NOU LLIBRE DE POESIA D'OLGA XIRINACS

Ahir vaig rebre el nou llibre de poemes d'Olga Xirinacs, publicat per una d'aquestes petites i coratjoses editorials, Ganzell. Sort d'internet i les vendes online, per cert.

Valoro molt la narrativa d'aquesta autora però la poesia em sembla extraordinària, superior a la de moltes patums masculins reconegudes i premiades. Aniré penjant algun dels poemes d'aquest llibre o fragments dels més llargs, en aquest blog. La reivindicació del Premi d'Honor ja crec que és tan sols testimonial, malauradament. 

Això dels premis, veient com van els Nobel -o els óscars de cinema-, cada dia em sembla més relatiu i condicionat a interessos i capelletes. Fa il·lusió que te'ls donguin, encara més si tenen dotació econòmica, no ho negaré, però pel que fa al que representen, fins i tot algun escriptor famós ha manifestat que sovint t'ho donen per allò que valores menys, del conjunt de la teva obra. 

Avui, l'inici d'un poema dividit en fragments, Monòleg de la poeta malalta (1). Trio aquest, també, per la referència a Silvia Plath, de la  qual estic llegint, amb gran admiració, aquests dies, La campana de vidre. 

Sóc al llit amb febre alta. M'endormisco.

Porto un sèrum clavat a la mà,

no em troben la vena.

En el temps de pensar desvariat

recordo la poeta Silvia Plath, per exemple,

i altres poetes que les dones lluitadores

amb sobrenoms feministes

han pres per icones perquè parlen del cos,

del dolor del cos. De les proves clíniques,

de la carn oberta, de l'esquinçament.

Més endavant vaig veure el part d'una poeta

per televisió oficial, ella jove i ja sàvia,

i va ser abanderada. Parlava de la sang,

del ventre que ens acosta a la terra.

Jo no en parlaré i també ho passo, això:

m'han obert en canal, he parit, he patit.

Els meus poemes, en canvi,

diuen amors, herbes, jardins, muralles i palaus.

Sé que ningú em prendrà per una icona

de cos de dona que sofreix.

Olga Xirinacs, Natura. Editorial Ganzell, 2019