EL DESIG DE NO SER OBLIDATS

Un interessant comentari de Teresa Costa-Gramunt sobre aquest llibre d'Olga Xirinacs. Publicat a l'Eco de Sitges el 21 de juny de 2008.

ELS VIATGES D’HORACIO ANDERSEN

    Els viatges nocturns d’Horacio Andersen, millor dit, del seu esquelet tan curiós com intrèpid, és l’enginyós argument de Los viajes de Horacio Andersen (Arola Editors), d’Olga Xirinacs, i que podria tenir un referent en el clàssic Els viatges de Gulliver, de l’irlandès Jonathan Swift.   

     Quan somiem, amb el cos ben quiet al llit, qui sap on viatja la ment. A vegades ens despertem cansats com si haguéssim anat a l’altra punta de món. I podria ser així. Perquè ens somnis és possible recórrer la Xina de cap a cap, o volar-hi de manera descansada en una catifa o a cavall d’una escombra o muntats en un carro de foc. La imaginació no té límits. I és la imaginació la que ens ofereix un besllum d’allò que també som sense l’enfarfec del cos, pesant i atret per la llei de la gravetat.

     Per això, posats a imaginar aquest viatjar de nit navegant en matèria tan subtil, tan ingràvida i tan invisible del nostre ésser, també podria fer-ho, per exemple, el nostre esquelet. Que, com la nostra ànima, sembla que té vocació d’immortalitat i potser, a vegades, ens sobreviu força temps. Els arqueòlegs encara troben ossos dels nostres més remots avantpassats, que contemplem com a presències d’una altra època a les vitrines dels museus.

     Els vells xamans parlen dels seus viatges aeris mentre el cos descansa. D’aquests viatges entre astrals i místics n’extreuen tota la seva saviesa de vida i les seves arts guaridores. En els seus passeigs, els antics xamans xinesos utilitzaven com a talismans protectors ossos i esquelets. Així, en cas de perill de mort, podien véncer-la. En l’obra de Lie zi, un santó taoista –els taoistes eren grans xamans i grans alquimistes-, es parla de la troballa d’un esquelet de més de cent anys, que fa dir Lie zi als seus deixebles, a manera de paràbola: “Mireu: aquest esquelet i jo sabem que no hi ha ni vida ni mort. Fixeu-vos que en el seu estat supera tota necessitat de nutrició i s’eleva per sobre de tota apetència de goig.”

     L’esquelet d’Horacio Andersen, que, quan té necessitat d’explorar altres móns o realitats deixa amb discreció el seu cos mentre aquest està adormit, també sembla estar més enllà de la vida i de la mort. Per això, tot i tractar-se d’un esquelet viu -un aprenent, doncs, d’esquelet centenari o mil.lenari-, en les seves aventures va destil·lant una saviesa pròpia d’aquell Horaci poeta i filòsof llatí que té com a patró, i també desplega la capacitat fabulativa d’Andersen, l’escriptor romàntic de qui hereta el cognom.

     Una de les escriptores més imaginatives d’aquest país, Olga Xirinacs, l’autora d’aquest llibre dels viatges d’Horacio Andersen, confessa a manera de picada d’ullet al lector, que ella mai no hauria tingut notícia de la vida autònoma de l’esquelet d’aquest Horacio si no hi hagués mantingut els intensos diàlegs que li han il·luminat un món desconegut, una realitat insòlita, subterrània i interior que també té les seves lleis.  Així que, a través d’aquest protagonista de doble vida -la del pintor decorador que realitza encàrrecs en els diversos llocs on se’l reclama i la del seu esquelet viatger- Olga Xirinacs ens invita a explorar aquesta vida personal dels ossos que aspiren a ser immortals, com els alquimistes medievals buscaven la immortalitat a través de la transmutació del plom en or.

     L’alquímia, els viatges astrals i xamànics, o els viatges exploradors de l’esquelet, com imagina Xirinacs, són vies de recerca de les potencialitats humanes a fi i efecte de donar el millor de si. Per això, com a indicadors dels camins d’aprenentatge de la vida, aquests viatges de ficció donen un sentit profund a les històries que integren Los viajes de Horacio Andersen, una faula moderna on a través de la figura d’un mortal i del seu esquelet es visualitza, entre d’altres desigs humans, el desig de ser apreciats. Més encara: el desig de no ser oblidats, que és també una manera de ser immortals.

Teresa Costa-Gramunt

    

 

     

    

Amb aquest títol, ja ens anuncia que en el seu relat hi trobarem una seqüència de viatges, tal vegada a l’estil dels viatges de Gulliver duts a terme per un tal Horacio (algú prou savi com perquè el lector el vinculi a l’Horaci grec), i de cognom Andersen (nom que de seguida associem al més important relator de contes d’Europa).     

EL SIMBOLISME DE L'AIGUA I LA FRAGILITAT DE LA CULTURA

Un altra magnífica ressenya de Teresa Costa-Gramunt, en aquest cas sobre la novel·la 'La inundació'

(publicada a l'Eix Diari: http://www.eixdiari.cat/opinio/doc/35536/la-inundacio.html)

LA INUNDACIÓ

Més enllà del fet d’una inundació real, la lectura de La inundació, d’Olga Xirinacs (Cossetània), demana situar-se a diversos nivells: psicològic, cultural i metafísic.

Així, en La inundació trobem una inundació emotiva per part de la protagonista quan s’enfonsa psicològicament per un amor fallit; la inundació d’un món i d’una manera d’entendre la cultura que es veu com desapareix en les aigües de la banalització i la frivolitat; i la inundació en un sentit còsmic, que alhora que tanca un cicle dóna pas a un altre.

La protagonista de La inundació és una escriptora, Maria Romana Orsini, que en molts moments del llibre expressa el malestar de la pròpia Olga Xirinacs respecte de la vulgarització i insubstancialitat de la cultura, molt en la línia del Premi Nobel de Literatura, Vargas Llosa, quan a rel d’un assaig publicat, afirmava en una entrevista: Seria una tragèdia que la cultura acabi en pur entreteniment.

El cas és que la tragèdia ja fa anys que ha començat des del moment en què en el món cultural pesa més la faceta de l’espectacle, l’entreteniment i la facilitat en detriment del saber i l’esforç continuat que comporta cultivar-se, així com una concepció de la cultura com a via d’enaltiment i progrés humà, com semblava que havia de ser segons els ideals il.lustrats. En el camp de les lletres, Valentí Puig fins i tot ha arribat a parlar de post literatura, donant a entendre que no tota escriptura és literatura.

La realitat és que hem anat molt avall, ja fa temps que l’aigua de la futilitat i l’enganyatall ens arriba al coll. Fa temps que vivim en aigües culturals cada cop més empobrides i per a alguns ser culte fins i tot pot ser considerat pedant, de mal gust, elitista, ofensiu. Per aquesta raó, molts lectors se sentiran agermanats amb el plany de la protagonista d’Olga Xirinacs. Plany per aquest món al qual la cultura donava un sentit més enllà de l’estricta materialitat i circumstància. Una progressiva indistinció de nivells intel.lectuals converteix el món cultural en un caos i la crítica poc hi posa llum. Però les excepcions hi són i donen nom al talent. Però aquesta és una forma d’obrar que té un preu: perdre la vida. No la física, s’entén, ara com ara aquí no es mata pel carrer els qui s’expressen amb esperit lliure, però hi ha moltes maneres de provocar la mort social. Ho denuncia Xirinacs de manera valenta, ella sí.

En unes pàgines escrites amb colors dramàtics propis de Shakespeare, més d’una vegada els lectors es trobaran Maria Romana identificant-se amb la imatge d’Ofèlia, ja sigui vista a través de la pintura de John Everett Millais o la d’Odilon Redon. Però també es trobaran Maria Romana en la imatge de Virginia Woolf, i qui sap si en la d’Alfonsina Storni, totes tres anant a buscar de manera voluntària i segons es miri la fredor-escalfor del líquid amniòtic, imatge de les aigües primordials.

La tesi d’aquesta magnífica novel.la que és La inundació d’Olga Xirinacs pren forma en la metàfora del diluvi. Aquest diluvi, que té una lectura bíblica, també té una lectura alquímica, ja que el diluvi representa la dissolució de la matèria primera, dissolució que ha de donar pas a la coagulació d’altres formes de vida regenerades.

Hi ha motius per a l’esperança, doncs. La inundació es clou amb un final obert. Tot i la mort i destrucció que comporten, inundacions i diluvis possibiliten regeneracions, renaixements de mons nous. Les aigües carregades de llim són fèrtils, com saben bé la gent de la riba del Nil o del delta de l’Ebre. La inundació d’Olga Xirinacs es resol amb un retorn a la nit còsmica, al preformal de l’existència prefigurant-ne, però, una altra. Aquesta és la meditació de fons d’una novel.la que ha sabut integrar a la perfecció la problemàtica local amb un significat simbòlic d’abast universal.

Teresa Costa-Gramunt

BALNEARI DEL NORD

Un article de l'escriptora Teresa Costa-Gramunt, sobre el poemari d'Olga Xirinacs,  publicat a l'EIX DIARI, EL 2/6/2014

BALNEARI DEL NORD

     Diu el filòsof i antropòleg argentí Hugo Mujica que els occidentals tendim a privilegiar la comprensió per damunt de la sensació, que ens sentim més atrets pel significat que no pas pel sentit, per allò captat per damunt d’allò que esdevé (present, experiència), per la paraula per damunt de la veu.

     Potser sí que, com deia un filòsof de casa nostra, Eugeni d’Ors, ens espanta una mica el misteri de la vida, la seva nuesa esplendorosa. Llavors, per comptes de viure-la en plenitud ens dediquem a pensar-la amb més visió científica que poètica. Perquè la poesia és revolucionària en aquest sentit: tracta el misteri nuament, radicalment, perquè la poesia és vivència. Potser sí, doncs, que el que ha de prevaldre tant en l’escriptura com en la lectura d’un poema és el que en podríem anomenar visió o experiència holística, com se’n diu ara d’una experiència unitària. Aquest tipus de visió, que és espiritual, equival a allò que esdevé juntament al seu sentit essencial, així com la percepció en profunditat de la veu emissora. Tot sense fisures. És a dir: visió-escolta-comprensió directa de la realitat, la seva revelació pura.

     L’espant pels misteris que la poesia revela provoca les paraules que n’oculten la veu? No és el cas del llibre de poemes Balneari del nord (Editorial Òmicron), d’Olga Xirinacs. Aquí la poeta, servint-se magistralment del seu ofici a l’hora de treballar les paraules, assoleix de traslladar als lectors de forma visionària, epifànica, la seva experiència total. Pel camí de la revelació, Olga Xirinacs assoleix de fer-nos entrar en les seves vivències en un balneari del nord de la Península Ibèrica, una casa de banys públics terapèutics, beneficiosos per a la salut. L’estada al balneari es converteix en un pretext magnífic per a una meditació profunda (seva i nostra) sobre el pas de la vida en els nostres cossos, però també en les nostres ànimes.

     Els banys, les cures de fang, les sessions d’aromateràpia o de relaxació, els passejos pel jardí i pels indrets propers, les converses amb alguns dels habitants del lloc no li representen, a l’autora, simples esdeveniments quotidians, anècdotes, sinó que li esdevenen experiències reveladores, transcendents.

     Per exemple: la veu de la Vida en majúscula que d’alguna manera va pronunciar-se en el moment de crear les primeres criatures del llim, amb la fina orella de l’esperit es fa present en la poeta després d’una teràpia de fang. Mercès a la cura delicada per una banda, i a la disposició de l’ànima per l’altra, l’ésser jacent en una camilla de balneari esdevé un ésser nou més enllà del cos. Renéixer a la consciència que no som només un cos és obra nostra en el moment en què, receptius amb el do de la vida com volia Mestre Eckhart, deixem que s’obri en nosaltres l’existència sencera. Som dins aquesta existència, malgrat el dolor i la fragilitat del cos, i malgrat la tristesa o la melangia de l’ànima pel pas inexorable del temps.  

     A Balneari del nord vivim allò que li esdevé a la poeta. Per això podem dir amb ella que no sabem si el camí [la vida, els seus tràfecs] ens embruta en el sentit bíblic de pecat o ens treballa com l’aigua treballa els cantells de la roca. Només sabem allò que experimentem, que veiem dins nostre amb total claredat, allò que es revela amb nitidesa quan no hi posem obstacles, quan les paraules són com copes de cristall on el vi de la vida hi és tant com es transparenta. Només sabem el que ens sentim ser en cada moment, fluint també amb els batecs del cor com quan es contempla a la manera viscontiniana la bellesa d’un altre cos. Balneari del nord, d’Olga Xirinacs, és un llibre dens en l’expressió d’aquest tipus d’experiències límit, frontereres, en tant que abarquen allò sensible i allò espiritual en nosaltres, en una abraçada sense temps perquè és pura presència.  

Teresa Costa-Gramunt      

     

OLGA XIRINACS, BELLESA LITERÀRIA INCANDESCENT...

Article de l'escriptora TERESA COSTA-GRAMUNT, publicat a l'EIX DIARI, el 27/2/2015, amb motiu de la publicació del llibre La literatura d’Olga Xirinacs. Poesia, narrativa, dietaris (Diputació de Tarragona / Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

LA LITERATURA D’OLGA XIRINACS

     Acaba de publicar-se La literatura d’Olga Xirinacs. Poesia, narrativa, dietaris (Diputació de Tarragona / Publicacions de l’Abadia de Montserrat). En la introducció del llibre, que integra diversos estudis sobre l’obra caleidoscòpica i multipremiada d’Olga Xirinacs (Tarragona, 1936), diu, amb encert, el seu coordinador Magí Sunyer, professor de la Universitat Rovira i Virgili: La posteritat sempre és incerta, les previsions serveixen de poc i, en qualsevol cas, la nostra posteritat ens és aliena. La universitat, que no participa de les urgències del mercat editorial ni d’agents literaris, pot imprimir un altre ritme a allò de què s’ocupa, un ritme contrapuntat a la pressa, a la urgència, a la precipitació, fonamentat en l’estudi reposat, la reflexió, el rigor.

     Certament és desitjable ritme pausat i cura intel.lectual per adquirir perspectiva respecte d’allò observat, en aquest cas una obra literària, una trajectòria creativa. Quant a la funció de la crítica en general, en el seu excel.lent treball sobre l’obra poètica d’Olga Xirinacs, el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Pere Ballart, recull en benefici de la tasca crítica aquesta afirmació de l’escriptora tarragonina: La funció de la crítica responsable és veure on trepitja, de mesurar tot allò que existeix, i assenyalar-li el lloc, amb el respecte que mereix tota obra elaborada a consciència. No és fàcil.

     No, no és fàcil. I posats a meditar sobre l’assumpte, encara podríem anar més enllà en exigència i responsabilitat: la crítica no només s’hauria d’exercir al marge d’interessos editorials i de mercat, sinó que l’exercici crític s’hauria d’abstreure de fòbies personals, vels ideològics, etc., que tant de mal poden fer en la valoració d’una obra.

     A través de la lectura dels estudis que componen La literatura d’Olga Xirinacs es pot apreciar, en efecte, un treball acadèmic ben fet i que, com cal, aspira a situar l’escriptora fora del vaivé de l’actual bombolla literària (es referia a aquest fenomen que fa escruixir el panorama literari, Laura Freixas en un article publicat a La Vanguardia el passat 12 de febrer de 2015). Aquests treballs acadèmics entorn de l’obra d’Olga Xirinacs  atorguen a l’autora un lloc indiscutible en l’edifici de la literatura catalana. Un lloc d’acord amb la vàlua d’una obra creativa que es desplega en diversos àmbits: poesia, narrativa (Olga Xirinacs és una excel.lent escriptora de contes), novel.la, dietarisme, literatura de viatges i literatura per a infants i joves.

     Quant al contingut de La literatura d’Olga Xirinacs hi ha l’esmentat estudi de Pere Ballart sobre la seva poesia; l’estudi de Eugeni Perea Simón sobre la importància del paisatge en la seva obra poètica; l’estudi de Llorenç Soldevila sobre el dietarisme i la literatura de viatges d’Olga Xirinacs; un altre estudi sobre el dietarisme de l’autora a càrrec d’Anna Esteve; M.Carme Bernal estudia la seva faceta d’escriptora per a infants i joves; Margarida Aritzeta poua magistralment en els llibres més gòtics de l’autora tarragonina, que no són pocs. I, encara, hi ha la lectura personal de Joan Maria Pujals del llibre Al meu cap una llosa, la novel.la que va guanyar el Premi Sant Jordi de 1984, i la lectura també personal que sobre el mateix llibre en fa el doctor en psiquiatria Xavier Allué.

     Aquests treballs, llegits a ritme lent, tal com han estat pensats, escrits i documentats, inviten a la relectura de l’obra d’Olga Xirinacs. Ja ho havia advertit Magí Sunyer, quan afirma en el seu text d’introducció: [Olga Xirinacs] és una escriptora d’avui que reclama lectors d’avui.

     Així és. Olga Xirinacs, més enllà del doll d’imaginació que li ha permès de prodigar-se en una llarga seqüència d’obres, i més enllà de la seva mestria en l’ofici d’escriure, així com el gust per l’experimentació, és una autora que ha tocat temes delicats i de fondària metafísica. Un d’ells és el suïcidi. I ho ha fet amb intel.ligència, comprensió, elegància.

     Per aquest motiu em sembla que no és una casualitat que els dos treballs realitzats per persones fora de l’àmbit universitari, però amb ampli bagatge humanístic: el de l’exconseller Joan Maria Pujals i el dels psiquiatra Xavier Allué, vulguin ser un toc d’atenció respecte de la premiada novel.la Al meu cap una llosa, el personatge central de la qual és l’escriptora britànica Virginia Woolf. Com tothom sap, enmig dels dies tràgics de la Segona Guerra Mundial, dies en els quals es podia respirar un temps de fi del món, o almenys d’aquell món, aquesta gran escriptora, considerada una de les figures literàries més sobresortints del segle XX, es va anegar en les aigües del riu Ouse.

     Tampoc no sembla casualitat, ans al contrari, que Olga Xirinacs volgués recrear via literatura la figura d’una dona que, i són paraules de la Woolf, ‘preferia la papallona al tàbac, l’artista al reformador.’ Tota una declaració de principis estètics i morals en l’escriptura d’una novel.la que per la seva complexitat tant a nivell humà com literari, ha de ser considerada sense cap mena de dubte un clàssic.

     Com a lectora de Al meu cap una llosa, destacaria ingredients tan importants en el relat com els sentiments d’estupefacció, sofriment i desemparança causats per les guerres en la gent, la reflexió sobre el fet d’escriure i la seva utilitat en el present i en l’esdevenidor, la posició de la dona (i, sobretot, de la dona escriptora) en la societat del segle XX, la força de la paraula per dir l’indicible…

     Al meu cap una llosa és un fruit saborós d’una escriptora, Olga Xirinacs, que té una visió del món i ha eleborat una filosofia pròpia. Amb un altre ingredient: l’autora sempre va a l’encalç de la bellesa. I ja se sap que la bellesa no es dóna gratuïtament més que en la naturalesa. En l’àmbit de l’art la bellesa s’ha de crear i s’ha de treballar a fons per aconseguir-la. És un gran motor d’acció creativa aspirar a aquesta bellesa incandescent, com fa Olga Xirinacs, i això es palesa en les seves obres, tan plenes de fulguracions.                                                                          

Teresa Costa-Gramunt