'estimo més una coberta original que no això de recórrer a quadres famosos i massa repetits, com ara aquell del caminant entre la boira malgrat que potser aquella imatge resultaria adient en aquest cas ja que el protagonista es mou una mica, ell mateix, enmig d'una boira intemporal

Aconseguir aquest volum no em va resultar senzill i he hagut de recórrer a iberlibro. Una papereria del barri a qui encarrego sovint publicacions recents es va cansar de reclamar-lo. A Barcelona no he vist el llibre en cap lloc destacat a les llibreries més importants i tampoc, en molts casos, l'he trobat cercant per ordre alfabètic a les lleixes. No hi fa res, pel que sembla, que l’autora tingui al darrere un munt de premis i reconeixements i una obra sòlida i d’un gruix intel·lectual evident. Xirinacs és també una gran poeta, al mateix nivell que gent com Espriu o Vinyoli i a Reencarnacions miserables s’hi reconeix, en molts fragments, el seu personal alè poètic. 

        Però ja he escrit massa sobre el tema, sobre les distribucions i les discriminacions que comporta el lloc que t'atorguen a la llibreria i coses semblants. Per no parlar de la tele, on abans faran venir escriptors castellans als programes en català que no pas promocionar autores de gruix i de casa, llevat dels de sempre, que sovint tenen algun tipus de relació amb els mitjans de comunicació, és clar. Tot plegat és estrany i digne de pensar-hi a fons.

         L’obra de l’autora, després de tants anys d’escriptura, conforma un tot coherent en el qual aquesta novel·la hi té un paper destacat i mostra com Olga Xirinacs, amb més de vuitanta anys, és una escriptora plenament en actiu i que encara té moltes coses per explicar-nos i moltes idees destinades a fer-nos pensar, a fer-nos somriure, fins i tot, i a a aconseguir que ens reconciliem amb la literatura seriosa i de qualitat, en la qual s’hi pot percebre un bagatge cultural dilatat i de pes. I això avui, quan tanta palla ben embolcallada ens arriba acompanyada de grans promocions mediàtiques, té un gran mèrit. A Reencarnacions miserables hi ha també humor soterrat, incisos impagables, bromes literàries que barregen fets i personatges reals amb d'altres de vida més dubtosa. La reencarnació pot ser cobejable des de la consciència de la nostra brevetat vital però pot ser, com li passa al protagonista, origen d'un cansament lligat a la consciència de què les seves vides no han estat res de l'altre món, ben mirat.

dimecres, 14 de juny del 2017

RELECTURES: CERIMÒNIA PRIVADA

Resultat d'imatges de cerimonia privada olga xirinacs

Cerimònia privada, Olga Xirinacs:

Cerimònia privada es va publicar l'any 1995. Comptem amb les dues edicions que veieu aquí, però avui, per trobar la novel·la, caldrà recórrer a les Biblioteques o al comerç de llibres de segona mà.

Cerimónia privada és una novel·la que pot semblar desconcertant i, a voltes, artificiosa, però aquesta mena d'artifici és una de les seves grans virtuts. L'autora es va inspirar en un cas real, el del suïcidi, inexplicable, d'una parella jove i rica, centre europea. 

Va situar els fets a casa nostra, al castell de Tamarit. Es tracta d'una novel·la en la qual compta més l'atmosfera, volgudament elitista i distant, aconseguida amb la prosa habitual de Xirinacs, plena de matisos i referències cultes de tot tipus. 

Els decorats i paisatges evoquen novel·les de culte o el cinema de Visconti. Unes vides aparentment buides es consolen de les seves mancances amb la droga, la cocaïna, que ja en aquells anys havia estès el seu consum entre les classes altes. La protagonista, tot i que la novel·la és més aviat coral, se sent perduda i es deixa arrossegar pels esdeveniments, sent un amor impossible i frustrat per un parent pero aquest és també un personatge enigmàtic amb un rerefons ambigu.

La novel·la està amarada de tristor, d'una mena de mirada intemporal vers un passat idealitzat, els personatges semblen viure fora del temps, l'exterior gairebé ni es percep. No són dolents, s'aprofiten dels seus privilegis, suren entre l'abundància i un luxe decadent. Moltes coses no s'acaben d'explicar i tot resta embolcallat en una mena de boira fins arribar a un desenllaç absurd i inútil que deixarà al darrera un infant orfe els pares del qual, com diu el llibre, han mort per res.

No és aquesta una novel·la per als amants de l'acció trepidant o pels lectors apressats. En les poques ressenyes que he trobat per la xarxa es copsa fins i tot una certa decepció davant d'un text en el qual cal entrar sense complexos. La novel·la ens explica una tragèdia presentida, inexplicable, inútil. Per als admiradors de l'escriptora, un text a rellegir de  forma lenta i mesurada, considerant que en ocasions ens pot semblar, així mateix, un exercici d'estil molt ben resolt. Entre les moltes virtuts de la novel·la, entre les quals estar admirablement ben escrita, s'hi copsa la influència d'un existencialisme resistent i d'un nihilisme inquietant,  així com  els ressons de moltes lectures.

Com en molts altres casos, crec que si el llibre fos d'un altre país hauria obtingut un reconeixement molt més sòlid. Però de la ingratitud habitual amb tanta gent ja n'he parlat manta vegades i no cal insistir.


dimarts, 6 de juny del 2017

RELECTURES: TEMPESTA D'HIVERN

Resultat d'imatges de tempesta d'hivern olga xirinacs

Tempesta d'Hivern Olga Xirinacs - Tempesta d'Hivern

Tempesta d'hivern, llibre publicat el 1990 per Columna, compta amb les dues edicions que podeu veure aquí. És una novel·la relativament breu. Una dona dedicada a la música, que ha pogut estudiar a l'estranger i arribar a ser directora d'orquestra, torna a la seva ciutat per a fer-hi un concert.

Aquest retorn, després de vint anys, la farà retrobar persones que ha deixat enrere sense manies ni voler recordar, trencant tots els lligams afectius. Amigues, primers amors, una professora amb qui va tenir un vincle molt especial... Es retrobarà amb els fantasmes del passat, s'ensopegarà amb un fet violent, les persones que la recorden i que l'enyoraven s'adonaran de què el record s'acostuma a mitificar. 

Per tota la història, aparentment senzilla, hi plana un sentiment nostàlgic, una reflexió a l'entorn de les relacions humanes, dels sentiments, del pas del temps. La neu és un altre personatge de la novel·la, potser una evocació de la magnífica narració de Joyce, Els morts, que és una de les preferides de l'autora. La neu esborra les petjades i els sorolls. En aquesta ciutat aparentment tranquil·la, el mateix que hi dormen les passions s'hi passeja la inquietud, la crueltat, la mort.

El llibre, com acostuma a passar en molts altres de l'autora, és ple de referències cultes que avui, gràcies a la xarxa, se'ns poden fer més properes que no pas en l'època de la publicació. Tan sols en una novel·la de Hjalmar Söderberg, El joc seriós, m'he trobat fins ara amb el detall d'una explicació al final a l'entorn de les moltes referències cultes d'aquest tipus. 

Tempesta d'hivern ens evoca músics, peces emblemàtiques de música clàssica, pintors, poetes com Mallarmé, escenes d'un cinema que ja és també clàssic, La femme douce, Una història immortal... Un munt de suggeriments destinats a ampliar i arrodonir una lectura que demana lentitud, aquesta mateixa pau amb la qual cau la neu damunt de la terra generant un silenci que té la seva dosi inevitable d'inquietud vital.

Com en el cas anterior, un llibre difícil de trobar, avui, a les llibreries. Cal recórrer a les biblioteques, llibreries virtuals o no de segona mà o manlleus als amics i les amigues. 

En els llibres de segona mà però en ocasions, com aquesta, també als que prenc de les biblioteques, em trobo amb sorpreses, vells bitlletes de tren, retalls de diari... En aquest cas al llibre, que prové de la Bonnemaison, m'hi he trobat una d'aquelles fitxes antigues i escrites a mà que feien servir, per al préstec, les poques biblioteques de fa anys, i que palesa com l'autora era molt sol·licitada en aquell moment. Com és que avui costen de trobar amb facilitat, fins i tot, a les llibreries, les seves darreres publicacions? Allò que hi ha o no hi ha a una llibreria i fins i tot el lloc que se li destina o els exemplars que s'apilen a la vista del consumidor és, també, una forma subtil però eficaç de discriminació intel·lectual.




RELECTURES: RELATS DE MORT I ALTRES MATÈRIES

Resultat d'imatges de RELATS DEMORT OLGA XIRINACS

Relats de mort i altres matèries és un recull de narracions breus, editat per Destino el 1988. Per aquestes narracions hi plana el misteri, la mort, en alguns casos les pinzellades d'un subtil humor negre ens distancien del terror intuït. El llibre no s'ha reeditat, si no el tenim a casa haurem de recórrer a les biblioteques o a les webs de venda de llibres de segona mà o que ja no es troben amb facilitat. Josep Faulí en va escriure una ressenya a La Vanguardia.

Resultat d'imatges de RELATS DEMORT OLGA XIRINACS

Tot el volum és excel·lent però personalment m'ha encantat la primera part, en la qual unes persones es reuneixen en un Museu per examinar unes màscares mortuòries i certificar-ne l'autenticitat. En el més pur estil tradicional literari comencen a explicar històries de por i de ressuscitats. 

En el conjunt s'hi retroba el bo i millor de Xirinacs, les referències cultes sobre pintura i música, el vocabulari acurat i una certa ambigüitat molt adient a la temàtica. Alguns dels relats es mouen en ambients quotidians, d'altres enmig d'una certa sofisticació ambiental. En alguns casos podrien ser l'inici -o el final- d'un relat més llarg, d'una novel·la. 

Un llibre molt recomanable, per llegir i rellegir al capvespre, en solitud, davant d'algun moble antic d'aquests que contenen històries que mai no arribarem a conèixer.


dilluns, 8 de maig del 2017

11 DE MAIG, ANIVERSARI D'OLGA XIRINACS

Resultat d'imatges de OLGA XIRINACS

L'11 de maig, dijous, és l'aniversari de l'escriptora Olga Xirinacs, que ja en farà vuitanta-un. L'any passat vam aconseguir endegar-li un homenatge a través dels blogs i les xarxes socials. Malgrat que l'objectiu de la nostra campanya, que li atorguessin el Premi d'Honor, no ha donat els resultats esperats, de moment, crec que paga la pena repetir aquella iniciativa, a la mida de les nostres possibilitats. Què us sembla?

L'escriptora ha passat recentment moments difícils, amb la mort del seu marit, però ha continuat en actiu, publicant i escrivint en el seu blog, que segur que molts coneixeu. Així doncs, animeu-vos a publicar algun text seu o relacionat amb la seva obra, si en sou admiradors o admiradores.

dissabte, 11 de març del 2017

LA BOIRA A MUNTANYA



Fotografies: Júlia Costa


La boira canvia radicalment el paisatge de muntanya: la veus avançar amb els dits de llana grisa i xopa com acaricia els àlbers, els avellaners, com es va adormint sobre la terra, com porta el silenci, com esborra els camins, com aplana les muntanyes i omple els barrancs...

Olga Xirinacs, Sants i minyons en la boira, de 'La crisi dels vuitanta, Meteora 2016'.

divendres, 24 de febrer del 2017

MATÍ A LA RAMBLA DE TARRAGONA

Resultat d'imatges de rambla de Tarragona


Surto a l'escassa fresca del matí quan els bars comencen a servir cafès i esmorzars i la gent va cap a la feina. És la meva ciutat. És la meva vorera en tota la Rambla, la dels nombres imparells, la que fa ombra mig matí. Dels carrers alts baixa la gent apressada cap a les oficines i botigues. Les dependentes freguen el seu bocí de vorera, bromera a la galleda i la baieta ben escorreguda...

Olga Xirinacs, 'Els vells de la sala,  fragment', (La crisi dels vuitanta, Meteora, 2016)

dilluns, 30 de gener del 2017

SAXO NOCTURN

Young guy playing a saxophone ... #art:

Imatge: https://es.pinterest.com/pin/312296555386664615/

SAXO NOCTURN

Un foraster que passa en la nit alta
toca un blues amb un saxo.
Algú, en una finestra a la muralla,
sent el seu nom sobre els vidres glaçats
i no és res més que l'eco d'un monòleg
que s'enfila a la pedra, acariciant-la,
que traspassa algun cos i el desperta
d'un somni que naixia sense sang ni dolor.

Hi ha llum blava als fanals
on els dragons s'empassen el silenci
i a les escletxes fondes
algun colom, inquiet, també es desperta.

L'home del saxo té reflexos blaus
als llavis i a les mans, i la música és blava.
El metall, ondulant, repercuteix
a la muralla viva. A la finestra oberta
hi ha un monòleg de llàgrimes en blau.


Olga Xirinacs, Óssa major, poesia completa, Omicron, 2009

dimarts, 17 de gener del 2017

EL SECRET






He pujat les escales d'hivern a hora primera,
cruix la fusta, es bada la mimosa,
la llum del mar és groga sobre els vidres blaus
de l'aigua continguda en llunyania.
I aquí dalt, tendrament, he alliberat
el  secret de les meves companyies,
les que em segueixen sense veu, furtives,
fantasma o àngel, pensament, memòria,
i els he dit: desplegueu-vos,
fugiu per la finestra de llevant, voleu,
esborreu tot temor de nits en vetlla,
obriu al sol els llavis tan glaçats,
navegueu pel matí que recomença,
buideu-me el cap, i el cor, allibereu-me en vers.
Després ja tornareu, amb les mans buides
d'haver tocat el cel i no tenir
sinó un cos com el meu per univers.

Olga Xirinacs, 1997

dilluns, 2 de gener del 2017

LA TERRA PROMESA


Ara mateix, aquí, on t'he trobat i et tinc, rebel,
no escoltare més déus amb les paraules dures
de càstig i de mort.
No àngels caiguts ni fosques amenaces.
Si hi va haver paradisos llunyans
fa massa temps que s'han perdut.
Ara el lent creixement de les herbes,
l'alta victòria dels xiprers,
el repòs confiat dels ocells a les branques
i el teu cos adormit sobre el món
són la part de la terra promesa
d'on ha nascut la meva rebel·lia:
no hi ha temor en la dolcesa esquiva
que posseeix el dia amb un soriure
ara mateix, aquí.

Olga Xirinacs, 1997