Reencarnacions
miserables
Olga
Xirinacs
Arola,
2017
Reencarnacions
miserables és el
darrer llibre de narrativa publicat per l’escriptora Olga Xirinacs qui fa tot
just un any, en el seu blog personal, ja ens donava notícies sobre el llibre i
plantejava algunes preguntes relacionades amb la seva temàtica. Qui hagi seguit
l’obra de l’escriptora trobarà en aquesta història moltes picades d’ullet que
fan referència a d’altres textos seus. D’entrada ja ens ensopeguem amb una cita
de Sírius Imbert, un dels seus personatges de ficció. I, qui és aquest Hopkins
a qui s’atribueix una altra de les cites
introductòries, una frase que, de fet, amollarà el protagonista de la història
en un moment concret de la narració?
La novel·la obre molts
interrogants i en tanca pocs. Ens encarem a un text farcit de referències
literàries i filosòfiques, una part de les quals resten amanides amb ironia
intel·ligent i que presenta molts nivells de lectura. El punt de partida és una
reflexió sobre la mort i sobre la possibilitat de la reencarnació. El
protagonista és una víctima d’aquest poder de reencarnació, que no acaba d’entendre
i, a més a més, es capaç de recordar les vides passades, un poder que no està
pas a l’abast de tots els reencarnats. I, és clar, al capdavall, de què serveix
reencarnar-se si no es recorda el que s’ha viscut?
La realitat d’un present una mica
galdós ens introdueix en el món de dues famílies molt modestes, una de les
quals de gitanos romanesos, que viuen de la venda a la menuda i que trafiquen
amb droga, a un nivell molt elemental. Malgrat una certa misèria vital, aquests
personatges que envolten el protagonista i el seu germà bessó tenen la seva
grandesa. Al seu volt i sota terra hi ha una altra protagonista, la ciutat de
Tarragona, amb els misteris que totes les grans ciutats amb història apleguen
en els seus soterranis ocults. La novel·la és així mateix una mena d’homenatge
sense complexos a aquest paisatge urbà complex i ric que forma part de la vida
de l’autora i del seu imaginari personal.
Aquest reencarnat, tip de viure
vides diverses, més aviat breus, vol deixar d’existir de forma definitiva,
l’experiència no li ha aportat el que en calia esperar, d’aquestes repeticions
existencials. Per primera vegada en la seva trajectòria humana és germà bessó
d’un altre home, aquesta relació no es pot tallar fàcilment quan el
protagonista decideix abandonar la seva família romanesa i amagar-se de forma
temporal a la llar on la seva ànima va viure una vida anterior.
En la seva permanència vagarosa a
la casa s’ensopegarà amb un home misteriós, que s’ha instal·lat de forma
definitiva als soterranis urbans on viu de forma relativament còmoda. Tot i que
la novel·la no ho mencioni, la vida d’aquest personatge ens evoca la dels
vampirs, tot i que sense sang, al menys pel que sembla, car tot pot ser en
aquesta atmosfera on tantes coses semblen pertànyer a un món oníric i enigmàtic
però casolà i ben proper.
Ens trobem davant d’un llibre que
es pot comptar entre els més importants que s’han publicat aquest any escrits
per autors o autores catalans però que, més enllà de Tarragona, on la devoció
per l’escriptora és evident i palpable, no ha merescut la difusió que mereixia.
Potser la coberta no resulta adient al contingut i desconcerta, d’entrada. Tot i que personalment m'estimo més una coberta original que no això de recórrer a quadres famosos i massa repetits, com ara aquell del caminant entre la boira malgrat que potser aquella imatge resultaria adient en aquest cas ja que el protagonista es mou una mica, ell mateix, enmig d'una boira intemporal
Aconseguir aquest volum no em va resultar senzill i he hagut de recórrer a iberlibro. Una papereria del barri a qui encarrego sovint publicacions recents es va cansar de reclamar-lo. A Barcelona no he vist el llibre en cap lloc
destacat a les llibreries més importants i tampoc, en molts casos, l'he trobat cercant per ordre alfabètic a les lleixes. No hi fa
res, pel que sembla, que l’autora tingui al darrere un munt de premis i
reconeixements i una obra sòlida i d’un gruix intel·lectual evident. Xirinacs
és també una gran poeta, al mateix nivell que gent com Espriu o Vinyoli i a Reencarnacions
miserables s’hi reconeix, en molts fragments, el seu personal alè poètic.
Però ja he escrit massa sobre el tema, sobre les distribucions i les discriminacions que comporta el lloc que t'atorguen a la llibreria i coses semblants. Per no parlar de la tele, on abans faran venir escriptors castellans als programes en català que no pas promocionar autores de gruix i de casa, llevat dels de sempre, que sovint tenen algun tipus de relació amb els mitjans de comunicació, és clar. Tot plegat és estrany i digne de pensar-hi a fons.
L’obra de l’autora, després de tants
anys d’escriptura, conforma un tot coherent en el qual aquesta novel·la hi té
un paper destacat i mostra com Olga Xirinacs, amb més de vuitanta anys, és una
escriptora plenament en actiu i que encara té moltes coses per explicar-nos i
moltes idees destinades a fer-nos pensar, a fer-nos somriure, fins i tot, i a a aconseguir que ens reconciliem amb la literatura seriosa i de qualitat, en la qual
s’hi pot percebre un bagatge cultural dilatat i de pes. I això avui, quan tanta
palla ben embolcallada ens arriba acompanyada de grans promocions mediàtiques,
té un gran mèrit. A Reencarnacions miserables hi ha també humor soterrat, incisos impagables, bromes literàries que barregen fets i personatges reals amb d'altres de vida més dubtosa. La reencarnació pot ser cobejable des de la consciència de la nostra brevetat vital però pot ser, com li passa al protagonista, origen d'un cansament lligat a la consciència de què les seves vides no han estat res de l'altre món, ben mirat.
