diumenge, 18 de desembre del 2016

ES DE NIT EN SILENCI...



És de nit en silenci, el carrer ja és tot buit.
Dormen els fills sota edredons de ploma
i alguna veum'arriba, encara esmorteïda,
mentre parlen i riuen, abans d'agafar el son.
L'hivern s'atura fora, amb l'alè sobre els vidres.
Puc sentir el mar de fons com bramula amb feresa:
sense repòs, les aigües envesteixen
les roques, i les platges i els vaixells ancorats.

Un neguit inquietant compassa els meus somnis.
De nit tot és opac, les hores s'allargassen
i a poc a poc convoco les amables imatges
que pugin des del fons, on de dia reposen:
que em vetllin, que em somriguin, que em tornin tot allò
que hauria pogut fer, que no he sabut contar,
que esperava amb somriures i que ja s'ha allunyat.

Ve la son i m'adormo amb el cant d'un poeta
que fa els versos més bells fins que arriba l'aurora
i amb la claror del dia oblida les paraules.
Qui les vol retrobar, ja s'han desfet en l'aire
o el mar se les ha endut, gelós, enjogassat.

Olga Xirinacs

diumenge, 11 de desembre del 2016

SENTO EL FRED A LES MANS...



Sento el fred a les mans. Ara, a la tarda,
passos i veus s'aprimen amb el vent
i la boira hivernal baveja els cossos.
Cada capvespre és un amant que torna
per abraçar-me amb tèrbols pensaments.

Soc una breu imatge, navegant
de rutes sense nom, encara presa
d'aquell desig que, poc a poc, s'apaga,
com l'aigua que es retira amb la marea
i deixa un llit de cendra, lentament.

Mor el sol de la tarda sobre el pont
que travessa la vida. ¡Si pogués
seguir la llum que es perd cap al ponent!

Tanco els ulls i les mans, amb el gest feble
de qui se sap vençut. Però i ha un pàl·lid
inici de tendresa que em retorna,
perquè, vivint, dic sí, i és suficient.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus, 1990