dissabte, 27 de febrer de 2016

QUAN LA TARDA S'ENYORA DEL COS



Quan la tarda s'enyora del cos (Maresmes del Llenguadoc)



Algú ha estès sobre el mar un mocador de seda
per recollir el desig que es va negar.
M'ha semblat que hi trobava els teus ulls,
potser he pensat enyors que no existien
però era tard. El sol s'havia mort,
es refredaven els camins, les barques
i el vent que alçava l'aigua sense pressa.
Les canyes inclinaven els plomalls;
vençuts els cossos ínfims, els silencis
obrien les finestres sense llum
amb tremolors als vidres de ponent.

Un fred intemporal eixuga el plor
d'aquest moment fugaç.
T'he recordat en un instant perdut,
quan la tarda s'enyora del cos
i sols abraça l'ombra.

XIRINACS, Olga Suite marítima, 1987 dins Óssa Major. Poesia completa 1977-2009

El mocador de seda estès sobre el mar seria el poema que recull la poesia. Tot és decadència, el final del dia en una al·legoria. Les finestres sense llum, sense vida s'obren malgrat tot amb el reflex del sol. "Un fred intemporal", la petrificació després de l'enamorament, torna insensible la veu poètica, "eixuga el plor d'aquest moment fugaç". El final és preciós: malgrat el desamor, ha recordat l'altra persona "en un instant perdut", quan el que queda del dia "s'enyora del cos i sols abraça l'ombra", sols abraça la idea de l'amor en la poesia.

Manllevat del blog de l'escriptora Helena Bonals.

Fotografia: https://misescapadillas.wordpress.com/category/languedoc-roussillon/

3 comentaris:

  1. Un poema molt ben construït i gràcies a les teves explicacions més fàcil de comprendre totalment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No havia vist l'afegit. Felicitats també a l'Helena Bonals.

      Elimina
  2. Preciós poema que Helena interpreta des de la seva sensibilitat poètica.

    ResponElimina