HAVIA QUEDAT UNA FINESTRA OBERTA...

Isabel del Pilar Valero m'ha enviat uns enllaços al seu blog, on comenta, tradueix i llegeix fragments de diferents textos d'Olga Xirinacs.  Copio aquí un fragment del llibre Al meu cap una llosa.

Podeu gaudir del seu blog i de les lectures clicant aquí.

Podia haver triat un conte (aquest hauria estat, sense cap dubte, el col•loqui d’un esquelet molt viu!), un poema, un dietari, un llibre de viatges  (m'encanta Trens)... 

Olga Xirinacs és una escriptora polifacètica a la qual difícilment se li resisteixen els llenguatges literaris. Al final m'he decantat pel fragment d'un llibre que va obtenir el "Premi de Sant Jordi" i el de la crítica: Al  meu cap una llosa. Les imatges de la seva prosa poètica em fascinen i m’estremeixen. Segur que descobriu entre les lletres una protagonista que va morir com va viure, tràgicament i apassionada. Una de les millors escriptores de tots els temps: Virginia Wolf.

Olga l’eternitza, més encara, en els passatges del seu llibre.

He comès la gosadia de traduir-lo i espero haver aconseguit el resultat que es mereix.

Els que encara no la coneixeu, gaudiu amb la prosa d'Olga.

Al meu cap una llosa (fragment) 

Havia quedat una finestra oberta. L'aire féu aletejar per un moment els papers sobre la taula, coberta ara d'ombres blaves en el silenci d'un moment deshabitat. La casa era humida, el foc s'havia apagat i els vidres duien encara senyals de pluges anteriors. Ara la tarda s'aquietava i un dit de sol resseguia amb feblesa i desgana objectes diversos als prestatges, a la taula, a terra, en una ullada imperceptible.

 

Ella no hi era. Havia sortit i no sabien quan tornaria. No hi havia conversa, ni murmuris de veus, ni tan sols l'advertiment ja vinc, ara tomo, espera'm, o m'he deixat el cistell, tanca la porta. Algun ocell passà prop de la finestra i no trobà ningú que l'escoltés. Les branques dels oms vibraven amb tremolins foscos, però no foren observades. Sobre la butaca, l'entapissat blau i salmó esperà llargament un cos per envoltar-lo; esperà l'escalf d'una pell tèbia i d'un vestit de llana, perquè la primavera brotava per tot arreu amb una exuberància molla, àcida i fresca, que feia esborronar lleugerament els cossos. Encara sortia fum de les xemeneies, i s'amansia recollit entre els arbres com la llana perduda entre els arços: blanca i càlida d'ovelles temoroses. 

Ella havia marxat i no sabien on. Baixava crescut, el riu, inflat i valent com un exèrcit antic que parteix al matí, quan encara el sol no es pot reflectir en les armes brunyides. Un exèrcit amb la meitat de plata, i per sota de fang empastat als peus que volen conquerir la mort. Sempre que un riu surt de mare porta un desig de mort embolicat en seda, entre el pit que li batega. Quan pot abastar qui l'escolti l'amortalla primer amb teixits verdosos, i després, satisfet, abandona la llarga carícia viscosa i deixa els senyals de la conquesta: una unció de fang sobre el cos, o a la boca, per segellar un silenci de complicitats furtives. 

A la superfície, entre els joncs, brillà per un instant el sol i descobrí les larves a l'aigua soma. Les flors de cucut, no del tot obertes, enyoraren el dia. No hi havia ous encara al niu de les merles; avingudes recents desdibuixaven les vores arenoses, com un llavi mossegat que es retira de l'escomesa. Tot el llarg del riu, en aquell sector, no emmirallà cap imatge plàcida, aquella tarda. 

L'aigua del torrent, més avall, s'ajuntava amb força al corrent principal, però ja havia perdut la veu i el color dels amants entre els freixes i els saltants escumosos. Ara tot era fred i les mans quedaven ertes si algú s'aventurava, entre els joncs, a deixar-les anar. 

En mi cabeza una losa (Fragmento)

"Quedose una ventana abierta. El aire hizo aletear por un momento los papeles sobre la mesa, cubierta entonces de sombras azules en el silencio de un momento deshabitado. La casa era húmeda, el fuego se había apagado y los cristales conservaban señales de lluvias anteriores. La tarde se aquietaba y un dedo de sol recorría con debilidad y desgana objetos diversos en los estantes, en la mesa, en el suelo, con un parpadeo imperceptible.

Ella no estaba. Había salido y no sabían cuándo volvería. No existía conversación, ni murmullos de voces, ni siquiera la advertencia ya voy, ahora vuelvo, espérame, o me he dejado la cesta, cierra la puerta. Algún pájaro se acercó a la ventana y no encontró a nadie que lo escuchara. Las ramas de los olmos vibraban con temblores oscuros, pero pasaron desapercibidas. Sobre el sillón, el tapizado azul y salmón esperó largo tiempo un cuerpo para abrazarlo; esperó el calor de una piel tibia y de un vestido de lana, porque la primavera brotaba por doquier con una exuberancia flexible, ácida y fresca, que estremecía ligeramente los cuerpos. Todavía salía humo de las chimeneas, y se amansaba recogido entre los árboles como la lana perdida entre los espinos: blanca y cálida de ovejas temerosas.

Ella se fue quién sabe dónde. Bajaba crecido, el río, henchido y valiente como un ejército antiguo que parte al alba, cuando el sol aún no se refleja en las armas bruñidas. Un ejército mitad de plata, y por debajo de barro empastado en los pies que quieren conquistar la muerte. Cuando un río se desborda lleva un deseo de muerte envuelto en seda, entre el pecho que le late. Si consigue quien le escuche lo amortaja primero entre tejidos verdosos, y luego, satisfecho, abandona la prolongada caricia viscosa impregnada de señales de conquista: una unción de barro sobre el cuerpo, o en la boca, para sellar un silencio de complicidades furtivas.

En la superficie, entre los juncos, brilló por un instante el sol y descubrió las larvas en el agua sondable. Las flores de cuco, medio abiertas, añoraron el día. En aquél entonces no había huevos en el nido de los mirlos; riadas recientes desdibujaban los bordes arenosos, como un labio mordido que se retira de la acometida. La superficie del río, en aquel sector, no reflejó ninguna imagen plácida, aquella tarde.

El agua del torrente, más abajo, se juntaba con fuerza a la corriente principal, la voz perdida y el color de los amantes entre los fresnos y los saltos espumosos. El frío lo invadía todo y las manos quedaban yertas si alguien se aventuraba, entre los juncos, a adentrarlas. "