dilluns, 29 de juny del 2015

SÓC MÉS AMPLE QUE EL PREC




Fotografia: http://www.fetatarragona.cat/2015/05/11/banderes-i-exilis/


Sóc més ample que el prec
adreçat a ponent, a l'hora incerta
que els arços punxen núvols
amb misteris de fusta
carn i ossos.
Depenc de cos i pedra
i les arreles se'm nuen al cervell.
És així que el meu vol
esdevé lacerant fins al traspàs.

No tastaré la lluna
amb somnis freds, però les dents trossegen
el meu cos tot obert
al sol profund.

De Llençol de noces (1979)


Nota: Aquest llibre va rebre la Flor Natural dels Jocs Florals del Retrobament, l'any 1978, a Barcelona.


dimecres, 24 de juny del 2015

TOTA LA COSTA ES BRESSA DE VAIXELLS




Fotografia: Viquipèdia




Tota la costa es bressa de vaixells, 
adormits a llevant. La llum s'esberla
i fa estremir les pedres. Els racons
s'espolsen l'ombra espessa, i als cantons
les finestres desvetllen cent miralls 
encara blaus de sol. Ungim les mans
amb sal i pa calent. Els peus ja enceten
rosaris de llambordes, i a la Seu
s'estrenen glops de bronze que rodolen
fent forats de les Voltes a la mar.
Som fills de terra eixuta i ens drecem
sobre runes altives. Vencerem
amb els brots d'olivera alçats al vent.

De Clau de Blau (1978)

dissabte, 20 de juny del 2015

FINESTRA AMB LILES

 

Imatge: quadre del pintor Manuel García Blázquez




Un nou poema d'Olga Xirinacs comentat per Helena Bonals.



Finestra amb liles


A l'estança blava no hi trobo cap finestra amb liles
i els vidres conviden la pluja a dinar cada dia;
un ocell s'inventa una història molt curta:
quatre plomes, adéu i un forat a la tarda.
La cambra on els amics dibuixen una vida
de febre i de repòs, d'abrics i cartes,
on les urpes al ventre són platges sense ocàs
que preparen altíssims migdies.

XIRINACS, Olga dins Óssa Major Poesia completa (1977-2009).En el 77è aniversari d'Olga Xirinacs.

L'estança blava seria l'habitacle de la poesia, que és un poema escrit amb paraules, d'aquí el color blau, el de la "paraula blava" de Vinyoli. No té "cap finestra amb liles", no l'envolta l'empatia de la primavera, sinó "la pluja a dinar cada dia", pluja a més a més monòtona. Un ocell trenca amb aquest panorama, fa "un forat a la tarda", com ho faria aquest poema. Aquesta cambra és plena de febre i d'abrics (l'acció), de repòs i de cartes (la contemplació). Les urpes al ventre que fa tot allò que és espiritual, són "les platges sense ocàs/ que preparen altíssims migdies", els de la bellesa de la poesia, que no decau mai si és ben feta.

divendres, 19 de juny del 2015

LA PLACETA DELS ÀNGELS ENS ENVOLTA...

fotografia: viquipèdia


La Placeta dels Àngels ens envolta
i li triem paraules cabalístiques
per definir els carrers
de les tardes jueves,
amb el cant vertical
i olor de fosca a les arcades.
Recorrem amb la punta dels dits
els signes de pregàries
al sòl atapeït.

S'hi encenen brases en galledes
i els geranis observen la vida
fragmentats per la roba dels balcons,
i pel dolor que bressa
els palmells i els genolls
d'infants tan pàl·lids com les llunes
que mai no glacen les finestres.

De Clau de blau (1978)

dimecres, 17 de juny del 2015

ESTUDIANTS

selectivitat alumnes universitaris pau proves acces universitat

Fotografia: directe.cat



ESTUDIANTS

S'esmicolen els dies
sota un món lineal,
escolar, matemàtic,
sense vores d'arena
pels miratges inèdits.

Se'ns escoles les hores
i deixarem la pell
sota els vidres asèptics
clavats d'agulles fosques.

De Clau de blau (1978)

dilluns, 15 de juny del 2015

MUNTS I MUNTS DE LLETRA ATAPEÏDA...


Munts i munts de lletra atapeïda esgarrapaven
les hores del silenci:
darrera de cada arbre i a cada cantonada,
l'encontre possible punxava el desig.
No sabíem que els àlbers havien de créixer tant;
ja no es veien els nostres noms gravats.
I que les lletres havien d'envellir,
com les tintes diluïdes de tants amors blaus
i llàgrimes que amagàvem als armaris.

Era el tems dels jurament eterns.
La felicitat total subratllava el cel escrita en ales de papallona,
en vols translúcids d'espiadimonis,
en imatges tranquil·les sobre l'aigua,
en claps de sol a la paret,
en reixes de lluna al terra de la cambra,
tot tan efímer com la felicitat mateixa.

De Botons de tiges grises, 1977

divendres, 12 de juny del 2015

REFLEXIONS A L'ENTORN DE LA POESIA D'OLGA XIRINACS

En el camp més o menys intel·lectual en ocasions es produeixen debats inútils sobre si determinats creadors, escriptors, pintors, són millors en un camp que en un altre. Sovint he escoltat, per exemple, que Picasso era millor dibuixant que pintor o Espriu millor prosista que poeta. Durant anys es repetia, per part de determinats experts, que el millor de Rodoreda eren les seves narracions breus. El tema acostuma a anar acompanyat d'un cert elitisme. De vegades l'obra d'algú queda reduïda a alguna cosa determinada que va tenir un gran èxit, per les raons que fossin. En general es castiga l'excés de producció, com si la quantitat i la qualitat fossin incompatibles.

Aquests dies estic penjant al blog i a facebook poemes d'Olga Xirinacs. Per sort podem comptar amb el volum que recull la seva poesia completa fins l'any 2009. Crec que, en general, Olga Xirinacs és encara una gran desconeguda com a poeta, tema agreujat pel fet que en narrativa compta amb molts títols excel·lents però potser no ha tingut aquell èxit multitudinari que, sovint per raons complexes lligades a promocions i casualitats, fa que algú sigui conegut a nivell massiu, fins i tot per persones que no llegeixen gaire o no llegeixen gens. Una empenta important és quan algun llibre es porta al cinema o a la televisió, és clar que també es pot fer malament i que aquesta empenta acabi per perjudicar l'autor. És, en certa manera, com quan els cantants musiquen poemes, si es fa bé pot ésser aquest un element promocional de la poesia molt interessant.

Entrar a fons en si Xirinacs és millor poeta que narradora seria un tema absurd, com ho són tots aquests debats valoratius que comentava al principi, car en un escriptor tot va lligat. És important trobar a la xarxa l'obra dels poetes, al menys una part, ja que el gènere poètic funciona més aviat per petites peces que no pas per llibres complets i avui quan algú s'interessa per un poeta, en genera, comença més aviat per  cercar a google que no pas a la llibreria, on pot ser que no trobi res, o a la biblioteca, és clar.

La poesia ja és un gènere difícil de promocionar,  suposadament minoritari. Jo mateixa estic aquests dies descobrint i redescobrint la poesia d'Olga Xirinacs i em sobta que com a poeta no compti encara del tot amb el reconeixement d'altres autors del seu nivell o fins i tot inferior, tot i que no voldria entrar en comparacions odioses i subjectives. A la xarxa crec que hi és encara poc present. Espero que sigui útil aquest blog i l'espai que he obert a facebook per donar a conèixer una petita part dels molts grans poemes que ha escrit al llarg dels anys. En tot cas cal no defallir en l'intent de què es tingui en compte en la concessió propera del Premi d'Honor, al menys fent difusió de la seva obra en prosa però també, i sobretot, de la seva magnífica poesia gairebé oculta.

dijous, 11 de juny del 2015

TRISTA, TRISTA, LA TARDA DEL DIUMENGE




Aspecte dels tinglados del Port en els primers anys de funcionament (foto: Arxiu del Port de Tarragona)


Trista, trista, la tarda del diumenge.
Els amples carrers que baixen al port, muts,
quadrats, solitaris, oferien magatzems sense ànima,
bocois buits llepats per un vent apagat
que ens apelfava els passos
quan saltàvem l'empedrat, camí del moll.

El sol omplia els forats del carrer,
es repenjava al ferro de les portes
i es moria de tedi colgat d'olors de sal, sofre i vi.
Corríem i saltàvem per les barques velles,
planaven les gavines
i se sentia l'olor de mariners i cançons amb ciutats de fusta
i muralles de boira.

De vegades el pare ens passejava en una barca estreta
i envernissada, amb respatllers calats, 
com la barca d'Ofèlia morta,
solcant el riu amb el vel flotant a l'aigua de flors.
Però la por de sotsobrar es menjava tota la il·lusió
del blau poblat de misteris fluctuants.

De Botons de tiges grises, 1977

dilluns, 8 de juny del 2015

AQUELL ESTIU


Aquell estiu jugava la llum als teus cabells;
canviaves en verd mullada de sal
a l'ombra d'una barca vella,
i t'agradava sentir les veus i els passos
arrossegant-se per l'arena
i ficant-se a les teves orelles com serps d'aire.

Podíem imaginar qualsevol Atlàntida amb taronges de sol
que es desfeien a les mans.
Tu i jo vam ser déus ungits d'oli d'ametlles dolces.
Uns déus casolans
que jugaven a llençar-se cants de sirena
i besaven pells brunes i cabells humits.

S'acostaven gegants
que portaven tresors increïbles
pintats per en Segrelles,
fins que morien als nostres peus
quan l'aigua ens esborrava el son.

De Botons de tiges grises (1977)

dijous, 4 de juny del 2015

ARRIBAVEN ONADES SENSE FRED...


Arribaven onades sense fred,
acostaven la nit i no ho sabien.
Els pins fugien cap al nord, vençuts
pel llevant sense treva.
No, aquella tarda, amor, no aquella,
que l'aigua sense tu venia trista
i es moria en miralls vermells i grisos
sense memòria teva, sense mans
perdudes a l'escuma. No semblava
que alguna cosa dins pogués ser viva
si tu no la miraves.
Olga Xirinacs
De 'Suite marítima', 1987