ET DIRÉ QUE LA PRIMAVERA...

Avui, un nou poema, primaveral, com toca, i amb un dels excel·lents comentaris de l'Helena Bonals 

Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes

i que els corbs tracen signes amb ploma negra i tinta japonesa.

Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges.

El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.

A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,

a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,

hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.

Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,

i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.

XIRINACS, Olga La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

La primavera, la poesia, s'acosta a una persona estimada per la veu poètica, la qual és com violetes a les quals s'acosta l'aire, aquesta poesia. Alhora, els corbs, símbol de la mort, "tracen signes amorosos" amb la cal·ligrafia japonesa, hi són presents (amor i mort). Amb tanta bellesa "esclaten els iris", els ulls brillen. Tot reviu amb aquesta estació, en el poema que la veu poètica ofereix a l'altra persona. No en dirà el nom (com fan els poetes generalment), en farà "un càntic sense veu", el d'aquest poema, i serà un palau sense regne, perquè l'altra persona no hi és i es tracta d'una primavera espiritual, del retorn del passat en abstracte. Però que sol ser molt sentit.

Helena Bonals