dimarts, 28 d’abril de 2015

HI VA HAVER UN TEMPS QUE EL MAIG ERA DISTINT...



PROPER 11 DE MAIG, HOMENATGE DELS BLOGAIRES I FACEBOOKEROS LLETRAFERITS A OLGA XIRINACS, AMB MOTIU DEL SEU ANIVERSARI!!!

Aquests dies hi ha persones que em pregunten si amb aquesta modesta campanya a favor de què el proper PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES s'atorgui a Olga Xirinacs s'han de recollir firmes o signar en algun lloc. La veritat és que no es tracta de res de tot això. Encara més, en els darrers anys això de les recollides de firmes s'ha frivolitzat una mica o força i sovint hi ha gent que firma en algun lloc perquè gairebé s'hi sent obligat, quan qui li demana el suport és un conegut o saludat.

No sé pas si serviria de res recollir moltes firmes en el cas, improbable, de què jo fos capaç d'endegar una campanya massiva a favor d'una demanda que em sembla tan justa, si la gent no era conscient del valor d'una obra literària diversa i de gruix i del fet que avui Olga Xirinacs és la persona en actiu amb més mèrits i amb més anys d'escriptura al damunt en aquest panorama del present en el qual la importància rau en els números, les vendes i les grans majories, en aquestes audiències de les televisions que escampen tant de cofoisme entre els responsables.

Com he manifestat en més d'una ocasió hi ha d'altres dones que podrien optar a aquest premi el qual, ho recordo, s'ha atorgat fins ara a quaranta-tres homes i tres dones. Per tant, segurament si tinguéssim la satisfacció de què d'alguna manera el jurat responsable recollís les nostres aspiracions i les considerés interessants la tasca continuaria i caldria defensar algun altre nom i se me n'acudeixen uns quants però ara per ara no vull entrar en comparacions odioses ni en valoracions diverses perquè en aquesta mena de debats eteris es perden molts esforços. En una ocasió vaig penjar al blog una llista de dames de les lletres, no tan sols escriptores sinó també lingüistes, per exemple, i algú em va criticar alguns noms concrets. Sembla que en el cas dels homes, tot i que sovint hi ha hagut polèmica, la cosa no ha comportat l'oblit d'uns i d'altres.

Tinc molt poc poder de convocatòria però voldria fer una proposta, el dia 11 de maig és l'aniversari d'Olga Xirinacs, estaria bé que els qui n'admiren l'obra i segueixen aquesta mena de campanya li fessin un petit homenatge penjant als seus blogs, webs i espais de facebook algun poema, text o comentari sobre la seva obra, ni que sigui la imatge d'algun dels seus llibres o una frase seva. Això s'ha fet amb d'altres autors, més homes que no pas dones, també hi ha hagut grans oblits com en el cas de Pedrolo, en el qual les iniciatives d'aquest tipus no han donat el resultat esperat. 

Si us decidiu i feu aquest petit homenatge us agrairé que m'envieu un email amb l'adreça de l'espai, per fer-ne una llista després i comprovar si hem tingut un cert èxit. Moltes gràcies!!!!

M'he ensopegat fins i tot amb homenatges espontanis d'altres anys, com en aquest cas, en el blog El  cau de Calpurni, l'any 2013, homenatge que va recollir Pilar, de Sala de Lectura qui, per cert, m'ha facilitat diferents enllaços. Copio el poema que va triar Calpurni en aquella ocasió:

Hi va haver un temps que el maig era distint,
blanc i verd, i el podia travessar amb els ulls.
Ara, pensant-lo, sabent-lo tan distant,
no em puc estar de mirar-lo, perplexa,
bocins de món vibrant entre miratges.
Eren uns anys que els déus no amenaçaven,
els veia al mar nocturn com brillants escampats.
Jo flotava entre boires, camí de les estrelles,
amb aquell vagar propi de la joventut alada.
Sé el camí que he anat fent sense comptar-ne els passos.
I ara, aquest maig, i també d'altres cap aquí,
trobo que, si hi ha déus, s'han dissolt en la fonda
i extensa solitud del silenci; m'han deixat caure a plom
des d'altituds glaçades, radiants i estranyes
cap a foscors cada cop més temibles,
com les de l'oblit dels altres i el saber
que les imatges eren només ombres.

Olga Xininacs
La taronja a terra
Ed. Òmicron, 2011






dilluns, 27 d’abril de 2015

EL SIMBOLISME DE L'AIGUA I LA FRAGILITAT DE LA CULTURA



Un altra magnífica ressenya de Teresa Costa-Gramunt, en aquest cas sobre la novel·la 'La inundació'


LA INUNDACIÓ

Més enllà del fet d’una inundació real, la lectura de La inundació, d’Olga Xirinacs (Cossetània), demana situar-se a diversos nivells: psicològic, cultural i metafísic.

Així, en La inundació trobem una inundació emotiva per part de la protagonista quan s’enfonsa psicològicament per un amor fallit; la inundació d’un món i d’una manera d’entendre la cultura que es veu com desapareix en les aigües de la banalització i la frivolitat; i la inundació en un sentit còsmic, que alhora que tanca un cicle dóna pas a un altre.

La protagonista de La inundació és una escriptora, Maria Romana Orsini, que en molts moments del llibre expressa el malestar de la pròpia Olga Xirinacs respecte de la vulgarització i insubstancialitat de la cultura, molt en la línia del Premi Nobel de Literatura, Vargas Llosa, quan a rel d’un assaig publicat, afirmava en una entrevista: Seria una tragèdia que la cultura acabi en pur entreteniment.

El cas és que la tragèdia ja fa anys que ha començat des del moment en què en el món cultural pesa més la faceta de l’espectacle, l’entreteniment i la facilitat en detriment del saber i l’esforç continuat que comporta cultivar-se, així com una concepció de la cultura com a via d’enaltiment i progrés humà, com semblava que havia de ser segons els ideals il.lustrats. En el camp de les lletres, Valentí Puig fins i tot ha arribat a parlar de post literatura, donant a entendre que no tota escriptura és literatura.

La realitat és que hem anat molt avall, ja fa temps que l’aigua de la futilitat i l’enganyatall ens arriba al coll. Fa temps que vivim en aigües culturals cada cop més empobrides i per a alguns ser culte fins i tot pot ser considerat pedant, de mal gust, elitista, ofensiu. Per aquesta raó, molts lectors se sentiran agermanats amb el plany de la protagonista d’Olga Xirinacs. Plany per aquest món al qual la cultura donava un sentit més enllà de l’estricta materialitat i circumstància. Una progressiva indistinció de nivells intel.lectuals converteix el món cultural en un caos i la crítica poc hi posa llum. Però les excepcions hi són i donen nom al talent. Però aquesta és una forma d’obrar que té un preu: perdre la vida. No la física, s’entén, ara com ara aquí no es mata pel carrer els qui s’expressen amb esperit lliure, però hi ha moltes maneres de provocar la mort social. Ho denuncia Xirinacs de manera valenta, ella sí.

En unes pàgines escrites amb colors dramàtics propis de Shakespeare, més d’una vegada els lectors es trobaran Maria Romana identificant-se amb la imatge d’Ofèlia, ja sigui vista a través de la pintura de John Everett Millais o la d’Odilon Redon. Però també es trobaran Maria Romana en la imatge de Virginia Woolf, i qui sap si en la d’Alfonsina Storni, totes tres anant a buscar de manera voluntària i segons es miri la fredor-escalfor del líquid amniòtic, imatge de les aigües primordials.

La tesi d’aquesta magnífica novel.la que és La inundació d’Olga Xirinacs pren forma en la metàfora del diluvi. Aquest diluvi, que té una lectura bíblica, també té una lectura alquímica, ja que el diluvi representa la dissolució de la matèria primera, dissolució que ha de donar pas a la coagulació d’altres formes de vida regenerades.

Hi ha motius per a l’esperança, doncs. La inundació es clou amb un final obert. Tot i la mort i destrucció que comporten, inundacions i diluvis possibiliten regeneracions, renaixements de mons nous. Les aigües carregades de llim són fèrtils, com saben bé la gent de la riba del Nil o del delta de l’Ebre. La inundació d’Olga Xirinacs es resol amb un retorn a la nit còsmica, al preformal de l’existència prefigurant-ne, però, una altra. Aquesta és la meditació de fons d’una novel.la que ha sabut integrar a la perfecció la problemàtica local amb un significat simbòlic d’abast universal.

Teresa Costa-Gramunt

dissabte, 25 d’abril de 2015

ROSES D'AHIR PER A UNA ESCRIPTORA DE SEMPRE


La poeta Matilde Nuri em fa arribar un magnific document, el pregó que Olga Xirinacs va pronunciar a l'Ateneu amb motiu de la festa de Sant Jordi de 1993. El document està picat amb màquina d'escriure, encara, i signat per l'escriptora. En penjo la primera pàgina i la darrera però el podeu trobar tot sencer aquí.

A més de reivindicar la figura i l'obra del poeta Joan Llacuna Olga Xirinacs fa un repàs sobre els problemes de la literatura catalana, la majoria dels quals encara plenament vigents, com ara el tema de les traduccions.

El podeu llegir però encara resulta més emotiu i interessant escoltar-lo, ja que també es pot accedir a l'arxiu en audio. No us el perdeu!






dijous, 23 d’abril de 2015

TAMPOC ELS ARBRES SABEN PER QUÈ BROSTEN...



Un altre gran poema de l'Olga Xirinacs amb un altre dels magnífics comentaris de l'Helena Bonals.


Simplement
Til·lers i alzines, roures, oms i avets
són columnes que em guarden de l'horror del cel.
Plàtans i àlbers, castanyers i pins,
fatigats del seu pes fan doblecs a l'escorça,
tal com jo em plego al fet de viure.
Sóc l’herba que s'ajeu, la canya al vent, pissarra,
ignoro per què sóc aquí escrivint com si m'hi anés la vida.
Tampoc els arbres saben per què brosten
un any i un altre, fins que el llamp els venç
o la terra els asseca. Ells, en la seva robustesa,
em protegeixen del buit inclement on em perdria.
Em fan ombra i escalf, i bon sostre,
i paret si convé, i suport pels meus passos.
Estimo els arbres, els escolto, els faig carícies
com al llom d'un cavall tremolós, però ells en ferm.
Ulls d'arbre-catedral, arrels i fruits en harmonia.
Com més creixo i camino, més m'adono
que no cal que interpreti el meu pas ni en busqui les raons:
com ells, els arbres, simplement m'he trobat a la Terra.

XIRINACS, Olga. Dins La taronja a terra
Les fulles guarden de l'horror del cel, de ser un ser celestial, sense desitjos, de tornada de tot. Els arbres es dobleguen amb el pes, com les nostres vides es dobleguen amb l'existència. L'herba, les canyes, la pissarra que fa baixada en un sostre, també. No sap, la veu poètica, per què és viva, per què vol escriure amb tanta passió, per què repeteix cada dia, cada estació, les mateixes accions, com Sisif. Com els arbres fins que moren. No cal trobar el sentit a la vida, simplement viure-la.


dimecres, 22 d’abril de 2015

QUAN LA NORMALITAT ÉS L'EXCEPCIÓ...



Ressenya de Josep Faulí publicada al diari La Vanguardia, pel març del 89, sobre Relats de mort i altres matèries (Destino, 88).

dilluns, 20 d’abril de 2015

UN TERROR EXQUISIT





En preparar aquest comentari sobre els trets gòtics a la narrativa d'Olga Xirinacs m'he adonat que els relats no es llegeixen de la mateixa manera si s'hi aplica un criteri cronològic que si es van llegint espaiats en el temps que és com jo ho havia estat fent fins ara. La recurrència, la unitat i, sobretot, la riquíssima pràctica intertextual de l'autora són molt més evidents quan s'observa la seva pràctica com un tot...
Margarida Aritzeta, 'Relats gòtics d'Olga Xirinacs: un terror exquisit', dins del llibre 'La literatura d'Olga Xirinacs' (2014).


Una de les virtuts de la literatura d'Olga Xirinacs és la seva gran diversitat, una virtut que sovint desconcerta els dogmàtics de l'especialització, encara més si es destaca en tants aspectes. Són molt importants en el conjunt de la seva obra els relats gòtics o les narracions que inclouen elements inquietants, de terror i misteri. Margarida Aritzeta ha incidit a fons en aquest característica del conjunt de la seva obra en l'article mencionat, inclòs en un volum breu però imprescindible, 'La literatura d'Olga Xirinacs', Publicacions de l'Abadia de Montserrat (2014).

diumenge, 19 d’abril de 2015

BALNEARI DEL NORD


Un article de l'escriptora Teresa Costa-Gramunt, sobre el poemari d'Olga Xirinacs,  publicat a l'EIX DIARI, EL 2/6/2014


BALNEARI DEL NORD

     Diu el filòsof i antropòleg argentí Hugo Mujica que els occidentals tendim a privilegiar la comprensió per damunt de la sensació, que ens sentim més atrets pel significat que no pas pel sentit, per allò captat per damunt d’allò que esdevé (present, experiència), per la paraula per damunt de la veu.

     Potser sí que, com deia un filòsof de casa nostra, Eugeni d’Ors, ens espanta una mica el misteri de la vida, la seva nuesa esplendorosa. Llavors, per comptes de viure-la en plenitud ens dediquem a pensar-la amb més visió científica que poètica. Perquè la poesia és revolucionària en aquest sentit: tracta el misteri nuament, radicalment, perquè la poesia és vivència. Potser sí, doncs, que el que ha de prevaldre tant en l’escriptura com en la lectura d’un poema és el que en podríem anomenar visió o experiència holística, com se’n diu ara d’una experiència unitària. Aquest tipus de visió, que és espiritual, equival a allò que esdevé juntament al seu sentit essencial, així com la percepció en profunditat de la veu emissora. Tot sense fisures. És a dir: visió-escolta-comprensió directa de la realitat, la seva revelació pura.

     L’espant pels misteris que la poesia revela provoca les paraules que n’oculten la veu? No és el cas del llibre de poemes Balneari del nord (Editorial Òmicron), d’Olga Xirinacs. Aquí la poeta, servint-se magistralment del seu ofici a l’hora de treballar les paraules, assoleix de traslladar als lectors de forma visionària, epifànica, la seva experiència total. Pel camí de la revelació, Olga Xirinacs assoleix de fer-nos entrar en les seves vivències en un balneari del nord de la Península Ibèrica, una casa de banys públics terapèutics, beneficiosos per a la salut. L’estada al balneari es converteix en un pretext magnífic per a una meditació profunda (seva i nostra) sobre el pas de la vida en els nostres cossos, però també en les nostres ànimes.

     Els banys, les cures de fang, les sessions d’aromateràpia o de relaxació, els passejos pel jardí i pels indrets propers, les converses amb alguns dels habitants del lloc no li representen, a l’autora, simples esdeveniments quotidians, anècdotes, sinó que li esdevenen experiències reveladores, transcendents.

     Per exemple: la veu de la Vida en majúscula que d’alguna manera va pronunciar-se en el moment de crear les primeres criatures del llim, amb la fina orella de l’esperit es fa present en la poeta després d’una teràpia de fang. Mercès a la cura delicada per una banda, i a la disposició de l’ànima per l’altra, l’ésser jacent en una camilla de balneari esdevé un ésser nou més enllà del cos. Renéixer a la consciència que no som només un cos és obra nostra en el moment en què, receptius amb el do de la vida com volia Mestre Eckhart, deixem que s’obri en nosaltres l’existència sencera. Som dins aquesta existència, malgrat el dolor i la fragilitat del cos, i malgrat la tristesa o la melangia de l’ànima pel pas inexorable del temps.  

     A Balneari del nord vivim allò que li esdevé a la poeta. Per això podem dir amb ella que no sabem si el camí [la vida, els seus tràfecs] ens embruta en el sentit bíblic de pecat o ens treballa com l’aigua treballa els cantells de la roca. Només sabem allò que experimentem, que veiem dins nostre amb total claredat, allò que es revela amb nitidesa quan no hi posem obstacles, quan les paraules són com copes de cristall on el vi de la vida hi és tant com es transparenta. Només sabem el que ens sentim ser en cada moment, fluint també amb els batecs del cor com quan es contempla a la manera viscontiniana la bellesa d’un altre cos. Balneari del nord, d’Olga Xirinacs, és un llibre dens en l’expressió d’aquest tipus d’experiències límit, frontereres, en tant que abarquen allò sensible i allò espiritual en nosaltres, en una abraçada sense temps perquè és pura presència.  

Teresa Costa-Gramunt      



     

dissabte, 18 d’abril de 2015

...I EL MAR DEL NORD TREMOLA CONTRA EL DIC


FAR
Quan sigui dalt del far enviaré
senyals de foc als mariners perduts.
Enfilats a l'escala de cargol
vindran a veure el cor del diamant,
on el meu cos s'oblidarà del fred
i la boira es fondrà des dels ulls
baixant pel pit com una onada tèbia.
Brillant frontera de la nit
quan puja la tempesta
i el Mar del Nord tremola contra el dic.
XIRINACS, Olga, Amsterdam 1991, dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)


Sembla un poema al·legòric. Ser dalt del far pot ser metàfora alhora de la torre de vori on viu la poeta, tant com de la mateixa poesia, que envia "senyals de foc als mariners perduts", als lectors que omple de saviesa. Aquests lectors "vindran a veure el cor del diamant", el cor del poema, i amb això la veu poètica "s'oblidarà del fred" per uns moments. "Brillant frontera de la nit/ quan puja la tempesta", ho és la poesia redemptora de l'autora. (Helena Bonals, comentari fet al blog 'Una cosa molt gran en una de molt petita', el 20 de gener de 2013).


divendres, 17 d’abril de 2015

OLGA XIRINACS, BELLESA LITERÀRIA INCANDESCENT...



Article de l'escriptora TERESA COSTA-GRAMUNT, publicat a l'EIX DIARI, el 27/2/2015, amb motiu de la publicació del llibre La literatura d’Olga Xirinacs. Poesia, narrativa, dietaris (Diputació de Tarragona / Publicacions de l’Abadia de Montserrat).


LA LITERATURA D’OLGA XIRINACS

     Acaba de publicar-se La literatura d’Olga Xirinacs. Poesia, narrativa, dietaris (Diputació de Tarragona / Publicacions de l’Abadia de Montserrat). En la introducció del llibre, que integra diversos estudis sobre l’obra caleidoscòpica i multipremiada d’Olga Xirinacs (Tarragona, 1936), diu, amb encert, el seu coordinador Magí Sunyer, professor de la Universitat Rovira i Virgili: La posteritat sempre és incerta, les previsions serveixen de poc i, en qualsevol cas, la nostra posteritat ens és aliena. La universitat, que no participa de les urgències del mercat editorial ni d’agents literaris, pot imprimir un altre ritme a allò de què s’ocupa, un ritme contrapuntat a la pressa, a la urgència, a la precipitació, fonamentat en l’estudi reposat, la reflexió, el rigor.

     Certament és desitjable ritme pausat i cura intel.lectual per adquirir perspectiva respecte d’allò observat, en aquest cas una obra literària, una trajectòria creativa. Quant a la funció de la crítica en general, en el seu excel.lent treball sobre l’obra poètica d’Olga Xirinacs, el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Pere Ballart, recull en benefici de la tasca crítica aquesta afirmació de l’escriptora tarragonina: La funció de la crítica responsable és veure on trepitja, de mesurar tot allò que existeix, i assenyalar-li el lloc, amb el respecte que mereix tota obra elaborada a consciència. No és fàcil.

     No, no és fàcil. I posats a meditar sobre l’assumpte, encara podríem anar més enllà en exigència i responsabilitat: la crítica no només s’hauria d’exercir al marge d’interessos editorials i de mercat, sinó que l’exercici crític s’hauria d’abstreure de fòbies personals, vels ideològics, etc., que tant de mal poden fer en la valoració d’una obra.

     A través de la lectura dels estudis que componen La literatura d’Olga Xirinacs es pot apreciar, en efecte, un treball acadèmic ben fet i que, com cal, aspira a situar l’escriptora fora del vaivé de l’actual bombolla literària (es referia a aquest fenomen que fa escruixir el panorama literari, Laura Freixas en un article publicat a La Vanguardia el passat 12 de febrer de 2015). Aquests treballs acadèmics entorn de l’obra d’Olga Xirinacs  atorguen a l’autora un lloc indiscutible en l’edifici de la literatura catalana. Un lloc d’acord amb la vàlua d’una obra creativa que es desplega en diversos àmbits: poesia, narrativa (Olga Xirinacs és una excel.lent escriptora de contes), novel.la, dietarisme, literatura de viatges i literatura per a infants i joves.

     Quant al contingut de La literatura d’Olga Xirinacs hi ha l’esmentat estudi de Pere Ballart sobre la seva poesia; l’estudi de Eugeni Perea Simón sobre la importància del paisatge en la seva obra poètica; l’estudi de Llorenç Soldevila sobre el dietarisme i la literatura de viatges d’Olga Xirinacs; un altre estudi sobre el dietarisme de l’autora a càrrec d’Anna Esteve; M.Carme Bernal estudia la seva faceta d’escriptora per a infants i joves; Margarida Aritzeta poua magistralment en els llibres més gòtics de l’autora tarragonina, que no són pocs. I, encara, hi ha la lectura personal de Joan Maria Pujals del llibre Al meu cap una llosa, la novel.la que va guanyar el Premi Sant Jordi de 1984, i la lectura també personal que sobre el mateix llibre en fa el doctor en psiquiatria Xavier Allué.

     Aquests treballs, llegits a ritme lent, tal com han estat pensats, escrits i documentats, inviten a la relectura de l’obra d’Olga Xirinacs. Ja ho havia advertit Magí Sunyer, quan afirma en el seu text d’introducció: [Olga Xirinacs] és una escriptora d’avui que reclama lectors d’avui.

     Així és. Olga Xirinacs, més enllà del doll d’imaginació que li ha permès de prodigar-se en una llarga seqüència d’obres, i més enllà de la seva mestria en l’ofici d’escriure, així com el gust per l’experimentació, és una autora que ha tocat temes delicats i de fondària metafísica. Un d’ells és el suïcidi. I ho ha fet amb intel.ligència, comprensió, elegància.

     Per aquest motiu em sembla que no és una casualitat que els dos treballs realitzats per persones fora de l’àmbit universitari, però amb ampli bagatge humanístic: el de l’exconseller Joan Maria Pujals i el dels psiquiatra Xavier Allué, vulguin ser un toc d’atenció respecte de la premiada novel.la Al meu cap una llosa, el personatge central de la qual és l’escriptora britànica Virginia Woolf. Com tothom sap, enmig dels dies tràgics de la Segona Guerra Mundial, dies en els quals es podia respirar un temps de fi del món, o almenys d’aquell món, aquesta gran escriptora, considerada una de les figures literàries més sobresortints del segle XX, es va anegar en les aigües del riu Ouse.

     Tampoc no sembla casualitat, ans al contrari, que Olga Xirinacs volgués recrear via literatura la figura d’una dona que, i són paraules de la Woolf, ‘preferia la papallona al tàbac, l’artista al reformador.’ Tota una declaració de principis estètics i morals en l’escriptura d’una novel.la que per la seva complexitat tant a nivell humà com literari, ha de ser considerada sense cap mena de dubte un clàssic.

     Com a lectora de Al meu cap una llosa, destacaria ingredients tan importants en el relat com els sentiments d’estupefacció, sofriment i desemparança causats per les guerres en la gent, la reflexió sobre el fet d’escriure i la seva utilitat en el present i en l’esdevenidor, la posició de la dona (i, sobretot, de la dona escriptora) en la societat del segle XX, la força de la paraula per dir l’indicible…

     Al meu cap una llosa és un fruit saborós d’una escriptora, Olga Xirinacs, que té una visió del món i ha eleborat una filosofia pròpia. Amb un altre ingredient: l’autora sempre va a l’encalç de la bellesa. I ja se sap que la bellesa no es dóna gratuïtament més que en la naturalesa. En l’àmbit de l’art la bellesa s’ha de crear i s’ha de treballar a fons per aconseguir-la. És un gran motor d’acció creativa aspirar a aquesta bellesa incandescent, com fa Olga Xirinacs, i això es palesa en les seves obres, tan plenes de fulguracions.                                                                          

Teresa Costa-Gramunt                       

dimecres, 15 d’abril de 2015

QUÈ PASSA AMB OLGA XIRINACS?





OLGA XIRINACS, MIL PÀGINES EN VERS
"Què ens passa? Les administracions són sordes, o només tenen orelles quan esperen beneficis electorals?"
He llegit un llibre insòlit, diferent, d’aquells que honoren una literatura: la poesia completa d’Olga Xirinacs. Es tracta d’un volum de mil pàgines, on hi ha tota la poesia d’aquesta dona extraordinària, i en aquests moments –ai, las!- tan oblidada. Té el premi Carles Riba, el més important que tenim, premis en alguns Jocs Florals, reconeixements de la crítica (té el premi de Crítica Serra d’Or, el més prestigiós), ha guanyat premis a Suïssa i a Munic, ha estat traduïda a diverses llengües. Sumem-hi que té pràcticament tots els guardons en narrativa, i que hi ha textos de persones de l’alçada d’Agustí Bartra o de Joan Triadú que no n’escatimen els elogis.


M’ha sorprès veure un poema on Joan Miró ha fet uns dibuixos de la seva pròpia mà, i el ventall immens de recursos i d’estils que ha conreat al llarg de la seva vida. M’impressiona un poema curt seu que fa: “Crida, que t’han caigut damunt / totes les lloses de la tarda / i tota l’arena victoriosa / dels exèrcits contra tu. / Obre els ulls i rebel•la’t, / que se t’acaba l’aire / de les flors de pomera. / Alça les mans, defensa’t / del rosec de la nit”.



M’ha emocionat que el gran Agustí Bartra li digui “pastora de les coses” i la compari a Vermeer i al Bosco; m’ha produït satisfacció que Francesc Parcerisas digui que “Olga Xirinacs sempre ha escrit amb una gran delicadesa i elegància d’estil”. I m’ha colpit que el també poeta i editor Israel Clarà s’hagi embarcat en l’aventura de l’edició d’aquets llibre immens sense ajudes i només mogut per l’admiració.



Doncs bé, la pregunta és: què passa amb Olga Xirinacs? Per què aquesta dona que guanyava tots els premis, que era considerada un puntal de la nostra literatura, ara es veu silenciada fins al deliri? Com és possible que un llibre com aquest no hagi tingut ni una sola ressenya en cap publicació? Una raresa, i un luxe, per a una literatura, per què és així menystinguda i silenciada?



Què ens passa? Les administracions són sordes, o només tenen orelles quan esperen beneficis electorals? Els manaires de la cultura, han de silenciar les grans veus perquè sentim les petites, que altrament no travessarien ni el carrer de sa casa?



Els mediocres han guanyat? Des de fa temps? Des d’ara mateix? Quan va morir l’Espriu, i el van voler silenciar, estaven guanyant? Quan va morir l’Estellés, i el van voler silenciar, estaven guanyant? Invisibilitzant l’Olga Xirinacs, estan guanyant? O és que no veuen que hi perdem tots?



Oh i tant que de vegades m’agradaria anar-me’n nord enllà!


dimarts, 14 d’abril de 2015

A L'HABITACIÓ GROGA ON ESCRIC...


A l'habitació groga on escric, la finestra, que ocupa tota la paret frontal, s'obre al mar en tota l'amplària. La vista imme­diata és el passeig, limitat pel Balcó del Mediterrani, de trenta metres d'alçada, on la tradició és arribar des de la Rambla a «tocar ferro».

Molts anys enrere alguns suïcides havien fet des d'aquí el seu vol final; altres l'havien intentat, i el dubte els feia evidents; per això més d'un cop hem procurat la dissuasió, amb un acostament confiat. Quan se sabia el fet la gent s'abocava a guaitar, en una morbosa i esgarrifada atracció; esperaven l'arribada de l'autoritat i el que se'n deia la pastera, que s'emportava el cos del suïcida. Els avis, des del menjador, havien vist com es tirava una dona, crec que era jove. Anava vestida de blanc i les faldilles li voleiaven com una campànula: l'única flor per a una mort ben sola. Alguna vegada els pins de sota paraven la caiguda, o podia ben ser que trossegessin el cos, amb la forca de l'embranzida. Els ulls al cel o a la terra, què hi fa!, la sang pasta la pols, potser alguna salvatgina fa la vetlla nocturna.

Olga Xirinacs, fragment de Música de cambra.




Amb el títol força aclaridor de Música de cambra l'escriptora tarragonina Olga Xirinacs, ja reconeguda per la seva obra poètica, presenta un seguit de notes personals en forma de dietari recollides durant tres anys, entre 1979 i 1981. És, però un dietari sense dates. L'autora va preferir una llibertat més àmplia en el curs narratiu i potser agrupant el temps en quatre grans parts, —el temps és el mestre d'obres d'un dietari— aconsegueix alliberar-se del rigor expositiu a què obliga l'anotació diària o més precisa. [...] 

Aquesta construcció i la manera volgudament imprecisa d'enunciar-la pot indicar també una voluntat de distanciament o almenys una tendència, per part de l'autora, a distanciar els continguts de la seva obra dels de la crònica habitual de fets viscuts que caracteritza sovint el gènere autobiogràfic en general quan és presentat sota un esquema cronològic. La seva vol ésser una visió de conjunt. [...] 

L'autora ens porta al seu terreny sense fer cap concessió. Perquè no vol del lector la curiositat cap a les confessions autobiogràfiques, sinó que exigeix de nosaltres que ens acostem a escoltar la mateixa música interior, amb tot el respecte a la persona i amb tota la bona criança dels convidats envers l'amfitriona que juntament amb un recital o una lectura ens ofereix compartir una estona, un vespre, la llum i l'ambient de la discreta i ferma pau de casa seva. De l'autora, per mitjà d'un llibre, més dens que no sembla, només tenim, i és prou, allò que ens diu, i només sabem el que ens vol explicar. La resta és suggeriment i intenció, obra al capdavall de poeta. 

ENTERRAMENTS LLEUGERS, PREMI SANT JOAN 1990



Notícia de La Vanguardia on s'informa el resultat del Premi Sant Joan, l'any 1990, i coberta del llibre.

OLGA XIRINACS I EL MAR



En el seu llibre Música de cambra, Olga Xirinacs escrivia: "A mi em corre el mar pels ulls; la seva humitat la porto als ossos i a les tecles del piano, que s'encallen, i la remor vetllarà la meva vida i la meva mort." Ja vaig retreure aquestes paraules en comentar, fa tres anys, aquell excel·lent llibre de notes personals en forma de dietari que l'autora havia publicat aleshores. Poc després, amb Interior amb difunts, Olga Xirinacs aconseguia el premi Josep Pla, una memòria dels morts, sensible i forta, emmarcada en èpoques i en llocs diversos, per a confluir en una prosa narrativa intensa i ben dominada. Sorgia entre les figures sensibles amb tendresa i amb una vivíssima força d'atracció, la figura de Virginia Woolf, la qual fou més que un pretext per a l'Olga Xirinacs novel·lista i per a la seva novel·la Al meu cap una llosa, guanyadora del premi Sant Jordi, 1984. La mort, doncs, i la mar, juntament amb la música, tal com ho revelen les paraules citades, configuren una obra literària de primer ordre.

(Joan Triadú: Serra d'Or, núm. 314, 15 de novembre de 1985)

OBJECTIUS D'AQUEST BLOG





El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes s'atorga des de 1969. Des d'aleshores s'ha concedit a quaranta-tres homes i tres dones i no sembla que aquesta injustícia s'intenti arranjar. Hi ha moltes dones, escriptores, professores, persones de la cultura, que podrien ser unes bones candidates però crec que una de les qui té més mèrits i una trajectòria més dilatada en el camp literari es l'escriptora OLGA XIRINACS. Amb aquest blog voldria defensar la seva candidatura i també insistir en la necessitat que aquesta diferència tan injusta minvi amb els anys fins arribar a més o menys la meitat d'homes i de dones.

Com moltes persones ja sabeu hi ha un grup creat a facebook amb aquests mateixos objectius i al qual s'ha sumat ja molta gent però m'he trobat amb què hi ha qui no té compte allà ni vol tenir-la però sí molt d'interès per la literatura d'Olga Xirinacs i pel seu reconeixement i per això aniré conformant aquest blog on recolliré les aportacions, textos i notícies que també es publiquin al grup.