CLAM DEL TRESPOL SENSE PASSES

TEULES TRENCADES, mansardes nues
i l'aire i la pluja
per rentar els cossos del matí sense ulls,
les mans sempre balbes;
no vull dir això, sinó
més endins: els trespols
sense ressò,
cambres oblidades sense núvies,
tot erm, sec, encrostonat
però no lliure, sinó
presoner de la carcassa.
Cadàvers, però retinguts, encara.
Sense el setí, la seda ni la carn,
però no esventats, no pols,
no, encara.

De Llençol de noces (1979)